dijous, 14 d’abril del 2011

La meva inseminació (23): El món "single" no està fet per a mi!

Reflexiones. Penses en els teus últims esdeveniments. Ordenes les idees. Arribes a conclusions. Últimament només sents parlar dels “singles”. Tot està encarat als solters. Viatges, pàgines de contacte, reunions, grups d’amics. Hi ha un món apart i específic només per a singles. Però sempre amb el maleït Internet pel mig. És com un món fantasma, que a potser a molta gent li funciona, però que a tu no t’atrau gens, perquè tu encara creus en el poder de la mirada, en les casualitats i el destí. Si et titllen d’idealista que ho facin, però és així. Tu no vols el món d’Internet, ni dels viatges a països exòtics per lligar. Tu vols el “tu a tu” en un món on predomina l’individualisme, on la majoria de gent de trenta i pico ja està de volta de tot, cansada de tot, on només es preocupa per la satisfacció momentània, sense tenir en compte les conseqüències. Complicat.
No saps ni per on has tirat. Tu només volies una vida normal, tranquil·la: estudiar, treballar, casar-te i tenir un parell de fills; un resum en poques paraules que s’ha anat desdibuixant al llarg del temps. És això el que ens havien dit de petits, no? A mi em van parlar del Príncep Blau. El que no m’imaginava és que el príncep havia desaparegut amb la granota, havia fugit per no tornar mai més. Potser a aquest príncep no li agradava aquest món, ni aquestes noies.
Però, no era jo de la generació que podíem amb tot, que ho podíem tenir tot sense grans esforços? Què ens ha passat a mi, als meus amics que ho teníem tot, o ho podíem haver tingut tot, i hem acabat sentint soledat tot i estar acompanyats? Perquè no hi ha res pitjor que estar amb algú i sentir-te sol, això és la soledat elevada al màxim exponent. I és l’exigència al màxim exponent ser dona de trenta i tants. Se’ns exigeix que siguem dones actuals, però amb el pes de valors del passat. Hem de ser mares, hem de treballar quaranta hores setmanals i, normalment el pes de la casa, més del 50% en cas de parelles, cau sobre nosaltres. Hem de ser gairebé perfectes. La “Superdona”, perfecta, sense un quilo de més, perquè hem de tenir un cos perfecte, i un cutis perfecte, i vestir de manera perfecta. Perquè això és el que contínuament ens està matxacant la publicitat i els mitjans de comunicació. Hem de poder amb tot, fins i tot amb la cel·lulitis, com si tinguéssim poca feina.
De vegades, em pregunto com milions de persones surten al carrer per celebrar la victòria del Barça, tot i estar en temps de crisi, i som incapaços de sortir al carrer per reivindicar o fer saber la nostra opinió sobre determinats assumptes. No he vist mai una convocatòria de dones dient prou a la publicitat i a tota mena de missatges que ens arriben pels mitjans de comunicació, que calen en la societat i al llarg del temps es donen per fet. Quan veig anuncis de mares amb bebès gairebé recent nascuts joveníssimes i primíssimes, em revoluciono. La realitat no és aquesta; la realitat és que les dones després de parir els costa recuperar la figura i, a part, van cansades. Estar perfectes forma part d’algunes famoses privilegiades que a cop de molts diners per a massatges i cirurgia recuperen les seves figures.
Tampoc ens queixem amb contundència dels missatges sexistes, tant en dones com en homes. No entro en discutir que no ens queixem d’altres coses, de vegades molt més greus.

5 comentaris:

  1. Avui em falta un qualificatiu, per això ho he de fer dins d'un comentari, i és que, JA ÉS BEN VERITAT, JA tot el que dius en aquesta entrega del relat. Bé, aprofito per dir que tot plegat això està sent una gran experiència lectora i cada dia espero en deliri la propera part.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies! Que quedi molt clar que jo no he pagat a la Neus perquè digui això!

    ResponElimina
  3. El primer de tot reconèixer que tampoc estic pagat per la Montse. Com a mínim amb diners, ja què, tal i com diu la Neus, em sento prou pagat llegint les seves entrades.
    Dit això i vist des de l'altra banda, la masculina, sempre he pensat què el problema més gran que teniu les dones es el fet de què sou les vostres pitjors enemigues. Fora bo que prenguéssiu consciència de la vostra força i intentéssiu donar la volta a la truita.
    Teniu la intel·ligència, sou més fortes què els homes, més capacitat de treball i sou més resolutives davant molts problemes.
    Alberto Pérez ja ho va resumir fa anys a una cançó en la que hi havia un ver què deia: "yo lo que tiene importancia, ella todo lo importante…"

    Salutacions d'un home què fa de mestressa de casa.

    ResponElimina
  4. Manel, si ara fóssim al Feisbuc, faria un clic al "Me gusta"!!!

    ResponElimina
  5. Molt agraït.

    La lletra sencera de la cançó:

    NOS OCUPAMOS DEL MAR (Alberto Pérez)
    Igual que en televisión interrumpen la emisión
    para anunciar un brebaje o un masaje,
    interrumpo mi canción… y coloco aquí un mensaje…

    Nos ocupamos del mar y tenemos dividida la tarea:
    ella cuida de las olas, yo vigilo la marea…
    Es cansado…
    por eso al llegar la noche ella descansa a mi lado,
    mis ojos… en su costado…

    No habrá parecido mal ya que no es comercial
    y es cosa que se agradece me parece
    en este mundo infernal do quien no compra perece.

    También cuidamos la tierra y también con el trabajo dividido:
    yo troncos, frutos y flores, ella riega lo escondido…
    Es cansado…
    Por eso al llegar la noche ella descansa a mi lado…
    mis manos… en su costado…

    Raro es que la verdad mediante publicidad
    alguna vez se abra paso, por si acaso
    ahora es la oportunidad, cuando el público hace caso.

    Todas las cosas tratamos cada uno según es nuestro talante:
    yo lo que tiene impotancia, ella todo lo importante…
    Es cansado…
    Por eso al llegar la noche ella descansa a mi lado…
    y mi voz… en su costado…


    Si la vols escoltar al iutube:
    http://www.youtube.com/watch?v=OYSRD-qlEyI

    Una abraçada.

    ResponElimina