dijous, 21 d’abril de 2011

Olívia

Érem a classe de català. La professora ens va donar un exercici: un paràgraf inicial i un de final de Jaume Fuster (del seu llibre “Les claus de vidre”), i nosaltres havíem de fer un cos central, de no més d’un full. Va quedar així (en cursiva, el text de Jaume Fuster):
“No es refiava de la policia, per això em trucava. Que si hi podia anar immediatament. No discutiríem pels diners.
Quan vaig penjar, estava en estat de xoc. Aquella veu, el seu nom: el senyor Nicolau... Se’m regirava tot. ¿Quants anys devien haver passat? ¿25? No m’ho podia creure... El primer que em va venir és anar a buscar l’ampolla. Mare meva! Feia 10 anys que no bevia i aquest personatge me n’havia fet tornar les ganes! Que feble que sóc... No vaig aclucar l’ull en tota la nit. La Rebeca... em va venir al cap: feia temps que no hi pensava conscientment. De fet, sempre la tenia present: tenim una filla en comú, l’Olívia, el millor que m’ha passat a la vida, el meravellós fruit d’un gran error. Però en aquells moments em va venir la part fosca, la del pou negre, l’abisme...
Era l’any 75. La Rebeca, filla del senyor Nicolau, era la noia més bonica que mai vaig conèixer. Bonica i diferent. Era aquesta diferència la que la feia tan atractiva. Però també feia por. Quan parlaves amb ella t’adonaves que alguna cosa no anava bé, intuïes un gran patiment. Poc vaig trigar a saber que prenia drogues. ¿Era feble, també? Bé, el que es pot dir és que els abusos de tota mena que havia patit per part del seu pare l’havien marcat, des dels sis anys... i per sempre més. Això no obstant, m’hi vaig embolicar. Jo ja tenia un greu problema amb l’alcohol; i em trobava bé amb ella. L’entenia. M’entenia. Però va ser una relació molt tempestuosa. De vegades ens discutíem i arribàvem a les mans. No coneixíem altre idioma. A mi ja de petit em feien callar a cop de cinturó. Però després de cada episodi violent acabàvem fent l’amor, i ens adormíem, un en braços de l’altre. Quan es va quedar embarassada, la tristesa i l’alegria ens van embargar. I vam decidir tirar endavant, tot i que ella ja patia alguna malaltia derivada del consum d’estupefaents. Va morir el dia que l’Olívia feia dos mesos. Sobredosi d’heroïna. Una mort anunciada...
El senyor Nicolau no en sabia res, de la seva filla, d’abans que es quedés embarassada; l’havia repudiat. I jo em vaig encarregar que no sabés mai res de la seva néta; em vaig arribar a canviar el nom.
Per això, quan vaig sentir la seva veu... Com que va fer servir un pseudònim, no me’n vaig adonar quan el meu cap em va passar la feina. Però, i tant que el vaig reconèixer! I no podia rebutjar la feina, gràcies a la qual la meva filla podia estudiar a l’estranger. Vaig remoure cel i terra per trobar algú que em substituís, per inventar-me alguna cosa. Avançaven els dies i no tenia la solució. Aleshores, em va trucar el meu cap, el qual havia començat a fer-me massa preguntes, i em va notificar el que per a mi era una gran notícia: el senyor Nicolau havia mort d’un atac de cor. Jo ho havia desitjat tant, que es morís!
Aquell vespre, vaig dormir a casa amb la consciència tranquil·la. Havia perdut un client i cinc dies de feina, però el món em semblava millor i jo també.”
Així va quedar l’exercici. El que ningú sap és que en mi van despertar vells records que, de fet, mai m’han abandonat, a mesura que anava escrivint de manera gairebé automàtica. Es podria dir que aquest fragment està basat en fets reals: jo vaig conèixer l’Olívia.
Feia uns quinze anys. Vam coincidir uns estudiants de diferents parts del món a la Seu d’Urgell, on es feien unes jornades multidisciplinars al voltant de l’Antropologia Social i Cultural. L’Olívia venia d’una universitat francesa i estava estudiant Medicina.
De vegades, la gent que més desapercebuda vol passar és la que més crida l’atenció, sobretot per a una observadora nata com sempre he estat jo. Em vaig fixar en ella perquè, malgrat els seus gairebé 180 cm, semblava que volgués viure en una closca. Almenys va ser la meva primera opinió... perquè amb els fets dels següents dies em vaig adonar que, quan volia, desplegava quelcom al seu voltant, com un àngel desplegant les ales; i, aleshores, ja no semblava que fes gairebé 180 cm, sinó que semblava que passés dels 2 m. Com un àngel... o un dimoni...
Aquesta trobada a la Seu d’Urgell va ser com moltes altres trobades d’estudiants: ganes d’aprendre, però també de divertir-se. Vint dies d’estudiar i de molta gresca. Des del primer dia, la majoria de nosaltres semblàvem vells amics. Ja en el primer àpat plegats s’havien fet les primeres colles, i ja m’havia fixat en la solitud de l’Olívia: dinava sola. Alguns van fer un intent d’apropament, sobretot nois, perquè era guapíssima: alta, prima i amb uns cabells foscos que ressaltaven els seus enormes ulls blaus. Però la seva mirada era gèlida i el seu rictus molt sec, sobretot amb els nois, la qual cosa feia que, sovint, es quedessin amb un pam de nas i, consegüentment, passessin de les ganes de lligar a la burla. Ai, aquests nois que se senten tractats a despit... això de vegades porta conseqüències...
A les classes no podia deixar d’observar-la; fins al punt que em va enxampar! En un dels descansos se’m va apropar i em va preguntar si tenia alguna mena de fixació amb ella. Al principi, em vaig sentir una mica acorralada; fins i tot, amb la meva imaginació pel·liculera, em vaig pensar que em portaria als lavabos i em clavaria una pallissa. Res més lluny de la realitat... Li vaig dir el que em passava de veritat: que em cridava l’atenció que sempre estigués sola, que hagués anat a un curs d’aquestes característiques, un curs voluntari, i que semblava que no tingués ganes d’estar allí. Que només volia parlar-hi i que em sabia greu que semblés avorrida i fora de lloc, i que l’única cosa que volia era conversar-hi, i comentar les jornades amb ella, perquè les poques vegades que obria la boca i feia alguna pregunta o raonament amb el professorat, jo em quedava totalment meravellada de la seva intel·ligència i raonament. I sembla que tot el meu rotllo la va fer... somriure! No va ser un gran somriure, ni una gran riallada, només un esbós molt agradable d’un càlid somriure. Des d’aquell moment ens vam fer “amigues” i vaig passar a ser “l’amiga de la rara”.
 Això no obstant, no em va portar problemes de relació amb els altres. Jo anava amb tothom, tot i que sí intentaven indagar sobre l’Olívia. Però jo ja havia fet amb mi mateixa un pacte, com era el meu costum, d’extrema fidelitat amb la meva nova amiga. Així, es va crear una amistat una mica peculiar. Jo sabia internament que no la podia atacar amb les típiques preguntes: “¿Què tens company?” “¿De què treballen els teus pares?” “¿Tens germans?” Etc. Només em va explicar que era ciutadana del món, ja que havia viscut aquí i allà. Sincerament, em feia por fer-li moltes preguntes, perquè no volia que s’enfadés amb mi. Jo notava que a ella li agradava anar al seu ritme.
Un dels fets que més recordo és quan vam anar a Organyà d’excursió per fer la coneguda i preciosa “Ruta de Santa Fe”. Part del grup estava fet un nyap a causa de la gran gresca de la nit anterior. Havia aconseguit convèncer l’Olívia de sortir; va accedir a canvi que al cap de dos dies l’acompanyés a dinar a un conegut restaurant de la Seu. Hi vaig accedir sense cap inconvenient; em va semblar un “xantatge” fàcil ja que el dia que em proposava era el dia establert per fer la “Ruta dels Dòlmens” amb pares i companys i companyes que venien per estar amb els alumnes. El meu company estava als Estats Units i els meus pares de viatge, i l’Olívia em va dir que no esperava ningú, així que cap problema.
Gairebé semblàvem amigues “típiques” el dia de la nit de gresca. Se’m va presentar a l’habitació amb un vestit negre i elegant... i em va deixar que li pintés els ulls! Si en aquell moment haguéssim parlat de sexe ja hauria estat el típic tòpic de conversa abans d’una nit de disbauxa. Però no. El sexe era un dels temes que sabia que no es podia tocar. Sexe i drogues eren temes prohibits; no tabús, sinó prohibits. Jo no notava que ella sentís vergonya, sinó incomoditat, com si hagués patit. Així que jo canviava d’assumpte de seguida quan se m’escapava alguna pregunta fora de lloc, o quan sortia el tema amb altres companyes.
Vam anar a trobar-nos amb la resta de companys i vaig notar que algun ja anava una mica trompa i vaig tenir un pressentiment dolent. Però ens vam ajuntar amb el grupet de nois i noies més tranquils. En el primer bar de copes ens ho vam passar genial. L’Olívia no estava molt oberta, però almenys no contestava amb monosíl·labs, com era el seu costum. Somreia, jo notava que forçadament, però somreia. Tenia molt clar que estava allí per mi, i això l’honrava. De tant en tant em mirava com per saber que estava allí. I jo cada cop estava més contenta d’haver-la conegut, perquè em donava una altra perspectiva sobre les persones. Sincerament, per molta teoria antropològica, per moltes societats estudiades i molta gent que havia conegut, mai havia conegut algú tan singular. Era una persona que em feia pensar. Em feia pensar sobre els prejudicis, sobre els “a priori” que tots utilitzem envers les altres persones quan se surten d’una norma, d’un estereotip. I tot i així, malgrat els raonaments que em feia a mi mateixa, tenia ficat dins meu una manera de jutjar aquesta noia, perquè una part d’ella no la coneixia, l’Olívia no m’ho permetia. I suposo que en el fons això em feia enfadar, perquè estem acostumats a voler saber-ho tot. ¿Que no ens tenen acostumats els mitjans de comunicació i d’altres vies que ho hem de saber tot dels altres, fins i tot les intimitats?
Va sonar un telèfon mòbil; l’altre grup ens esperava en un bar musical, i tenien moltes ganes que hi anéssim. Així que, com a ovelles, els més tranquils vam anar a ajuntar-nos amb els populars, els divertits, els que arribaven al límit. Molt típic, però així ho vam fer.
Jo sincerament, no sé què s’havien pres, però de seguida vaig notar que no només era alcohol. I no vaig ser l’única. L’Olívia estava en alerta. Ja li havia canviat la cara. La seva part “fosca” estava emergint. En aquell moment li hauria hagut de dir de marxar, però no ho vaig fer, no sé per què. Potser la volia posar al límit, potser volia saber més d’ella... I dins aquella mena de discoteca, un d’ells, de qui no recordo el nom però sí la seva cara, la va magrejar. Mai sabré d’on va treure la força, si era una experta en alguna mena d’art marcial, si era boxejadora... però d’un sol cop li va trencar el nas i li va fer un ull de vellut. I li va dir: “Si em denuncies, et denunciaré jo per assetjament sexual. Ja fa dies que t’aviso”. Evidentment no la va denunciar.
Aquella nit vaig demanar-li si us plau que dormís a la meva habitació, i va accedir-hi. No va deixar caure una sola llàgrima, però em va dir que la dona que va donar-la a llum havia mort d’una sobredosi. No vaig voler sentir res més. La vaig abraçar, li vaig donar un pijama i es va quedar dormida de seguida. Vaig anar a l’ampit de la finestra a fumar-me una cigarreta; tenia moltes ganes de parlar amb el meu company, però alguna cosa em deia que així traïa l’Olívia. Així que vaig passar la nit fumant i bevent cafè de la màquina del passadís. De tant en tant em mirava l’Olívia. Dormia, però la seva cara ara no era en aquests moments angelical. A mi em creava el sentiment de llàstima, sentiment que sempre evitava tenir perquè em creia que la llàstima era sentir-se superior a algú. Però en aquests moments era el que sentia. I vaig plorar i plorar, tapant-me la boca per no despertar-la.
Vaig aconseguir dormir unes tres hores i va ser l’Olívia qui em va despertar... m’estava mirant fixament! ¿Què deu haver de veritat en allò que diuen que si et miren fixament et despertes? El cas és que devia fer cara d’espantada, o alguna cara molt peculiar... això l’havia fet riure. Li vaig preguntar com estava i em va dir que estupendament. Sabia que era mentida, i sabia que no en volia parlar. Em va dir que anava a la seva habitació a canviar-se i que si volia que ens retrobéssim en mitja hora, per baixar a esmorzar juntes. I així ho vam fer. A l’entrar al menjador vam notar una mica de tensió, però només per part d’alguns: el “seguici” del que dins el meu cap ja l’havia batejat com el “Nas Trencat”. L’Olívia va passar per davant d’ell totalment erta, havia desplegat les seves ales. I el Nas Trencat se la va mirar amb una cara d’odi com jo mai havia vist. Però, malgrat les circumstàncies, l’esmorzar va transcórrer tranquil.
Després ja vam anar cap els autocars que ens havien de portar a Organyà. L’Olívia i jo vam seure juntes i vam estar parlant amb dues noies angleses tot el viatge. El Nas Trencat va seure amb el seu seguici al final de l’autocar i se sentia una mica de merder, tot i que no arribava a sentir de què parlaven. Però coneixent la mena de persona que era, no m’estranyava el seu comportament. Estava dolgut. A ell no se li resistia cap noia. Qui era l’Olívia per haver-lo rebutjat i, encara més, per haver-lo agredit i ridiculitzat? Ell era popular. Ell era un noi amb fortuna: guapo, amb diners... les noies es barallaven per ell. Excepte l’Olívia. I això era la pitjor de les ofenses per a una persona com ell. Una persona típica, que la trobes a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat... persones que estan acostumades a ser el centre d’atenció i que, quan això falla, la seva poca intel·ligència no agafa el camí adequat.
I això va passar. Poc després de començar la ruta, Nas Trencat i alguns estúpids més van començar a empipar-nos: “mira les raretes”, “mira les lesbianes”, “qui deu fer d’home”, “és una estreta”, “és una reprimida”... Jo, dins meu, pensava: “he tornat a la infància”. I em vaig mirar l’Olívia. Els seus ulls estaven diferents, clavats en algun lloc, els punys els tenia tancats amb força, el seu cos desplegat, però no com un àngel, sinó ben al contrari. Havíem arribat a una mena de turonet, i aquí vaig tenir una sensació que mai oblidaré: vaig creure de veritat que l’Olívia anava a empentar a en Nas Trencat. Crec que tot va passar en segons. Com una pel·lícula. Fotograma a fotograma. Me la vaig mirar i vaig pensar: “No ho facis”. Ella ni em mirava; jo en aquell moment no existia per a ella. En aquell moment era com si s’hagués fet fosc i una llum molt blanca abracés l’Olívia i en Nas Trencat. El primer en reaccionar va ser ell: no li va poder aguantar la mirada, va fer un pas enrere i es va allunyar. I l’Olívia es va relaxar, va guardar tot allò que havia desplegat i la foscor va desaparèixer. I no va haver cap mena d’incident semblant durant els dies que duraven les jornades. El dia va acabar bé, la gent no se n’havia adonat del que acabava de passar, i l’incident del dia anterior començava a ser llunyà.
Aquella nit vaig dormir a gust. Estava cansada i el dia següent se’m presentava relaxat. Anava amb l’Olívia a dinar plegades i seria un dia tranquil.
Quan ens vam trobar al matí, alguns pares ja havien començat a arribar, d’arreu del món. Era curiós sentir aquella barreja d’idiomes al vestíbul i més curiós era veure aquelles abraçades: em recordava el dia que, a les colònies, els pares podien venir a veure’ns. L’Olívia no es trobava gaire còmoda, així que vam marxar sense saludar a ningú. Vam estar caminant per la Seu i vam anar a dinar. Era impressionant el bagatge d’aquesta noia, la seva cultura, totes les parts del món on havia estudiat i viscut. No em feia preguntes, però jo li anava explicant anècdotes amb la família, de quan era petita, de quan ens reuníem els Nadals, dels viatges de l’estiu, amb els meus germans... De sobte, va empal·lidir, li havia tornat a canviar la cara, la foscor l’envoltava altre vegada. Em vaig quedar astorada. Vaig pensar que havia dit alguna inconveniència i anava repassant mentalment amb rapidesa les meves darreres paraules... Però no m’estava mirant a mi. Tenia els ulls clavats en algun punt del carrer. Vaig mirar cap allà. Hi havia un home amb un barret, cabells llargs i foscos, ulleres de sol i un bigoti. Semblava que anés disfressat. Va arrencar el cotxe i va marxar ràpidament. El rostre de l’Olívia tornava a estar relaxat. No vaig dir res, però ella sí. “És el meu pare, m’ha vingut a veure i s’ha trobat amb la sorpresa de no trobar-me; deu portar tot el matí buscant-me”. No sabia què dir. Per primer cop parlava ella tota l’estona. “¿T’has preguntat algun cop què és ser pare i mare? ¿Dues persones es converteixen en pares només per haver fet l’acte sexual, potser sense amor? Jo t’estic dient que és el meu pare i no el sento com a pare. Pel que fa a mi, no tinc pares. La dona que em va donar a llum va morir poc després perquè va decidir que jo no era més important que les seves punyeteres drogues. No vaig ser prou important perquè fes l’esforç de desenganxar-se. Conclusió: no m’estimava. El meu pare es dedica a investigar els altres perquè no pot sofrir la seva pròpia vida. Ha pogut deixar l’alcohol, però no ha tingut prou voluntat per dedicar-se a mi a temps complet. Guanya molts diners, em paga els estudis i he pogut a estar arreu. Amb això neteja la seva consciència. Però la meva conclusió és que no m’estima. ¿Què és ser pare? Hi he pensat molts cops. A qualsevol cosa se li diu pare i mare. Però jo no crec en la seva dimensió biològica. Ni en la social. Per a mi va més enllà de les dues dimensions juntes. Jo tinc molt clar que vull ser mare. Necessito tenir una família, saber que tot el que tinc a dins ho puc donar. Si no trobo la persona adequada, ho faré jo sola. Seré pare i mare a la vegada, tot i que vagi en contra de les maleïdes convencions socials que contínuament ens marquen i que està més que comprovat que en molts casos fallen. Tindré fills i els donaré el que a mi mai m’han donat: amor i calor familiar. I ho viuré a través d’ells”.
Quan va acabar de parlar em vaig adonar que estàvem plorant. Em vaig aixecar i la vaig abraçar. I em va correspondre. Ara sabia tot el que hi havia dins seu, i em maleïa per haver malpensat d’ella, com quan vaig pensar que empentaria en Nas Trencat. En aquells instants comprenia que les nostres pròpies pors ens fan creure i veure coses en els altres; són els prejudicis. El nostre interior ens pot fer jugar males passades. Ens pot fer arribar a creure que hi ha una foscor o una llum que envolta les persones. Ens pot arribar a fer creure que som tan superiors que podem veure com a les persones les canvia la cara, que desplega ales. Tot perquè hi ha persones diferents, que se’n surten dels motlles socials i ens costa admetre-ho i tolerar-ho.
Van seguir uns dies genials. Per primer cop em sentia relaxada al costat de l’Olívia. El dia del comiat va ser molt trist. Sabia que costaria tornar a coincidir. Em va dedicar paraules molt maques i jo em sentia molt afortunada de rebre-les d’una persona com ella.
Ja han passat quinze anys de tot això. Vam tenir molt contacte uns mesos i vam coincidir a Londres un cop. Després se’n va anar a l’Àfrica amb una ONG i, el darrer que sé per un amic d’un conegut d’un altre conegut és que treballa en un hospital de Nova York i que és mare soltera de tres criatures, dos d’ells bessons.
Hi ha persones que passen per les nostres vides d’una manera discreta i sense deixar petjada. D’altres ens deixen una marca que preferiríem no haver-les conegut mai. I d’altres, i a mi per sort m’ha passat, passen d’una manera discreta però perduren per sempre més, perquè t’ensenyen alguna cosa que no està en els llibres. He passat per situacions bones i dolentes al llarg de la meva vida que m’han fet pensar en ella i necessitar-la. I d’alguna manera ha estat amb mi. Em sento molt afortunada d’haver conegut l’Olívia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada