dimecres, 31 d’agost de 2011

La meva inseminació (54): M'és igual el que pensi o digui la gent!!!

He tingut la gran sort d’estar en un entorn que, en general, ho ha entès. No és una cosa que em preocupi gaire que la gent ho entengui o no, però sí m’agrada el fet de poder explicar-ho i que la gent no se sorprengui. De fet, m’agrada que quan ho explico hi hagi persones que em diguin que coneixen a tal o qual dona o parella que han seguit tècniques de reproducció assistida i que els he anat d’aquesta o d’aquella manera. Tant de bo se’n parlés  més i amb més naturalitat d’aquests processos. Potser hi hauria gent que podria compartir-ho amb més persones. Parlar i compartir comporta naturalitat. Però, desgraciadament, encara hi ha individus que et diuen:
- Estàs embarassada? No sabia que tenies parella.
Tant homes com dones fan aquest tipus de comentaris.
O els que pressuposen que la tens:
- El pare de la criatura deu estar súper content.
Si contestes:
- No sé qui és.
... no crec que pensin en un primer moment que t’has fet una inseminació; més aviat pensaran que ets “una dona de la vida”.
El que passa que normalment jo ho dic tal qual és:
- No, ha estat per inseminació.
El que passa que quan veig a una persona que m’ho pregunta, que gairebé no la conec, i que noto certa tafaneria en les seves paraules o un to que no m’acaba d’agradar, no em molesto en ser tan clara, perquè m’és absolutament igual què en pensi. Hi ha gent que veritablement, no m’interessa en absolut tenir a prop, quan més lluny millor. Vull sentir-me a gust, tranquil·la, en tot aquest procés, amb gent que m’estima i a la qual estimo. 
Dins el que cap, entenc que el tema de la parella, heterosexual, es consideri “el normal”, “el freqüent”, “allò socialment establert”. Per això reivindico el tema de parlar amb naturalitat del tema de les tècniques de reproducció assistida, perquè la realitat és que molta gent acudeix als centres de reproducció humana en busca d’ajut, sigui quin sigui. Aquesta realitat l’he vist amb els meus propis ulls.
I, des de la meva experiència, només puc animar a totes aquelles persones que de veritat ho vulguin: endavant! Que es deixin de tabús i deixin de banda la incomprensió. En parella o sola, s’ha de mirar per un mateix. Que un cop decideixin anar a una clínica, els garanteixo que se sentiran ben atesos i ben compresos. No seran ni millors ni pitjors, ni diferents ni especials. Senzillament ets una persona més, ja que en aquestes clíniques tothom acudeix amb un objectiu: un cop de mà per tenir un fill, sigui quin sigui aquest cop de mà.

dimarts, 30 d’agost de 2011

La meva inseminació (53): Important: deixar de fumar

Una de les coses que vaig fer va ser deixar de fumar. He començat el procés un any després de deixar de fumar. És importantíssim fer-ho. Només necessites que els metges t’espantin una mica i molta força de voluntat. Això és l’important. Voler fer-ho. Quan prens una decisió així, la de tenir un fill, tu passes a un segon terme: l’important és la salut del teu fill. I per moltes excuses que posem:
- Jo fumo poquet, i controlo.
- Si tan dolent fos, estaria prohibit.
- Hi ha gent que mor de càncer de pulmó i no ha fumat en sa vida.
... són només això, excuses. Quan m’han preguntat si em va costar molt deixar-ho, la veritat és que no. Crec que ho vaig passar malament una setmana. El temps suficient per passar per una sèrie de situacions (anar a prendre cafè, la cigarreta cap a l’autobús, la cigarreta amb la teva mare o els amics, etc.), hàbits rutinaris que agafes quan fumes. Després d’aquesta setmana, he anat agafant un fàstic continu cap el tabac. Em molesta la seva olor, l’olor que deixa en la roba, els cabells, les habitacions. Em molesta la gent que no té respecte quan fuma. I sóc capaç d’apartar el fum amb la mà i ficar cara de fàstic si algú em tira el fum.
En definitiva, en cap moment he dubtat ni he pensat que em perdia altres coses. Crec que és el més clar que he tingut i tindré en la vida. Sé que hi haurà moments durs, però tinc un recolzament molt important: la família. I, sobretot, la fe en mi mateixa.

dijous, 4 d’agost de 2011

La meva inseminació (52): L'orgull de ser una mare soltera

Societat i lleis avançant, sectors de la societat que van enrere, com els crancs. Estan ancorats en una dictadura i en el masclisme. No suporten l’avanç social. Són els mateixos que pensaran que una noia no s’ha inseminat, sinó que va amb tants que no deu saber ni qui és el pare. És aquest tipus d’individus el que potser faran que una dona decideixi no inseminar-se, pel què diran. Són residus que encara resten en la nostra societat del progrés. L’educació, la mala educació i els mals consells i imposicions transmesos de generació en generació encara deixen petjada, desgraciadament.
Jo només puc dir que del meu cas penso parlar amb tota la naturalitat del món. N’estic molt orgullosa, i a qui no li agradi, dues pedres. Quan el meu fill i filla tingui edat per entendre, li explicaré perquè no té pare. Encara no he pensat com, tinc temps i, si és necessari, em deixaré aconsellar per experts. Hi ha gent que m’ha preguntat si no és egoista negar la figura paterna a un fill. Doncs jo crec que no. Jo seré mare i no li faltarà de res, sobretot estimació. Posats a jutjar, també podríem jutjar els que han tingut fills i després s’han separat i aquests fills han començat a veure totes les noves parelles dels pares i de les mares. És egoista? No sóc ningú per jutjar-ho, crec en la llibertat de decisió de les persones adultes i crec que, per a aquestes persones que se separen, el primer pel que miren és pels seus fills (encara que conec molts casos que, malauradament, no és així). No els jutjo ni espero que em jutgin a mi. Jo no em vaig aixecar un dia i vaig dir:
- Avui què faig? Vaig de compres o a una clínica de reproducció humana?
En el meu cas ha estat una decisió molt meditada, on he renunciat a algunes coses, on he passat tot un seguit de revisions per assegurar-me de tenir un bon estat de salut abans d’anar a la clínica i el procés ha durat els suficients mesos per saber que ho tenia claríssim quan vaig anar a la clínica.

dimecres, 3 d’agost de 2011

El verano de los juguetes muertos, de Toni Hill

Acabo de leerme un libro genial. No voy a entrar en si es un libro "bueno" en su forma, etc. Sencillamente es entretenido, dinámico. Soy madre soltera, tengo mucho trabajo dentro y fuera de casa... y me lo he leído en una semana! He rascado tiempo del transporte público... y de mis horas de sueño!
Los personajes están perfectamente definidos, sobre todo psicológicamente. Aunque algunos estén más descritos que otros, deja perfectamente al lector un margen para que se vaya construyendo un perfil, en todos los sentidos, en nuestras mentes, permitiéndonos en algunos casos prever algunos acontecimientos y sorprendiéndonos en otros.
Las historias se entrelazan, avanzan y retroceden. Pero en ningún momento se pierde el hilo, como pasa en algunos libros, que decimos:
- ¿Perdón? ¿Qué me estás contando ahora?
No quiero avanzar qué temas toca, pero son temas actuales, sobre niñez, adolescencia, juventud y madurez. Temas de todas las edades, actuales, algunos más crudos que otros.
Ambientado en Barcelona, ciudad donde he pasado la mayor parte de mi vida. Pero dudo que se haya tenido que haber vivido en ella para inmiscuirte en las tramas, ya que tanto por lo que se sabe de la ciudad como por las descripciones, se puede hacerse una idea bien buena de la parte rica como de barrios más humildes.
Buen final de la historia y sorpresa en la última página. ¿Habrá una segunda parte? Esperemos que igual o más buena que este libro.
Felicidades, Toni Hill!

dimarts, 2 d’agost de 2011

La meva inseminació (51): Més reflexions...

El preservatiu arriba a tothom en la nostra societat. No som un país en vies de desenvolupament. Tenim centres de planificació familiars en tots els barris, màquines dispensadores de preservatius, etc. Com ja he esmentat anteriorment, alguna cosa falla en l’educació sexual quan encara es pensa que “a mi no em passarà”, alguna cosa falla en la noia que es deixa convèncer per la seva parella que no es posi el preservatiu que, si no, no té prou sensibilitat. Estem a l’era de la SIDA, hi ha un munt de malalties de transmissió sexual, hi ha informació... però sembla que no arriba a tothom.
No critico que es destinin diners a evitar embarassos no desitjats, perquè un embaràs no desitjat comportaria un nen no estimat, i de nens infeliços i maltractats ja en tenim prou arreu del món. Però també es podrien destinar recursos perquè la informació, que és molta, arribi a qui veritablement la necessita, ja que alguna cosa està fallant. I que les campanyes no es facin per complir. Que s’agafin veritables experts en la matèria per fer arribar la informació com ha de ser, i a tothom. És necessari que la informació cali en les persones, que els arribi, la entenguin i s’ho pensin dues vegades abans de renunciar a posar-se el preservatiu.
Tenir un fill és una experiència meravellosa, potser no compartida per tothom, per diferents motius. És veritat que les coses es poden complicar i sortir malament, però la il·lusió que es posa en tenir una criatura, sola o en parella, no crec que es pugui comparar a res més. Desgraciadament, encara hi ha massa tabús socials, es preconitza una cosa i es creu una altra. Tot i que els matrimonis homosexuals poden casar-se, tenen la mateixa facilitat per adoptar o tenir fills? Hi ha persones que encara no accepten la homosexualitat, que pensen que és una malaltia. Com accepten, aquests individus, que els homosexuals tinguin fills?