dimecres, 13 d’abril de 2011

La meva inseminació (22): ... doncs ens anem d'excursió!!!

Poques persones escullen la soledat, però hi ha persones que saben conviure amb la soledat, perquè no volen qualsevol al seu costat, a qualsevol preu. D’altres no ho porten tan bé. Voldran qualsevol, de vegades a qualsevol preu. Són persones dependents, addictes emocionals, que viuen molt de cara a la societat. Poder lluir una parella, tot i que sàpiguen que no va gens bé, els és suficient, no necessiten, aparentment, res més, tot i que el que passa a les llars de les persones, mai s’acaba de saber. I aquest tipus de persones, si no reben l’ajut psicològic que necessiten, i acaben en mans d’individus sense escrúpols, tenen tots els números per acabar sols, i trastornats. O donant massa per les seves parelles no correspostes, deixant de banda família i amics, i molts anys de la seva vida, perquè l’única cosa per la qual viuen és per la seva parella, per aconseguir que les estimin; persones que estimen massa, i malament.
Doncs com el tema cites no ha acabat de sortir bé, es pot provar amb el tema dels viatges amb desconeguts, dels sopars amb desconeguts, o de fer-se d’alguna colla. Vols fer amics, conèixer gent, sortir del teu cercle habitual.
Fas un primer contacte... i ja estàs en una colla! Ostres, quina gent més sana, quants sopars i quantes excursions. Què bé, el que jo volia, gent sana, amb ganes de divertir-se de manera sana, amb gustos sans, i hàbits sans. Tot molt “sa”.
El que passa és que ser “sa” no sempre vol dir que la resta de qualitats de les persones siguin bones. I quan portes un parell de sortides i un parell de sopars, i veus un gran moviment de gent, te n’adones de dues coses importants. Primer, que a alguns dels membres del grup els encanta portar gent que ha conegut en pàgines de contactes per Internet, i que potser els seus gustos no són tan sans. Segon, que a alguns dels membres del grup no els agrada la idea que hi hagi gent nova al grup, i que farà el que pugui perquè desaparegui. Ah! És que en aquest grup tan sa i tan obert, resulta que molts dels seus membres el que volen és emparellar-se, i tu ets una rival. I no els agrades. I t’ho demostren.
El que no acabo d’entendre és que si la gent el que vol és trobar una parella, per què no ho diuen? Per què han d’amagar-se en mil excuses i en mil històries? Que potser és una cosa dolenta voler trobar un bon company o companya? Per què de vegades sembla que hagi de formar part d’una maquinació, d’un pla? 
Al principi, intentes treure la teva millor cara, tot i que a les teves edats aquests tipus de xorrades no et van gaire, i fer entendre als membres molestos amb tu que no portes cap intenció de “ligoteo”, que en la infància havies estat una “scout” i que l’única cosa que vols és contacte amb la natura i bons sopars, i sentir emocions ja oblidades, com l’emoció de preparar la motxilla i les xiruques, els entrepans i el cafè amb llet en un termos. L’emoció de matinar i arribar ben d’hora al punt de trobada. L’emoció de muntar la tenda de campanya i plantar-li una patata a dalt de tot, rescatar la vella guitarra i el cançoner i anar practicant sota la dutxa. L’emoció d’estar davant un foc, en germanor. Però sembla que en determinades ments, aquestes explicacions no fan el pes. I comences a veure massa escissions, massa merders entre uns i altres, i acabes cansat, enyorant els teus amics de tota la vida. Has conegut alguna persona que val la pena, però es poden comptar amb els dits de la mà. I t’ha quedat ben clar que les velles emocions de la infància no tornaran, i si ho fan, seran molt diferents, en contextos molt diferents. Ets un adult, i els fets els vius com adult, no com infant.
El món d’Internet no està fet per a tu. Les amistats forçades, tampoc. Segueixes creient en el destí, i en què les coses tenen un ordre natural d’ocórrer. És possible que fins i tot siguis tu la que falla. Ho assumeixes. En el fons va en contra de tu, dels teus principis, els que tens tan arrelats des de petita. Has intentat canviar, obrir-te a nous móns, però no va amb tu. I no hi vols fer res, ni seguir forçant la màquina. No vols conèixer més desconeguts. No tothom té cabuda en la teva vida. Quan més gran ets, el passat és més ampli. I, per a algunes persones, el passat és una autèntica motxilla, que pesa molt, plena de relacions mal acabades, de relacions amb fills complicades, de situacions no finalitzades. De traïcions i de vivències no cicatritzades que fan que les persones canviïn, siguin desconfiades o tiguin alguns traumes. Tu no portes aquesta motxilla i no vols la dels altres. És així de clar. I en aquestes alçades de la vida, entre tant individualisme, mires molt per tu, pel teu benestar, sobretot psicològic. Tu no portes a sobre coses pendents, pots haver passat per millors o pitjors situacions però, si en el seu moment els has posat remei, l’única que t’ha quedat és una vivència que forma part del passat, que estan allí com un record i ja està.
I amb tanta tonteria, tanta mentida i tant fantasma, te n’adones que t’hi has passat un any. I has arribat als 35.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada