divendres, 8 d’abril de 2011

La meva inseminació (19): "No ets tu, sóc jo"

Seguint amb el tema de ser la convidada en un casament, no saps molt bé què està passant. Has aconseguit lligar amb el que penses que serà l’home de la teva vida i, de sobte, al cap de tres setmanes, sents una frase que et perseguirà durant molts anys:
- No ets tu, sóc jo.
Frase que, en un començament, t’enganxa per sorpresa, et quedes amb la boca oberta, la cara desencaixada i els ulls vidriosos. Però un bon dia... la dius tu! Et trobes dient les fatídiques paraules i veient la cara desencaixada de l’altre, i et sents bé, molt bé, perquè aquest cop ho has dit tu, i t’ho creus de debò, perquè és una frase que quan la dius et treus molta culpa de sobre. I et sents important al dir-ho. I saps que en bona part tens raó: no és l’altre, és culpa teva, des d’un primer moment sabies que la cosa no aniria bé; veus coses rares, detalls que no t’agraden; ell t’agrada, però només és això, atracció física. Conèixer una persona és molt complicat, però si, damunt, no hi ha la meravellosa química, allò que fa que t’arrisquis dia rere dia perquè alguna cosa et diu que val la pena... Sense això, tu, i els altres, seguireu deixant anar:
- No ets tu, sóc jo.
I entre que te la diuen, la dius i anar fent, te n’adones que cada cop estàs més centrat en el tema, el teu cercle d’amics es va restringint perquè tothom fa la seva i no t’acaba d’agradar el paper d’espelma... passen els mesos i... altra fase!
Els teus amics comencen a separar-se (“ens hem donat un temps”), divorciar-se (“era el millor pels dos”), i et comences a assabentar de terceres persones, que el prozac córrer com l’aigua... En el fons, sempre has sabut que alguns d’ells s’han ajuntat perquè un o altre tenia un pis, per fugir de casa, perquè eren els únics solters que quedaven i la pressió és molt forta... Bé, algun que altre es casava enamorat, però de vegades semblava ben bé una plaga, com si s’encomanés:
- Aquests dos s’han casat? – comentaven fins i tot les persones més properes.
I t’estranyaves d’un casament que no s’aguantava per enlloc i que, fins i tot, la gent feia apostes de quan durarien. I, sobretot, t’adonaves que molts matrimonis havien anat sostenint-se perquè hi havia fills pel mig, però que això no podia durar molt de temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada