Doncs ja ha arribat el moment! Ja fa temps que ho saps, de fet ho saps de tota la vida. Vols ser mare i no ho vols seguir negant. Que ho neguin les altres! Estàs farta de buscar en dones que cada cop et resulten més amargades i desesperades, que no saben ni per on tirar, l’afirmació que no vols tenir fills i que no ets un bitxo rar per no voler-ho (perquè sí ets sents un bitxo rar). Estàs farta d’intentar fer l’ “Associació de les que no volem ser mares”. Estàs farta de sentir en amigues i conegudes que elles no volen ser mares, per un bon dia assabentar-te que estan més contentes que un gínjol perquè estan embarassades de bessons; que resulta que feia temps que ho buscaven i els feia vergonya dir que no es quedaven... Doncs moltes gràcies per la confiança! Per què no s’expliquen aquestes coses? Que potser és una vergonya que et costi tenir descendència? Com és que hi ha encara, avui en dia, aquest tipus de tabús? Veritablement un amic de debò t’ha d’amagar que porten anys intentant tenir una criatura?
Cada cop amb més intensitat, penses:
- Jo volia formar la lliga de les que no volen ser mares? Prou de mentides i de negacions! Jo no vull ser una dona amargada, o obsessionada amb la feina, ni deixar-me la dignitat buscant El Príncep Blau Que No Existeix, o esperant que el nostre company - si en tenim - es decideixi a tenir fills. Vull mirar per mi, vull realitzar els meus somnis i fer de la meva vida privada un oasi. Que li donin pel sac a la feina! Bé que menjo, no? Doncs més que suficient!
Total, un dia estàs meravellosament bé, sentint-te “realitzada”, i de sobte, ve una crisi, i tot se’n va en orris. Les feines, malauradament, no són per sempre, mai són segures. És important lluitar per una estabilitat, perquè l’estabilitat econòmica és important, però no val en absolut la pena deixar-s’hi la pell, i molt menys somnis pel camí, ni desitjos que estan allí i no deixaran d’estar-hi per molt que t’hi esforcis en ignorar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada