dimecres, 6 d’abril de 2011

La meva inseminació (17)

Aquesta situació es multiplica per deu quan després de la boda ens assabentem que estan embarassats, perquè si ens tornem a trobar a la tieta soltera i sense fills tenim molts punts perquè, apart de la seva cara de pena, ens miri com dient:
- Els teus espermatozous o els teus òvuls van perdent amb els anys, deus començar a està mig sec – això acompanyat d’una cara amb el nas arrufat.
Exemple en el tema relacions: ens enamorem perdudament del nostre company a la Universitat. Fem de tot perquè es fixi en nosaltres, perquè som de la generació d’anar directe al gra, però amb “glamour”: quan teníem 20 anys encara no ens agradava el “aquí te pillo aquí te mato”. Intentem seure al seu costat a la biblioteca de la facultat, per poder fer una lleugera fregada de genolls, i si hi ha hagut sort, quedar per anar a la manifestació del dia següent (la “Mani”), que no tenim ni idea què coi s’està reivindicant, perquè amb tanta reivindicació tenim una mica d’embolic, però com nosaltres ens ho creiem tot i lluitem per tot, anem amb els ulls tancats allí on s’hagi d’anar, perquè els nostres companys també hi van i nosaltres som (bé, érem als 20 anys) solidaris i amb “companyonia” escrit al front.
I així arribava el gran dia, i corríem pels carrers del casc antic, fugint de la policia que ni tan sols ens perseguia, per acabar a un dels famosos bars amb reminiscències comunistes pintades a les parets, i poder fer-nos el primer petó. Perquè això sí ho teníem: érem romàntics, però no com els nostres pares o avis, sinó romàntics de debò, reals. I aquella mateixa nit ens anàvem al llit, perquè havíem fet una gran labor lluitant pel que crèiem i s’havia de celebrar, i utilitzàvem el preservatiu, perquè no ens feia por l’embaràs sinó la SIDA, i no utilitzar el preservatiu només formava part dels que no havien rebut educació sexual. Ah! I això passava després d’haver-nos saltat una gran màxima:
- Jo no sóc de les que se’n van al llit en la primera cita.
I amb aquest company o companya de la universitat érem capaços d’estar-hi com a mínim un any (un any!). I passejàvem pel barri, i trobàvem algun company de l’escola de quan érem petits que estava casat i amb dos fills, que treballava descarregant camions i la seva dona de caixera del súper i, encara que hagués estat un dels millors amics en la infància, ara saludàvem amb certa superioritat, perquè nosaltres anàvem cap al sopar del pas de l’Equador per organitzar la gran gresca de fi de carrera.
I després d’aquesta gresca ho deixaríem estar perquè és millor conèixer altres persones, som massa joves i amb massa ganes de viure i de coses per fer. I s’estava una setmaneta fet una mica pols, però a la setmana ja t’estava trucant aquell o aquella amb qui t’has estat mirant i somrient en silenci durant tot el curs i que el dia de la gran gresca t’havia preguntat:
- Encara estàs amb aquell o aquella?
I segurament, quedaries un dia i te n’aniries al llit amb ell, i sortiries un temps i després ho deixaríeu estar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada