divendres, 29 de juliol del 2011

La meva insemnació (50): Reflexions de recent embarassada

I no tothom veu la via de l’adopció com una alternativa. Sigui per motius personals, sigui per altres motius, tothom sap que els processos d’adopció són llargs i costosos. I més per a una persona sola. Hi ha països que ja no deixen que les persones solteres adoptin, i molt menys les homosexuals. Hi ha països que posen requisits que de vegades són irrisoris. Una mostra més de no mirar pel bé de la criatura, sinó pels diners, desgraciadament.
Estant embarassada, reflexiones també sobre l’avortament. No és un tema fàcil aquest. I és fàcil entrar en típics tòpics. És un tema complicat, molt personal, tot i que en aquests moments et sembla diferent, estàs més susceptible al tema. Saps que la majoria de dones que avorten han de passar un calvari, ha de ser la darrera opció. Però després sents a polítics, periodistes i tertulians parlant amb tanta frivolitat de la pastilla del dia després, del dret a avortament... que no saps què pensar.
No deixa de ser la gran contradicció, les dues cares de la moneda gairebé, passar per un carrer on hi ha una clínica que saps que practiquen avortaments, i veure, en la major part de vegades que hi passes, noies joves, d’aquí i de fora, acompanyades dels seus pares o dels seus companys adolescents, plorant algunes d’elles, i anar uns carrers més enllà a una clínica on hi ha un sector dedicat exclusivament a la reproducció humana, amb sales d’espera plenes de persones buscant tenir un fill.
En moments així penses que el món està mal repartit. I, sense voler entrar a jutjar ni persones ni institucions, sense cap malícia sí jutges a totes aquelles persones que estan avortant perquè no han utilitzat un preservatiu, sigui perquè el noi ha convençut la noia que si se’l posa no sent prou (desgraciadament, hi ha nois així d’ignorants, irresponsables i egoistes, per no dir amb transfons masclista, i noies que se sotmeten a ells), sigui perquè es tracta d’una parella immadura que pensen que a ells no els passarà.

dimarts, 26 de juliol del 2011

La meva inseminació (49): He tingut sort, oi?

Això és el que passen moltes parelles, i dones solteres que no ho han intentat mai i que es troben que no estan tan sanes com es pensen. Problemes per aquí, problemes per allà, inseminacions fallides, fecundacions in vitro fallides, avortaments. Penso en totes aquestes persones, homes i dones, i m’entristeix molt. Mai hi havia pensat. Era molt fàcil pensar:
- Si no pots tenir fills, adopta.
Amb les tècniques de reproducció actuals, no és tan fàcil renunciar a tenir un fill biològic. Ni tampoc és tan fàcil adoptar.
Quan vas a una clínica de reproducció humana, entres en un procés que, si les coses no van bé, es pot allargar mesos i mesos, tan si ets una dona sola com una parella. Suposo que la diferència està en que la dona soltera ho decideix i va a la clínica, igual que parelles d’homosexuals, i les parelles heterosexuals potser porten un temps intentant quedar-s’hi, dins el mateix procés del matrimoni, la convivència; et cases o t’ajuntes, et refàs una mica econòmicament, i al cap d’un any comences a buscar la criatura (és un exemple). Potser de vegades aquest temps que ho vas intentant va en contra. No ho sé.
El cas és que ha de ser difícil, un cop entrat en tècniques de reproducció assistida, quan dir prou. Hi ha inseminació artificial, ICSI, FIV... Crec que tothom deu esgotar totes les vies. I això pot ser un procés dolorós, pot, fins i tot, acabar amb la parella.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Mi X me ayuda mucho

En pleno 2011 y aún tengo que oír de chicas de treinta y pocos a treinta y muchos:
- Mi compañero (marido, novio, pareja de hecho...) me ayuda mucho.
¿Cómo que te ayuda? ¿Te pasa el aspirador los sábados? ¿Te friega los platos de vez en cuando? ¿Baña a vuestro hij@?
Un ejemplo: salimos a pasear, las madres, por las tardes. ¿Dónde están ellos? En el gimnasio, corriendo, paseando al perro... Normalmente de 5 a 8 de la tarde, poco antes, poco después. A veces no van porque les duele una rodilla, hace mal tiempo, les duele una uña... entonces se pegan la gran siesta y salen más tarde con compañera e hij@... Van paseando tralarí, tralará, qué orgulloso estoy de mi familia, y ella les dice:
- Hay que ir a comprar.
En este momento notas en los ojos de él y en la expresión de su rostro que su mente empieza a ir a 1000 por hora (es un decir...):
- Yo tendría que pasar a ver a X (amigo, tío, hermano, compañero de trabajo... vale cualquiera mientras sea hombre). Le tengo que llevar un encargo (fruta del tiempo, un papel, cosas relevantes y vitales...).
Algunas vces, si han llegado a ir a hacer la compra porque el cerebro no ha sido veloz, a mitad de la compra empiezan a torcerse:
- Me voy, hace mucho calor, esto es un agobio).
O un:
- Me voy, acabo de tener un presentimiento y voy a echar una primitiva. Llévate el carro, el niñ@, los juguetes del niñ@.
Esto más la compra, claro. La visión es la de una mula de carga.
Hay algunos que se llevan el niñ@ porque les acaba de llamar el amigo que está en el bar y si se llevan al hij@ parece todo más "light".
- Pero venid a las ocho que hay que bañar y cenar. Ya sabes que a las nueve hay que estar durmiendo.
Ocho y media, nueve menos cuarto, menos cinco...
- Es que me he encontrado con X, me ha entretenido. Por cierto, me ha dicho lo guapa que estás.
Las mujeres no tragan con estas historias. Y van con una hora de retraso en la planificación del día. El vaso se va llenando, pero al día siguiente se les pasa (la procesión va por dentro, pero por fuera se les pasa).
Cuántas veces me han dicho:
- Qué suerte tienes. Si llego a saberlo también hubiera tenido un hij@ sola.
O:
- Qué suerte tienes. Tú decides en todo. Yo en lugar de un hij@ tengo dos. Y da mucha rabia tener que cuidar a alguien de mi edad.
¡ Pues haced algo, hombre!
También conozco algún caso (pocos) que ella no da palo al agua, alguna hasta ni tiene trabajo fuera de casa, pero el detergente, la esponja y la mopa le dan alergia. Entonces el marido llega de trabajar y tiene que hacerlo él, porque no quieren o no pueden contratar una persona para la limpieza.
- Si no trabajas fuera podrías hacer algo.
- Lo siento. Yo soy así (de marrana) y no voy a cambiar.
Estos casos acostumbran a acabar en divorcio. Y los otros también, aunque he comprobado que las que más tragan tienen compañeros de los que están muy enamoradas y supongo que este hecho no les deja ver que hasta, en alguna ocasión, ellos les pierden el respeto. No es que las insulten, sino que les hablan sin respeto, como si todo lo que hacen fuera su obligación y aún gracias que les tienen a ellos.
Hay cosas que no cambian. Hemos prosperado, pero queda un largo camino. Aún hay mujeres que dicen:
- Déjalo, ya lo hago yo, que tu me das más trabajo.
Pero no es lo general. Tampoco es lo general que las parejas colaboren al 50 por ciento. Seguro que las habrá. Pero yo no conozco ni una.

divendres, 22 de juliol del 2011

La meva inseminació (48): La felicitat t'embarga!

Hi ha moments que et recordes del teu estat, hi prestes atenció i la felicitat t’embarga. Ho comparteixes amb molta gent, que se n’alegra per tu. No tothom se n’alegra, però. Hi haurà persones que no entendran el procés, per ignorància, n’hi haurà que els agradaria haver passat, però que no ho van fer quan tocava, n’hi haurà que no s’alegraran per altres motius, però que tampoc et pares a analitzar. T’és ben igual. Tu busques la gent amb qui pots compartir aquest moment, de l’altra fuges. No t’interessa per res. Si fins ara, per una qüestió d’edat, ja havies aprés a tirar-te moltes coses a l’esquena, ara encara més. Ja no és tracta de tu.
Ara tot gira al voltant de la personeta que portes dins. Per aquesta persona tens una actitud positiva, menges tot i no tenir gaire gana, t’animes en moments baixos, perquè els canvis d’humor són un fet, et cuides tant com pots i et vas planificant. Intentes mantenir una actitud positiva en els dies que no et trobes gaire bé, perquè saps que això li farà bé. És aquesta persona, després tu, després la resta. No hi ha més remei que prioritzar. Els teus plans, la major part del que et queda de vida girarà entorn del teu fill o filla.
Hi ha moments que reflexiones. Penses en la sort que has tingut, no només en quedar-te a la primera, sinó en no haver tingut problemes per quedar-te. Que malgrat els teus trenta-set anys, que no ets cap nena, tot estigui bé. La sort de no haver hagut de començar un cicle de mirar-te per aquí i per allà, la sort de no haver tingut problemes ni complicacions.

dimecres, 20 de juliol del 2011

La meva inseminació (47): Pimera visita amb la llevadora del CAP

La llevadora està gairebé una hora informant-te de com anirà tot. Et dóna una carpeta amb un munt d’informació i la teva cartilla sanitària, que l’hauré de portar sempre que vagi a qualsevol prova o visita.
Una de les informacions, que et resulta gratament sorprenent, és una guia de la Generalitat per a embarassades, on se t’informa de tot, i on un dels punts són un seguit de coses que la dona pot escollir a l’hora del part, perquè així sigui més intervencionista. La meva única crítica a aquesta guia és que està molt enfocada a parelles, no es tenen en compte les mares solteres o parelles femenines. Per exemple, en l’apartat on s’informa dels grups de preparació al part, es parla de “la dona i la seva parella, en cap moment es parla d’una mare soltera; d’altra banda, en l’apartat sobre drets laborals he trobat a faltar informació sobre mares solteres i famílies monoparentals.
Surts d’aquesta visita amb hora per l’analítica i test del sucre (sort que tens dues setmanes per conscienciar-te), hora per l’ecografia de les 13 setmanes, i hora de visita amb la ginecòloga. Tens dues setmanes a la feina de vacances per descansar i anar planificant. Això no ha fet més que començar, i són moltes coses a tenir en compte. Però t’ho prens amb calma, amb “anar fent”.

dilluns, 18 de juliol del 2011

La meva inseminació (46): Pimers passos...

A la clínica et diuen que a partir d’ara pots portar l’embaràs on vulguis. Jo el portaré per la Seguretat Social perquè la meva experiència amb ella sempre ha estat excepcional. Malauradament, encara hi ha molts tòpics amb el tema de la privada i la pública. Però, com ja he dit, la meva experiència és bona, em queda al costat de casa, i tot és una qüestió de comoditat i confiança. Surts de la clínica, et gires, i no saps com donar les gràcies per tot el que han fet per a tu. Saps que la teva biologia ha ajudat, i molt, però el sentiment d’agraïment és immens.
- Quan neixi – penses - els enviaré una foto perquè sàpiguen la meravella que han ajudat a crear, a fer que existís.
Bé, a part, ells també sabran de tu igualment, perquè has omplert l’enquesta que et donen, amb algunes preguntes sobre tu, i sobre si li explicaràs al teu fill o filla, si has tingut recolzament de la família i amics, etc., i has acceptat fer un seguiment.
El proper pas és anar al CAP del poble, que ja tens hora amb la llevadora. La naturalitat segueix amb el tema de la mare soltera amb inseminació amb semen de donant, ella és una professional, però saps que no és el mateix que quan anaves a la clínica, en un sector especialitat en reproducció humana. És un poble, saps que el teu cas no és el freqüent ni el més habitual, tot i que quan ho expliques poca gent fa una cara estranya.

dijous, 14 de juliol del 2011

Antropología Jurídica (III): Basadre, Hartland, Malinowski...

El último punto que abarca Basadre en este recorrido es el del estado actual de la etnología jurídica. La define como el estudio del desarrollo y las variedades que muestran los pueblos “primitivos” en relación con la idea del derecho y con prácticas e instituciones anexas. Bajo influencia de Post, aunque criticando su teoría para superarla, Mazzarella trató del derecho de la India; fue quien nombró a la disciplina “etnología jurídica” y no “jurisprudencia etnológica” (como quería Post). El mayor desarrollo de los estudios etnológico-jurídicos se ha producido en Inglaterra; uno de los autores es Hartland con su obra Primitive Law (1924), una síntesis, aunque demasiado breve o superficial, de las principales características de la vida de los pueblos primitivos en relación con el derecho. Pero la figura dominante es Malinowski, que ha puesto en relieve, según Basadre “el valor funcional de la vida jurídica primitiva y su enlace con el conjunto cultural (…) La visión palpitante que Malinowski ofrece del funcionalismo práctico o actuante del Derecho primitivo es, no obstante, más sociológico que jurídico. Utiliza algunas expresiones jurídicas; pero prescinde de métodos y clasificaciones que estrictamente pertenezcan a estas ciencias”[1]. Por otro lado, en Estados Unidos es destacable Lowie y en Alemania Thurnwald, con Origen, cambios y formación del derecho a la luz de la investigación etnológica. También sería necesario citar a Adam, Lips, Harraser y Trimlorn; este último ha procurado unir el método histórico-cultural a la investigación etnológico-jurídica, presentando sus bases teóricas y estudiando después el derecho de pueblos sudamericanos prehispánicos.
Este es el recorrido que hace Basadre. Sería necesario añadir lo que dice Malinowski. Según él, los primeros estudiosos alemanes del derecho salvaje partían de la hipótesis de la “promiscuidad primitiva” y el “matrimonio de grupo”, de la misma manera que Maine partía de su excesiva adhesión al concepto patriarcal. La mayor parte de estudios iban dirigidos a demostrar que las teorías de Morgan eran correctas. El mito del “matrimonio de grupo” se extendía sobre las interpretaciones jurídicas con el dogma de la ausencia de derechos y responsabilidades individuales entre los salvajes. Esto venía de la suposición de que en las sociedades primitivas el individuo está completamente dominado por el grupo y obedece los mandamientos de su comunidad, con una obediencia esclava; “esta carencia es debida no al desinterés por la legalidad primitiva, sino a su excesiva exageración”[2]. La figura de Malinowski es muy importante; como dice Gluckman, es el autor que descalifica las teorías citadas anteriormente, y también demuestra que los intercambios y regalos ataban a los nativos entre sí en un sistema de obligaciones recíprocas[3].


[1] íd, p. 22.
[2] Malinowski, 1991, p. 17.
[3] Gluckman, 1978, p. 47.

dimarts, 12 de juliol del 2011

La meva inseminació (45): Tac tac, tac tac... el cor del teu fill@...

Però... allí està! Un embrió de set setmanes, que fa dotze mil·límetres i el cor li va a cent cinquanta batecs per minut. Ho veus tot en una pantalla enorme, davant teu. Un moment únic, inoblidable. La felicitat és màxima. Et canvies quan acaba la consulta amb la gran tranquil·litat que tot va molt bé.
Després ensenyes amb orgull la seqüència ecogràfica. Te la mires i remires. Veus aquella petita coseta i t’emociones. És increïble. No pots deixar de recordar el moment que sents el cor del teu fill o filla. Ha estat el millor moment de la teva vida, però saps que hi haurà molts més moments feliços.
Al dia següent vas al metge, amb l’ecografia i l’informe. Tot està correctíssim, tot va molt bé. Només demanes alguna cosa per les nàusees i els vòmits, que és el que més et preocupa, perquè et fa sentir malament. La veritat és que en el meu cas han arribat a ser fortes, les arcades; m’he trobat pel pis com si estigués posseïda, amb unes arcades impressionants, anant amunt i avall, amb fàstics... un autèntic quadre... Crec que el meu problema són les olors, em molesten una llarga llista d’olors que mai m’havien molestat, i he agafat mania a alguns menjars. Però porto una dieta equilibrada on evito menjar el que no em ve de gust.

dilluns, 11 de juliol del 2011

En Tomàs

De figura alta i malgirbada, cada dia anava del carrer Sepúlveda fins al carrer Sant Pau; naletí en mà, de vegades caminant, de vegades en metro, fins a una de les més prestigioses joieries de Barcelona. A casa deixava la maria; les nenes ja eren grans, casades i amb criatures.
Amb més de 70 anys seguia amb la seva rutina, fins que un dia va caure... i ja no va poder ser. Massa gran per treballar, però no per seguir vivint. Un canvi de vida, venem el pis i ens en anem amb la filla, el gendre i els néts a un pis més gran a Gràcia.
Enrere quedaven interessos per les noves tecnologies, estius a Sa Tuna i a l'Ametlla de Mar, pescant com a hobby. Canvi de xip. Ens hem de fer al barri i trobar noves rutines.
Aquest era en Tomàs, un home de rutines amb el físic del David Niven. Un home amb un món propi, però preocupat per la família, sense voler estar-hi a sobre. Allí, però al marge.
Ens hem de fer a Gràcia? Doncs ens en fem. Busquem una farmàcia que ens agradi, un lloc per anar a tirar les travesses (el futbol que no hi falti, visca el Barça!) i un bon quiosc per seguir comprant les revistes de la dona, amb la qual arriba a la celebració dels 50 anys de matrimoni. Felicitats! Has pogut aconseguir ajuntar família que estava dividida en aquest gran dia!
Però la Maria ens deixa, i el gendre també. Un fill per a ell. Com es pot sobreviure a la mort d'un fill?
La vida segueix, ja no és el mateix. Un nét es casa, cada cop som menys. Arriba un membre nou a la família, una gossa, la Tao.
- Jo no en vull de gossos.
Doncs sort que no en vols, perquè et passes el dia amb ella, tot i que fas que t'enfades quan t'estira el cordó del batí.
Adéu, Tomàs! Seguirem sentint les teves passes i et seguirem veient amb l'elegant gorra passejant i pescant.

divendres, 8 de juliol del 2011

La meva inseminació (44): Primera eco!!!

Tens pors, és normal. Saps que hi ha els fatídics tres primers mesos, que el pots perdre, que a molta gent li passa, però intentes no pensar-hi gaire. Saps que a partir d’ara no deixaràs de patir: els tres primers mesos, l’amniocentesi (me l’hauré de fer?), el part... i ja des d’aleshores patiràs per unes coses o altres, però també tindràs moltes alegries.
Truques a la clínica, et feliciten, i et donen hora per la primera ecografia dues setmanes després. Et sembla una barbaritat de temps, però el temps passa volant, tot i les pors. Hi ha coses de què intentes passar, com dels tabús de no dir-ho a ningú fins als tres primers mesos. Cadascú és com és, però a mi m’era impossible aguantar-me les ganes dir-ho. Ho vols compartir. Estàs orgullosa. Fins i tot, hi havia gent que m’havia notat “cara d’embarassada”. Saps que els tres primers mesos són perillosos, el pots perdre, però tampoc vols viure amb aquesta por, així que fas i dius el que sents i com estàs.
I arriba el dia de la primera ecografia, la de les set setmanes. La sensació és indescriptible. Et col·loquen l’aparell d’ecografia vaginal... Veus foscor... Per un segon penses:
- I si no hi ha ningú?

dijous, 7 de juliol del 2011

Guap@ y fe@s

Alguna vez habrás escuchado comentarios del tipo:
- ¿Cómo siendo tan guapa está con este hombre bajito y calvo?
- ¿Cómo un chico así está con una mujer tan fea y tan gorda?
- Con lo guapa e inteligente que es y está sola; debe ser insoportable...
- Con lo guapo que es y sin pareja... será gay...
¿Qué concepción tenemos de la guapura o de la fealdad y de la soledad para relacionar todos estos conceptos entre sí?
Para empezar, los cánones de la belleza son muy relativos. Cuando alguien nos gusta o nos cae bien, somos capaces de encontrar a una persona bella, atractiva, y sacar a relucir todos sus encantos. Sea hombre o mujer. Pero cuando alguien nos cae mal... ya puede tener unos rasgos perfectos que seremos capaces de encontrarle una mínima cicatriz de cuando tuvo la varicela de pequeñ@... y no digamos si esta persona no es lo que definiríamos como de belleza perfecta: entonces ahí ya podemos recrearnos y de paso poner un sinfín de motes.
Supongo que la belleza está en la percepción de cada uno respecto de otras personas. Pero relacionarlo con la soledad...
¿Quizás sólo deberían emparejarse los guap@? ¿Qué hacemos con los fe@s?
Hay personas que están solas porque quieren, otras porque no tienen más remedio, otras porque las circunstancias de su vida les han conducido a la soledad, otras porque buscan y no encuentran... pero esto siempre, también, si relacionamos soledad con pareja, porque much@s no tienen pareja y no se sienten sol@s porque sus amistades y familiares no hacen que se puedan sentir sol@s; de la misma manera que personas emparejadas se sienten sol@s porque sus parejas les hacen sentir así.
Pero relacionar pareja con guapura o fealdad...
Por suerte, hay personas que saben mirar más allá de un envoltorio y disfrutar de lo que hay dentro. Está muy bien eso de pasearse con un bombón (o una "bombona") y notar supuestas envidias ajenas, miradas, celos... pero si este bombón se derrite cuando llegas a casa y parece o se convierte en lo que sería la caquita de un perro...
La lástima es que casi a mis 40 años veo que hay gente que sólo sabe ver el paquete de regalo, no lo que hay dentro. A pocas personas les sale bien una relación cuando algo está perfecto por fuera y podrido por dentro, por muchos esfuerzos que haga en no querer ver las cosas.
Pero no nos olvidemos que hay incluso el que tiene la suerte de tener un gran regalo, con un papel de seda precioso y un enorme lazo... pero con lo de dentro mucho más interesante. ¡Eso es mejor que si te tocase la lotería!

dimecres, 6 de juliol del 2011

La meva inseminació (43): Sí, ho estic!!! Visca!!!

Així doncs, de pet altre cop cap al lavabo. I amb la tranquil·litat de fer-ho en un got, et surt un riu semblant al Llobregat, suques la part del test... i ja està! Ara només cal esperar, uns tres minuts, segons les instruccions. El deixes sobre un moble, i els encarregats de mirar el resultat són els teus nebots. Un pacte és un pacte. Entres un moment al lavabo per endreçar quatre coses, passes per davant del moble només per comprovar que el rellotge (al ser digital, abans que surti el resultat, ha d’haver un rellotge que fa pampallugues) estigui funcionant correctament... i sorpresa! No ha passat ni un minut i ja ha sortit el resultat. “Embarazada 3+”. Això és el que diu. Comences a botar i a cridar de l’alegria, t’abraces amb tota la família, et feliciten... Ja està. Ja ho tens clar. Estàs embarassada. És un fet. És real. Tens una personeta a dins teu creixent. Ara deu ser ben bé com una mongeta, si és que arriba. Però allí està. Tot ha canviat, tot és diferent. Ho has aconseguit i sí, t’omple d’orgull. Saps que la teva vida canviarà a partir d’ara, radicalment. Hi ha coses que les comences a trobar trivials. Tens algú molt important de qui ocupar-te des d’aquell moment, i passes de tonteries. Ara només et vols preocupar per coses importants.
Minut a minut vas agafant consciència, ho vols gaudir al màxim. Bé, les nàusees, que en el meu cas són matinals, de mig matí, de mig dia, de mitja tarda, de nit... no són per gaudir gaire, però com només et preocupa que la criatura estigui bé, doncs ho portes el millor que pots.

dilluns, 4 de juliol del 2011

La meva inseminació (42): No surt... Quins nervis...

I allí estàs, reunida amb la família per fer-te la prova. El matí ha estat estrany. D’alguna manera aquell dia vols que sigui especial, vols viure i sentir tots els minuts. A la feina t’has intentat distreure al màxim, et semblava que seria un matí llarguíssim, però passa volant. Te’n vas a dinar a casa de la teva germana, i allí hi haurà tothom. Tot i que no tens gaire gana, dines a gust i tranquil·la, esperant a les cinc de la tarda que obrin les farmàcies. Vas a comprar uns gelats per fer temps i perquè segur que hi haurà alguna cosa per celebrar, i tu ja no podràs veure alcohol, i després compres el test de l’embaràs. Demanes el més segur i la farmacèutica diu que avui en dia tots són segurs. Tu vols una caixa on n’hi hagi dos, per si de cas, però no en tenen. T’acabes emportant un test digital que et diu de quantes setmanes estàs, i que sembla que és molt fiable.
A casa, tothom està nerviós i expectant. Tu segueixes pensant que estàs embarassada... però cinc minuts abans de fer-te la prova t’envaeixen els nervis. No saps si és el moment (“potser d’aquí a mitja hora...”). No vols fer-te-la per por a no estar-ho. Però, de sobte, saltes del sofà seguida de la meitat de la família, de pet cap al lavabo. I allí estàs, en el lavabo petit, amb la teva germana, el teu nebot i la teva neboda. Amb una calor insuportable, intentes fer un riu amb el test en una mà... El teu nebot amb un cronòmetre per comptar deu segons que has d’estar fent el riu perquè el test funcioni bé, la teva germana suant i la teva neboda dient:
- No surt.
Doncs no, no surt, fa estona que t’estàs pixant, i ara no surt. La teva mare i el teu cunyat a fora del lavabo preguntant que què passa. Surts i dius:
- Doncs que no surt.
- Què no surt? – et pregunta la part de la família que s’ha quedat fora.
- Doncs el pipi – contestes una mica trasbalsada.
Tornem cap a la sala, i la teva germana, que ja és experta en això de tenir criatures, et diu:
- Això és que tens por de no fer prou i que el test no surti bé.
Agafa les instruccions i se n’adona que també es pot utilitzar un got i deixar el test vint segons. Si no surt prou, es prova més tard.