dimarts, 26 de juliol de 2011

La meva inseminació (49): He tingut sort, oi?

Això és el que passen moltes parelles, i dones solteres que no ho han intentat mai i que es troben que no estan tan sanes com es pensen. Problemes per aquí, problemes per allà, inseminacions fallides, fecundacions in vitro fallides, avortaments. Penso en totes aquestes persones, homes i dones, i m’entristeix molt. Mai hi havia pensat. Era molt fàcil pensar:
- Si no pots tenir fills, adopta.
Amb les tècniques de reproducció actuals, no és tan fàcil renunciar a tenir un fill biològic. Ni tampoc és tan fàcil adoptar.
Quan vas a una clínica de reproducció humana, entres en un procés que, si les coses no van bé, es pot allargar mesos i mesos, tan si ets una dona sola com una parella. Suposo que la diferència està en que la dona soltera ho decideix i va a la clínica, igual que parelles d’homosexuals, i les parelles heterosexuals potser porten un temps intentant quedar-s’hi, dins el mateix procés del matrimoni, la convivència; et cases o t’ajuntes, et refàs una mica econòmicament, i al cap d’un any comences a buscar la criatura (és un exemple). Potser de vegades aquest temps que ho vas intentant va en contra. No ho sé.
El cas és que ha de ser difícil, un cop entrat en tècniques de reproducció assistida, quan dir prou. Hi ha inseminació artificial, ICSI, FIV... Crec que tothom deu esgotar totes les vies. I això pot ser un procés dolorós, pot, fins i tot, acabar amb la parella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada