Tens pors, és normal. Saps que hi ha els fatídics tres primers mesos, que el pots perdre, que a molta gent li passa, però intentes no pensar-hi gaire. Saps que a partir d’ara no deixaràs de patir: els tres primers mesos, l’amniocentesi (me l’hauré de fer?), el part... i ja des d’aleshores patiràs per unes coses o altres, però també tindràs moltes alegries.
Truques a la clínica, et feliciten, i et donen hora per la primera ecografia dues setmanes després. Et sembla una barbaritat de temps, però el temps passa volant, tot i les pors. Hi ha coses de què intentes passar, com dels tabús de no dir-ho a ningú fins als tres primers mesos. Cadascú és com és, però a mi m’era impossible aguantar-me les ganes dir-ho. Ho vols compartir. Estàs orgullosa. Fins i tot, hi havia gent que m’havia notat “cara d’embarassada”. Saps que els tres primers mesos són perillosos, el pots perdre, però tampoc vols viure amb aquesta por, així que fas i dius el que sents i com estàs.
I arriba el dia de la primera ecografia, la de les set setmanes. La sensació és indescriptible. Et col·loquen l’aparell d’ecografia vaginal... Veus foscor... Per un segon penses:
- I si no hi ha ningú?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada