Però... allí està! Un embrió de set setmanes, que fa dotze mil·límetres i el cor li va a cent cinquanta batecs per minut. Ho veus tot en una pantalla enorme, davant teu. Un moment únic, inoblidable. La felicitat és màxima. Et canvies quan acaba la consulta amb la gran tranquil·litat que tot va molt bé.
Després ensenyes amb orgull la seqüència ecogràfica. Te la mires i remires. Veus aquella petita coseta i t’emociones. És increïble. No pots deixar de recordar el moment que sents el cor del teu fill o filla. Ha estat el millor moment de la teva vida, però saps que hi haurà molts més moments feliços.
Al dia següent vas al metge, amb l’ecografia i l’informe. Tot està correctíssim, tot va molt bé. Només demanes alguna cosa per les nàusees i els vòmits, que és el que més et preocupa, perquè et fa sentir malament. La veritat és que en el meu cas han arribat a ser fortes, les arcades; m’he trobat pel pis com si estigués posseïda, amb unes arcades impressionants, anant amunt i avall, amb fàstics... un autèntic quadre... Crec que el meu problema són les olors, em molesten una llarga llista d’olors que mai m’havien molestat, i he agafat mania a alguns menjars. Però porto una dieta equilibrada on evito menjar el que no em ve de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada