dimecres, 1 de juny de 2011

La meva inseminació (31): Explicant per aquí i per allà...

I allí et plantes una tarda, a atenció al client, servei personalitzat en una sala apart, que el mostrador és massa ple i tampoc cal que se n’assabenti tothom. T’esperes amb la teva amiga en una sala amb unes butaques comodíssimes, tot molt maco, i una gran característica: tot força silenciós. Això fa que no tinguis més remei que anar comentant les jugades amb la teva amiga amb veu molt baixa.
Et criden, deixes la teva amiga amb una revista del cor (li apassionen!), et fan entrar en una altra sala, i t’informen molt acuradament, fas les teves preguntes, ells et fan les seves i t’aconsellen en això dels metges, tenen en compte que ets una noia sense parella, i tu mateixa demanes que sigui un metge sensible, que et tracti amb afecte i comprensió, i et diuen que si aquest és així, que si l’altre és així. I surts amb una cita amb el metge del qual, damunt, tens referències. Ja està fet! Has donat el primer pas! Ara mateix saltaries d’alegria!
Perquè sembla una bestiesa, però en el moment que ja tens hora per al metge te n’adones que tot el procés comença a agafar consistència de debò, que ja no forma part d’un somni dins el teu cap. Ara és real... Surts de la clínica i ho celebres amb la teva amiga. Les dues en el mateix procés, però de manera diferent: ella amb el seu marit, tu sola. I la il·lusió és la mateixa. Perquè les dues som dones, i el portarem dins nostre, el sentirem créixer dins nostre i l’educarem tan bé com podem, com a mare soltera o casada i amb l’ajut inestimable de les nostres famílies. Sí, si tot va bé, serem mares!
Aquell cap de setmana informes els amics i la família que ja tens hora.
- Com és que no me n’havies dit res? Per què no m’ho vas dir i t’hi hauria acompanyat? – et diuen gairebé a l’uníson.
- Doncs perquè no calia anar amb tota la parentela a buscar hora, ho enteneu, veritat? – contestes tu, ben divertida.
Ho expliques fins i tot als teus nebots petits, de set i nou anys. Ells no han estat al marge del procés, els hi hem anat explicant d’una manera senzilla, i cadascú ho entén i interpreta a la seva manera. El gran ha agafat la idea que vas un dia, et punxen i et fiquen el nen. La petita ho ha entès millor i ha interpretat que vas un dia i et punxen una cosa perquè després es faci un nen. De tant en tant et pregunta:
- Quan et fan la punxada? Pot ser que t’ho facin pel meu aniversari? Seria un bon regal. Podrà néixer també el dia del meu aniversari?
Poder compartir l’experiència és veritablement enriquidor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada