I ja està, altre prova superada, i et trobes amb el primer control d’ovulació, per saber quina mesura té el fol·licle. 14 mm, ja queda poquet (t’han explicat que ha d’arribar a uns 20 mm). “Però hauràs de punxar-te alguna vegada més”. Aquest dia el recordo com una mica decepcionant, perquè creia que ja em dirien quin dia em farien la inseminació, i una mica angoixant, perquè m’havia de punxar i ja no tenia els permisos per cap centre d’atenció primària.
Així que no tens més remei que punxar-te tu. No tens cap altra alternativa. Et mires el cd un parell de vegades més i, tot seguit, ja estàs preparant el material. I no te n’has adonat que ja t’has clavat l’agulla i, damunt, ho has fet perfecte, sense que corri la sang. Visca! La gent no s’ho creurà, però ja saps punxar-te. I alguns no s’ho creuen. Bé, què hi farem, però tu te n’adones que des d’aquell moment has de començar a ser forta en algunes coses, perquè tot això ho fas per ser mare, i t’hauràs d’enfrontar a molts problemes. Quan els metges t’estan donant una medicació perquè tu te la posis és perquè estàs capacitada per fer-ho. I així va ser, ho vaig aprendre tard, però ho vaig aprendre. I ja no em fan por les agulles!
Dos dies més tard, altre control d’ovulació.
- Tot correcte, 17 mm... tal dia et farem la inseminació – et diu la doctora que t’atén després de l’ecografia de control d’ovulació.
Et donen un nou tractament, també de punxar-te, i no et fa res, perquè ja ets una experta... I surts de la clínica gairebé saltant i cridant, trucant a tothom per donar la notícia. Ja és un fet. Un dia i una hora, concrets. Tres dies més tard que el segon control d’ovulació. Com passa el temps de ràpid... Penses una mica i entre la primera visita al metge i el dia de la inseminació han passat només dos mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada