dimarts, 14 de juny de 2011

La Ramona

Pels carrers del Raval anava cada dia la Ramona amb el seu cabàs: a la carnisseria, a la peixateria, a la bodega, a la fruiteria. Algun dia s’apropava al Mercat de Sant Antoni, però normalment feia barri: carrer de Carretes, carrer de Sant Pacià, carrer de l’Aurora...
-         On vas tant de pressa, Ramona?
-         He deixat la mare i el Francisco a casa!
Sempre pendent dels altres, dels seus malalts, dels seus fills, dels seus néts...
A l’estiu, uns anys cap a Montblanc, altres cap a l’Espluga de Francolí, es repetia la mateixa escena:
-         Adéu, Ramona! On vas tant de pressa?
-         A fer el dinar per al meu Paco!
Amb els néts, els estius eren millors: donar de menjar al gat, passejos, explicar històries, cantar cançons, jugar... A l’igual que els caps de setmana... I com cuinava! Les patates embolicades, la truita de patates, la carn arrebossada... no n’haureu provat res d’igual!
I els Nadals... “Queremos turrón, turrón, turrón...”
Fins i tot el seu “mal lleig” no la feia defallir. La menjava per dins, però:
-         Vols que t’ajudi, Ramona?
-         No, no cal, gràcies!
I el seu “mal lleig” se l’endugué, per sempre més. Ja no tornaríem a sentir la seva peculiar rialla, ni veuríem el seu somriure, ni besaríem la seva amable cara... La Ramona, de pell d’oli d’oliva, ulls de xocolata negra i cabells de color de la cendra, se n’anà per sempre.
Quantes Ramones han hagut, n’hi ha i seguiran havent-hi al llarg de la història! La meva àvia en va ser una d’elles.

3 comentaris:

  1. Un genial treball de síntesi.
    En tan poques paraules has filat la vida d'una persona. Presentant uns pocs fets d'ella i deixant que el lector les lligui i les acabi d'imaginar.

    Preciós.

    ResponElimina
  2. Molt agraïda sempre per les teves paraules! Molta gent m'ha comentat el mateix... i aquesta era la intenció! Una abraçada!

    ResponElimina
  3. L'anònim sóc jo (Montse)... no hi havia manera de contestar d'una altra manera... :-(

    ResponElimina