divendres, 25 de març de 2011

La meva inseminació (9)

En molts casos no ho entenc, sincerament. Falta d’informació? Persones amb poca personalitat i poques perspectives de futur? Algun fet en les seves vides que desconeixem i van fer que caiguessin en la droga? Males experiències no cicatritzades? Problemes familiars d’aquells que no acostumen a transcendir, que queden entre les parets de les llars?
No ho sé, només sé que es va perdre molta joventut, molts nois i noies, molt joves en molts casos. Moltes famílies destrossades, trencades en molts casos; moltes van lluitar pels seus fills, per allunyar-los de la droga, però no van poder.
Recordo l’entrada de l’heroïna al Raval, on vivien els meus avis paterns. Recordo tenir uns 13 anys i començar a veure criatures de la meva edat amb una sobredosi, en un matalàs entre dos cotxes, sense sabates i bruts. A mi això em trencava el cor, em feia plorar i em treia la gana.
- I els seus pares? - preguntava jo als meus.
De vegades els meus pares no sabien què dir-me, però és una imatge que mai se m’ha esborrat de la ment, la recordo com si l’hagués vist ahir.
D’altra banda, també érem la generació que encara jugava al “churro, media manga, mangotero” (crec que avui en dia està prohibit jugar-hi a les escoles a l’hora del pati; els meus nebots no saben ni de què es tracta), a metges (ens havíem de conèixer els uns als altres), que anàvem al cine entre setmana (amb doble sessió!), a “papás y a mamás” (ja de ben petits volen formar una família), i el tema dels videojocs ens avorria una mica, amb aquelles pantalles negres i verdes, els “comecocos”... Clar, en aquella època, ni mòbils, ni Nintendos, ni Internet... encara teníem la necessitat de quedar al carrer (sempre amb supervisió de les mares, que en aquells temps ja se sentia parlar del violador de tal o qual barri), sortir de la nostra habitació, xerrar amb els amics i arribar a casa d’hora perquè feien “La hora de Bill Cosby” o “Sensación de vivir”. Anar a casa d’un o altre amic, i al dia següent a casa de l’altre... I les famoses festes d’aniversari! Res de McDonald’s ni Chiquiparks; a casa d’un o altre, amb un bon berenar amb molts entrepans de xoriço, pernil i formatge, amb dolços i caramels, i amb els jocs que preparaven les nostres mares, les quals després es retiraven i anaven a fer el cafè a la saleta per deixar-nos “intimitat”. Recordo moltes vegades que després d’aquestes festes em trobava molt malament, de l’empatx que portava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada