dissabte, 22 de setembre de 2012

Rock català

Tinc quaranta anys i encara quan sento a Sau (“no em peguis, no he nascut per militar…”), Sopa de Cabra (“…quant més vell més tocat de l’ala…”), Sangtraït (“aquesta és la història, d’un que volia ser ocell…”), Els Pets (“bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia…”), Lax’n’busto (“… i després ens dius que és que som agarrats…”)… se’m posa la pell de gallina, pels records que em porten dels meus vint anys (any amunt, any avall). Tinc la sensació que, aproximadament, entre els meus trenta i els meus quaranta o no he estat al cas de la música rock catalana o és que ha estat una mica dormida. Però des de fa uns pocs mesos m’he despertat, m’han fet despertar, nous grups catañans, que m’encanten, que em tornen a fer sentir velles sensacions, vells records: Manel (“els teus ulls que bancaven buscant un desig...”), Antònia Font (“dolça besada, té gust de que s’acaba...”, Amelie (“jo vull ser el sol que persegueix la lluna dia i nit...”), Els Amics de les Arts (... i quan ets dona hi ha un moment que de dins sents una crida...”), Mishima, Teràpia de Shock (“sense tu, jo no puc, sense tu, si no hi ets...”)... Gràcies, a tots, perquè sabem que ho teniu complicat, i aquí esteu aguantant, malgrat retallades, crisi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada