dilluns, 3 d’octubre de 2011

INFIDELS

A l’igual que amb el relat de les divorciades, no m’agradaria generalitzar. No he conegut moltes persones infidels, almenys que jo sàpiga, i sé que hi ha homes i dones, però els pocs que he conegut són homes i també es regeixen per unes pautes comuns.
Una de les primeres coses que vull fe esment és evident: són uns mentiders. Uns mentiders compulsius, com la pel·lícula. Ja pot ser obvi el que sigui, ells ho desmentiran. I, si s’escau, et tractaran de boig o boja. Menteixen en tot, fins i tot en la cosa més ximple del món mundial. La mentida forma part de la seva vida. Si el que li va passar a Pinotxo passés de veritat, els podríem distingir entre els altres:
-          Mira, mira, quin nas, és un infidel.
Però no. Estan entre nosaltres i no se’ls nota gaire. Però també cal dir que menteixen molt malament, i se’ls acaba enxampant fàcilment en les seves mentides. Potser la infidelitat provoca una manca de bona memòria, no ho sé...
En mentides que tenen a veure amb la seva infidelitat he arribat a la conclusió que se¡ls enganxa quan volen. Això, o és que són uns babaus: un email amb una fotografia compromesa deliberadament obert, un sms no esborrat...
Una de les coses que tenen quan els has enxampat és, primerament, que ells no són culpables de res. La culpa és dels altres. Sempre. Tenen la gran capacitat de donar la volta a la truita i fer-te sentir a tu culpable:
-          Com no m’heu ajudat?
-          On estàveu quan més us necessitava?
-          Per culpa vostra he comès una infidelitat...
S’han de tenir nassos...
Altre cosa és que et diuen (no només a la parella, sinó a familiars i amics):
-          Sóc un cabró, oi?
-          Sóc un monstre, oi?
I si els contestes que sí... s’enfaden! Home, aleshores per què preguntes? O és que potser volen que els diguis que són unes excel·lents persones, marits i pares de família exemplars? Doncs no, no ho són. Destrossen persones, no només les dones, sinó els fills. Destrossen sentiments, il·lusions, esperances. Destrossen famílies senceres que no saben com posicionar-se, què dir, què fer... Alguns obliguen a que els ajudis econòmicament i moralment. Provoquen discussions, malestar. Fan que dies i dates assenyalades comencin a ser un rotllo, un dia feixuc.
Han pensat algun cop com seria de fàcil i tot el que evitaria dir la veritat? Per què costa tant ser sincer? Poden fer mal, però és més a curt termini. I, en el fons, una persona sensata i coherent agraeix la sinceritat, tot i que pugui doldre.
Però, pels casos que he conegut, acaben tenint el seu propi “càstig”: es queden sols, o es queden amb lo “peorcito”. Qui confia en una persona mentidera i infidel? I el que és pitjor: tot i que ells no ho vulguin reconèixer, acostumen a perdre l’admiració, respecte i estimació incondicional dels fills, almenys en part, sobre tot quan tenen capacitat per començar a entendre el tema de la infidelitat; i això és, potser, el bé més preat de les persones amb fill, l’admiració i confiança envers els seus pares.
Una altra cosa que també sembla comuna és que, passat un temps, actuen com si no hagués passat res. El desgavell mental que porten fa que, com ells intenten oblidar, pensin que tu també has oblidat. No ha passat res. Hi ha hagut un salt en el temps, d’un, dos anys, o el temps que sigui. I ja està ho han decidit així. Tema tabú, pobre de tu que els parlis, que els pot agafar un què. En lloc d’aprendre dels errors, ser humils, intentar que la gent no els retregui res, no, ells no... I si et provoquen i els retreus el seu passat, s’enfaden. S’ofenen. Pobrets...
 Per acabar, també és comú que, un cop divorciats, estan poc temps amb l’amant, la deixen (què esperaven?) i comença un procés d¡atacar tot el que es mou, sempre justificant-se, és clar, dient que ja han perdut prou temps, que els trens només passen un cop a la vida, bla, bla, bla... I no tenen manies, no. Amb la dona del seu millor amic, la dona del tiet, la veïna del tercer... Tot basant-se en la recerca de l’ “amor” (“¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?”). I quan ja han buscat i remenat, si no troben res millor, sempre poden tornar amb la “ex”. Sí, aquell ésser menyspreable, mala mare i mala dona, tan boja com per tancar-la, mala persona que li volia arrabassar tot. Sí, aquella... que si ha passat pel mateix procés de triar i remenar i no ha tingut sort, tornarà amb aquell ésser miserable, mal marit i mal pare, a qui li havies desitjat el pitjor: l’infidel. Sí, aquell...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada