dimarts, 20 de setembre de 2011

DIVORCIADES

No m'agrada generalitzar, sé que cada persona és un món, cada divorci un altre món. Però, per desgràcia per a les meves oïdes i les meves neurones, tinc la mala sort que últimament he de tornar a escoltar la història d'una separada rabiosa, i he vist moltes similituds i comportaments semblants i inexplicables entre diferents separacions, que no deixen d'esgarrifar-me. Escric això perquè algú em digui: "`No, això és una minoria. El normal és que ambdues parts es comportin com a persones civilitzades".
Per començar, una de les coses comunes que m'he trobat és aquest canvi radical de sentiments. Un dia et diu plorant que el seu matrimoni s'ha acabat i al dia següent està més feliç que un gínjol, dient-te que té ganes que acabi tot, que vol sortir amb les amigues a veure si coneix algú, que potser fins i tot haurà estat una sort això del divorci. O encara més de pel·lícula: un dia et diu que està enamorada fins a les calces del seu encara marit, que no podrà superar una cosa així, que només té ganes de morir-se, i al cap d'una setmana et solta, així, tal qual, que està enamorada del millor amic... del seu futur ex! Fort, no? Jo no sé la resta del món, però jo no tinc aquesta capacitat d'enamorar-me i desenamorar-me, d'estimar i deixar d'estimar, d'anar buscant substituts per la vida.
Una altra cosa força freqüent, pel que he vist, és el de mentir de cara a la família de l'altre, voler quedar bé, les bones intencions que, de sobte, canvien i fan que les bruixes dels contes de fades semblin unes santes al seu costat. "Jo no penso deixar el teu fill en una mala situació. No penso ser d'aquestes", li diuen a la sogra. "No puc oblidar que és el pare dels meus fills". Però, en un determinat moment, tot canvia. Influenciades o portades per sentiments com la ràbia o la gelosia o el que sigui, l'única intenció comuna a totes és deixar a l'ex sota un pont i en calçotets. Desproveir-lo absolutament de tot. "Ell ha pres la decisió, ho haurà de pagar". "Ell se'n va amb una altra, doncs que les passi canutes". Això es converteix en l'únic objectiu en la vida. Si li fas entendre que ella té la seva feina, que el càstig que s'emporta l'ex és senzillament que la perd, no entren en raó. "I si em quedo sense feina?" "Jo estic acostumada a un ritme de vida". "La casa costa molt de mantenir". La casa! Però si fa dos dies deies que la casa només et donava que feina, que no t'agradava, que preferiries un pis petit!
Ho volen tot. Absolutament tot. I no els importa res.
El més trist de totes aquestes històries és la utilització dels fills. Anar maquinant què hauran de dir si els toca declarar. Començar a manipular-los, tot per un interès econòmic. Ell per no haver de pagar tant. Ella per poder treure més diners. Que no n'han tingut prou d'haver estat aguantant les vostres batalles diàries, que potser duren de fa mesos? "És que és un mal pare". De sobte és un mal pare? Doncs aleshores t'haurien de treure la custòdia per haver permès que els vostres fills estiguessin amb un monstre, no?
No volen la custòdia compartida que, en principi, és la solució més bona de cara als fills. I tot, torno a dir, per un tema econòmic.
El procés segueix. En el millor dels casos, el jutge atorgarà la custòdia compartida i tot tornarà a la calma.. Moltes d'elles comencen una mena de cursa amb altres divorciades que la podríem titular "Busca, compara i si trobes alguna cosa pitjor, sempre pots tornar amb el teu exmarit". I algunes hi tornen. Amb aquell ésser menyspreable, mal pare, fill de sa mare... És el colmo del patetisme. Sense entrar en etiquetes com "feminista", en casos com aquests només puc dir que tota la feina d'àvies, mares, mestres, lluitadores polítiques i socials, actuals o no, tota la feina que han fet, fan i faran pels drets de les dones i la seva dignitat, en un moment ha estat tirada pel terra.

3 comentaris:

  1. Una excel·lent visió del què fan moltes mares per aprofitar-se'n del canvi d'estatus una vegada es separen. Què aquesta visió vingui d'una dona te, a més, un pes prou important.
    Jo vaig viure de primera mà una situació semblant i puc subscriure gairebé tot el que has escrit.
    En el cas dels enamoraments sobtats del millor amic, que poses com exemple, te més a veure amb el fet de la venjança, la recuperació de l'auto estima o la capacitat femenina de decidir amb qui, quan i com se'n van al llit; què amb l'amor en sí. Això comporta, evidentment, tal i com m'ho han transmès amigues meves, un sentiment de sentir-se objectes...
    En fi, què qui ho entengui què ho compri.

    ResponElimina
  2. Doncs sí, a molta gent li sobta que una dona pugui ser crítica amb altres dones, a una de les dones a qui anava dirigit aquest escrit li sobta que no comenci a despotricar dels homes com una mala entesa solidaritat femenina... Senyores, que estem al segle XXI, si ja no t'estimen, mala sort, si volen volar... deixa'l volar! Si el vos fotre, el fots, però no utilitzis els nens!
    Una abraçada, Manel!

    ResponElimina
  3. Ah!!! Les que estan en procés de separació, si no els balles l'aigua... et deixen de parlar!!!

    ResponElimina