Disset anys feia que no venia a Barcelona... Disset anys... L’edat que tenia el Tomàs...
Quan vaig arribar a l’estació de Sants em tremolaven les cames. Quin canvi! No la reconeixia gens! Vaig tornar a entrar a l’estació, per agafar el metro, la línia verda, destí: Fontana. Em faltava l’aire?
- Tranquil·la -m’anava dient-, només falta que tinguis un atac d’angoixa i facis un merder; tants anys de teràpia t’han d’haver servit d’alguna cosa.
Aquest tipus d’esbronc últimament tenien força efecte en mi. Així que vaig continuar el camí, intentant no pensar-hi gaire.
I vaig arribar a Fontana. I les cames em tornaven a tremolar. Quan vaig sortir de l’estació, va haver-hi un esclat de sensacions: tot havia canviat, però era el meu barri. El notava, el sentia. El cor em bategava tan ràpid que creia que no ho suportaria. Caminava decidida fins a la plaça del Diamant, i vaig començar a plorar: plorava per la vida i per la mort, i per tot el que sentia en aquells moments. La meva infància em venia com en una pel·lícula, els meus pares, els meus avis, els oncles, els cosins... què feliç havia estat! La meva joventut, el meu primer petó, el casament, l’incendi...
- Maria, ets tu? –digué una coneguda veu-. No pot ser... Déu meu...
Ens vam abraçar. Era la Ramona , la meva amiga de tota la vida, fins al maleït incendi, l’incendi que s’endugué el meu marit... i el meu fill, el meu estimat fill Tomàs. Aquell mateix dia vaig decidir abandonar el barri. Uns familiars es van encarregar de tot.
Vam estar parlant tota la tarda en una cafeteria. Després vam anar a veure a veïns i amics de sempre, que encara vivien al barri, passejant pels bonics carrers... Ni una llàgrima em va tornar a caure.
I així com feia disset anys me n’havia anat cames ajudeu-me del meu barri de sempre cap a un poble on mai m’havia adaptat ni mai m’adaptaria, aquella tarda vaig decidir que tornaria a Gràcia, al meu barri de tota la vida, del qual vaig notar que encara en formava part, i que passaria entre els seus carrers i la seva gent la resta de la meva vida... feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada