La meva inseminació (18): Ja en tenim 30!

I així anaven passant els anys, i entre carrera, màster i postgrau la llista d’amants i amics nacionals i internacionals anava en augment i, sense saber com, estaves als 30 i més o menys t’havies col·locat professionalment. I de sobte, tombes els 30 i te n’adones que se t’acumulen els comiats de soltera, la qual cosa vol dir que se’t comencen a acumular els casaments i que part del sou l’has de destinar a vestits, sabates i regals de casament. I que, en el fons, comences a envejar aquest estat, perquè ja ho comences a tenir tot a la vida, excepte això. I penses:

- Què romàntic si en algun d’aquests casaments conegués l’home de la meva vida! – ho penses gairebé mirant la lluna i les estrelles...

I, vés, ja vas al casament d’una altra manera, més alegre, amb un objectiu: lligar, però el que serà el teu futur marit, perquè els casaments no és com anar a la discoteca; tenen allò especials que fan que els “ligues” siguin especials. Aparentment...

Perquè una també vol passar per l’església, tot i que no cregui en Déu, i portar un vestit preciós de princesa, encara que ni tan sols hagis fet la comunió, i ser el centre d’atenció, i reunir cinc-cents convidats, tot i que alguns ni els coneguis, i preparar la boda, i tenir molts mals de cap, i només tenir el casament com a tema, i tenir una lluna de mel, i viatjar a un país exòtic.

Perquè algunes de les teves amigues ho han fet, i tu no vols ser menys, perquè encara que estiguin divorciades, elles et diuen que aquest dia és el millor de la teva vida, perquè ets el centre d’atenció i tothom està per tu. Que si ha de passar, per nassos. Tothom et mira el dia de la boda, i una, la protagonista, surt a les fotos amb els ulls brillants i el cutis radiant. Sembla que sigui perquè està enamoradíssima del seu marit, però no, no és això... apart del maquillatge, que sempre ajuda, és perquè et sents la dona més important del món, almenys per un dia, com una d’aquelles de les revistes del cor, sempre envoltada de paparazzis, revistes que sempre diem que no llegim però que llegim d’amagat.