La meva inseminació (20): Divorcis, separacions i vòmits

Una qüestió important va ser quan va sortir el divorci exprés: va haver un “boom” de separacions. I la custòdia compartida també ha ajudat, tot i que, desgraciadament, o no sempre es demana o no sempre es dóna. Tots aquells que anaven aguantant, per por a quedar-se sense res, o a sotmetre’s a processos llargs, es van llençar a la piscina, van veure llum a uns anys de foscor.

Estar al costat d’algú pel qual has sentit molt i ja no sents res, és difícil, en tots els aspectes: en el de la comunicació, la confiança i la sexualitat. La convivència dia a dia va minvant, cada cop es porta pitjor. Petits odis es poden convertir en grans odis. En alguns casos pot acabar amb problemes psicològics. La desconfiança augmenta. I la llar, que en algun moment de la vida havia estat un lloc de pau i felicitat es pot convertir en un veritable infern. Això és multiplica quan hi ha fills, els innocents en totes aquestes històries i, en alguns casos, víctimes de les manipulacions dels seus pares.

Continuant amb els amics, aleshores, quan se separen, es recorden de tu. Et truquen, volen explicar-te els seus problemes perquè, és clar, tu tens molta experiència en relacions i els pots ajudar. Però tu acabes de començar, per enèsima vegada, una relació, i et fa pal, però com ets bon amic, tot i que han passat de tu durant molt de temps, doncs cedeixes i quedes. Quedes amb cadascuna de les parts, que t’explica una història que no quadra ni de lluny. Gairebé desconeixes a qui tens davant. I mentre estàs sopant i sentint el rotllo, et recordes de la teva darrera conquesta, que t’agrada molt, però de la qual no et refies, i estàs tota la nit sent el mocador del teu amic o amiga, i patint que la teva última adquisició s’ho estigui passant la mar de bé amb algú que no ets tu. 

I al cap d’un temps, veus que aquests amics que tenien un matrimoni envejable, que han patit tant el divorci i que t’han volgut fer partícip del seu dolor, entren en una mena d’etapa de desfasament, de la qual també et volen fer partícip, i penses:

- D’acord, una manera com una altra de sortir. – Perquè tu ets una persona sociable, no et vols tancar, vols conèixer gent, recuperar una amistat d’abans que, en el fons, és gairebé irrecuperable.

I et trobes amb el teu vell amic o amiga, que fins ara portava una vida exemplar i familiar, anant a una discoteca i volent lligar amb tot el que es bellugui i volent prendre tot el que sigui menys aigua. I tu fent de pare o mare i l’altre dient:

- Jo només vull gaudir de la vida – normalment en estat ebri.

I tu penses:

- Això és gaudir?!

I l’altre et contesta:

- Sí, perquè m’han robat uns anys de la meva vida, i els vull recuperar.

I li acabes dient, gairebé cridant, a un dels teus millors amics.

- Però si ho tenies tot! Una vida tranquil·la, familiar, la que TU havies triat amb la teva llibertat de finals segle XX, principis del XXI! Tu vas poder escollir, i ara dius que t’han robat els anys!

I com veus que la cosa va a pitjor, que la discussió pot anar a més, que aquest no és l’amic o l'amiga que havies tingut, que entens que potser ha de passar per aquesta època de desfasament perquè així ho vol, i que, damunt, acabes deixant de tenir la teva pròpia vida privada, tot i que no era gran cosa, que totes les nits acabes amb el teu amic o amiga amb vòmits o en mans de qualsevol desconegut i que, potser, t’està començant a proposar tota mena de relacions sexuals que impliquen a més de dues persones (de veritat, aquesta obsessió per provar-ho tot, en els llocs més estranys, no l’acabaré d’entendre mai), et vas allunyant i segueixes amb la teva recerca.

Què ens trobem? Que s’han perdut uns quants mesos més de la teva vida. La teva última “parella” ja no saps ni on para. I tu has estat uns mesos “fora de servei”. No saps per on tirar. Penses, comentes, et comenten... i una parella per Internet? Ostres, una mica “cutre”, no?