La meva inseminació (23): El món "single" no està fet per a mi!

Reflexiones. Penses en els teus últims esdeveniments. Ordenes les idees. Arribes a conclusions. Últimament només sents parlar dels “singles”. Tot està encarat als solters. Viatges, pàgines de contacte, reunions, grups d’amics. Hi ha un món apart i específic només per a singles. Però sempre amb el maleït Internet pel mig. És com un món fantasma, que a potser a molta gent li funciona, però que a tu no t’atrau gens, perquè tu encara creus en el poder de la mirada, en les casualitats i el destí. Si et titllen d’idealista que ho facin, però és així. Tu no vols el món d’Internet, ni dels viatges a països exòtics per lligar. Tu vols el “tu a tu” en un món on predomina l’individualisme, on la majoria de gent de trenta i pico ja està de volta de tot, cansada de tot, on només es preocupa per la satisfacció momentània, sense tenir en compte les conseqüències. Complicat.

No saps ni per on has tirat. Tu només volies una vida normal, tranquil·la: estudiar, treballar, casar-te i tenir un parell de fills; un resum en poques paraules que s’ha anat desdibuixant al llarg del temps. És això el que ens havien dit de petits, no? A mi em van parlar del Príncep Blau. El que no m’imaginava és que el príncep havia desaparegut amb la granota, havia fugit per no tornar mai més. Potser a aquest príncep no li agradava aquest món, ni aquestes noies.

Però, no era jo de la generació que podíem amb tot, que ho podíem tenir tot sense grans esforços? Què ens ha passat a mi, als meus amics que ho teníem tot, o ho podíem haver tingut tot, i hem acabat sentint soledat tot i estar acompanyats? Perquè no hi ha res pitjor que estar amb algú i sentir-te sol, això és la soledat elevada al màxim exponent. I és l’exigència al màxim exponent ser dona de trenta i tants. Se’ns exigeix que siguem dones actuals, però amb el pes de valors del passat. Hem de ser mares, hem de treballar quaranta hores setmanals i, normalment el pes de la casa, més del 50% en cas de parelles, cau sobre nosaltres. Hem de ser gairebé perfectes. La “Superdona”, perfecta, sense un quilo de més, perquè hem de tenir un cos perfecte, i un cutis perfecte, i vestir de manera perfecta. Perquè això és el que contínuament ens està matxacant la publicitat i els mitjans de comunicació. Hem de poder amb tot, fins i tot amb la cel·lulitis, com si tinguéssim poca feina.

De vegades, em pregunto com milions de persones surten al carrer per celebrar la victòria del Barça, tot i estar en temps de crisi, i som incapaços de sortir al carrer per reivindicar o fer saber la nostra opinió sobre determinats assumptes. No he vist mai una convocatòria de dones dient prou a la publicitat i a tota mena de missatges que ens arriben pels mitjans de comunicació, que calen en la societat i al llarg del temps es donen per fet. Quan veig anuncis de mares amb bebès gairebé recent nascuts joveníssimes i primíssimes, em revoluciono. La realitat no és aquesta; la realitat és que les dones després de parir els costa recuperar la figura i, a part, van cansades. Estar perfectes forma part d’algunes famoses privilegiades que a cop de molts diners per a massatges i cirurgia recuperen les seves figures.

Tampoc ens queixem amb contundència dels missatges sexistes, tant en dones com en homes. No entro en discutir que no ens queixem d’altres coses, de vegades molt més greus.