D’altra banda, un exemple d’aquest xoc entre l’ahir i l’avui: com és que avui en dia encara hi ha jutges que deixen el marit al carrer, en cas de divorci, i a la pobra dona amb un atac de banyes, plorosa ella, amb una pensió que què més voldrien alguns que encara treballen amb el salari mínim interprofessional? A veure, el que volem no és independència econòmica, no ser mantingudes pel marit? O és que encara no hem superat aquesta fase? Com és que encara hi ha noies de la nostra generació que van a la “caça”, i ho diuen i es queden tan amples, que el que volen és un home que els retiri, i viure la bona vida? Retirar-se amb 40 anys? Què dimonis és la bona vida? Com és que en ple segle XXI conec noies d’entre trenta i quaranta anys que es van casar relativament joves i els seus marits van decidir (o ho van decidir entre els dos, diuen) que amb el seu sou (del marit) era suficient, que elles millor que tinguessin cura dels seus fills i de la casa?
Què ha passat amb aquestes dones quan als marits no els ha anat tan bé? Que han hagut de posar-se a treballar en feines mal pagades perquè la majoria només tenen els estudis bàsics, que les passen magres perquè fa anys que estan fora del mercat laboral i s’atabalen i pensen que no se’n sortiran. Pot ser que encara hi hagi maneres de pensar masclistes (jo considero aquestes actituds masclistes) que no fomenten precisament l’autoestima de la dona, sinó ben al contrari. Hem assolit, gràcies a l’esforç de grans dones del passat i grans homes que els ho van permetre i les van ajudar en èpoques difícils, l’accés als estudis i al mercat laboral, així com d’altres drets de les dones. Tothom sap que encara queda molt per fer. Però veus en gent de la teva edat, aquests comportaments i penses: on és aquí la gran labor de feministes, les reals, les de debò?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada