La meva inseminació (21): Ciberrelacions, calvícies i fantasmes

Però comences a donar voltes. Tal i qual ho han fet, i els ha anat molt bé. I s’entra a la fase d’autoconvenciment: és una manera com qualsevol altra de conèixer algú, qui està Internet està al carrer, es tracta de la mateixa gent que hi ha a l’autobús, a les biblioteques, a les botigues, als restaurants... Doncs endavant! Però, posem-hi una mica de “glamour”. Res d’un xat qualsevol on hi entra tothom i la gent fa un munt de faltes d’ortografia i diu un munt de bestieses i van massa passat de voltes. No, no... pàgines de pagament! Que una té estil i classe, i en una pàgina de pagament no entrarà qualsevol, sinó gent que tingui les coses clares, les idees ordenades, classe, principis...

Passem els requisits previs de comptes corrents, sol·licituds de tot tipus de dades... i un món s’obre davant nostre! Un món d’homes molt guapos, la majoria, en tot cas atractius (si no posen la foto, és el que diuen que són), amb un nivell alt d’estudis, i amb unes feines interessantíssimes.

Mare meva, un no sap ni per on començar... Però millor anar tafanejant... Poc a poc... Ostres, quin nervis, de veritat, no sé per on començar... Què és això? Un correu electrònic en la meva bústia d’entrada? Hmm... aha... vaja, un que em diu que li semblo molt interessant, però que hauria de posar una foto. Però, i si poso una foto i em trobo que algú em reconeix? Déu meu, quina vergonya! Millor passar, aquest lloc és ple d’homes, n’hi haurà d’altres que no em voldran conèixer per la foto, sinó que els agradarà com sóc per dins. I això em fa pensar... potser jo també hauria de deixar de passar dels que no tenen fotos, i no ignorar-los, perquè potser els passa com a mi. Sí, donem-nos tots una oportunitat!

I així entres en una roda d’homes que, amb uns intercanvis de paraules a través del correu electrònic t’acabes donant l’adreça Hotmail, perquè és molt més còmoda, i acabes tenint unes llargues xerrades interessantíssimes en el Messenger, d’aquelles que ni tan sols has tingut amb el teu millor amic, d’aquelles que feia temps que trobaves a faltar, xerrades profundes. Xerres fins ben entrada la matinada, encara que això impliqui que arribis tard a la feina pel matí, perquè estàs millorant la teva qualitat de vida: t’estàs obrint socialment, encara que una pantalla de res et separi, estàs coneixent persones que són de tot menys superficials, els expliques els teus grans secrets, les teves penes i les teves alegries, i ells t’expliquen les seves, unes històries de vegades increïbles, plenes de “sinceritat”... Pel matí estàs a la feina i de sobte et recordes que no fa gaires hores parlaves amb aquella persona tan especial, i se’t dibuixa un gran somriure a la cara. La gent et veu diferent, pensa:

- Ui, s’està enamorant, està diferent, i sembla que tingui secrets... - Ho veus en els seus ulls, saben que alguna cosa et passa.

I arriba un dia, un gran dia: l’intercanvi de mòbils. I per primer cop li sents la veu! Quina emoció! Quina veu més viril! Quina sort he tingut! D’entre totes les dones de la pàgina de contactes, m’ha escollit a mi! I ja està el terreny preparat pel proper pas: quedar.

- Et passaré a buscar per casa.

Aquesta frase no t’acaba de fer el pes, perquè aleshores recordes que t’han aconsellat no donar el telèfon mòbil (cosa que ja has trencat), no donar la teva adreça i no menjar espinacs si quedes per dinar o sopar (perquè queda horrorós veure aquelles cosetes verdes entre les dents); sempre és millor quedar en un lloc cèntric i amb molta gent. Així que, intentant no ofendre sensibilitats, dius que has de fer un encàrrec pel centre i que ens veiem millor per allí. I dit i fet. A les sis de la tarda en el cafè tal. I aquell dia ja et despertes amb les famoses papallones a l’estómac (o potser cucs perquè en el fons no t’acabes de sentir tant a gust? Com és que tinc aquest regust amarg?) i intentes estar sensual, però sense provocar, elegant, però amb naturalitat; i has anat a la perruqueria, però demanant al perruquer que et faci un pentinat que no es noti que hagis passat per la perruqueria. No pots ni menjar aquell dia pels nervis... i ja ha arribat l’hora! Estàs en el lloc en punt, et dóna la sensació que tothom et mira i, de sobte, un autèntic estrany et diu:

- X?

I tu:

- Y?

I resulta que tens davant teu, fixant-se molt i posant gran interès, algú que s’assembla al de la foto del Messenger, però amb vint anys més. I tu no vols ser mal educada, però tens moltes ganes de preguntar:

- On estan els teus cabells? Se t’han caigut de sobte al veurem?

I, inconscientment, mires al terra per si, per miracle, els cabells estan pel terra. Però no. Fa molt de temps que aquells cabells han deixat d’existir. La mala llet es va apoderant de tu. Et sents estafada per aquell home que et mira dient:

- He lligat amb una de trenta, jo que gairebé tinc un peu a la jubilació – amb els ulls gairebé desorbitats.

Però com som de la generació que tenim respecte per la gent gran, ens deixem convidar a un cafè i sentim les collonades més grans que mai hem sentit:

- Que si em trobo que les dones mentiu molt, que dieu que peseu cinquanta quilos i en peseu cent, que si poseu fotos i després resulta que teniu vint anys més a la foto, bla, bla, bla...

I tu et vas imaginant insultant-lo, dient-li de tot, llençant-li el refresc a sobre... Pensaments d’aquells que et fan anar aguantant la conversa. On són les grans converses de fins aleshores? On queden les converses profundes que teníem al Messenger?

Arriba el moment d’acomiadar-se i insisteix que anem a sopar, que et convida a un sopar prop del mar. Durant un segon estàs a punt de cedir, al menys un soparet de franc. Però no, de la teva boca surt la teva mala baba:

- Mira, sento dir-te que a mi m’està esperant a casa la meva parella, que és una dona... és que sóc lesbiana, saps? I psicòloga, i estic fent un treball sobre parelles que es coneixen per Internet.

Dónes mitja volta i te’n vas deixant al mentider amb cara d’animaló abandonat i pensant:

- Aquesta nit no suco.

I això és l’inici d’una pila de situacions similars o molt pitjors. La realitat supera la ficció. Per dues o tres persones “normals” que trobes (no entrarem a discutir què és o no normal; senzillament, persones que s’assemblen a un mateix, que comparteixen gustos, que intenten mentir el menys possible, i que estan tan sols com tu i volen conèixer amics, encara que només sigui per amistat), quinze o vint que no tens més remei que anomenat “frikis”. Coneixes suposats metges, advocats, jutges, investigadors, que al cap d’un temps s’han tornat a donar d’alta i ni tan sols recorden que han parlat amb tu, i el metge ara és escriptor, o fins i tot és a l’atur, perquè està fent proves perquè les dones som tan superficials (ho som?) que si estàs a l’atur o ets un trist cambrer, no contacten amb ells. Pobres mentiders... I alguns... pobres garrepes! És que és ben bé la diversitat en forma d’exemplars masculins. Tant et trobes el que treu la cartera i se’t presenta amb l’últim model de BMW descapotable, com el que se’t presenta amb les sabates de l’avi, de quan era jove, i no fot la mà a la cartera ni que el matin. Al final acabes pagant, tot i que ha pres tres consumicions i tu només una (però no passa res, som la generació de la igualtat entre homes i dones), i aleshores et diu, una vegada t’han donat el canvi:

- El proper dia pago jo – amb una cara de babau que no s’aguanta.

I amb aquest ja no li dius que ets lesbiana, amb aquest li dius directament que t’has avorrit tant que no hi haurà segona vegada, i que ell i el seu jo garrepa se’n poden anar a pastar fang, juntets, agafadets de la mà.

I els fantasmes? Sempre recordaré un conegut que deia que els únics fantasmes que coneixia ell eren vius. Jo vaig arribar a la conclusió que sí, que això era veritat i que un tant per cent molt elevat estava en les pàgines de contacte. Perquè acabes pensant: a veure, jo sóc humil, admeto la meva soledat, per això estic aquí. Però quan t’arriba un fantasma amb un Mercedes, camisa de marca amb jerseiet posat a sobre la camisa com revivint el vídeo de “Amo a Laura però t’esperaré hasta el matrimonio”, que et mira amb cara de decepció perquè no t’has posat l’últim model de Christian Lacroix (sí, home, aquell dissenyador que tothom, qualsevol butxaca, té a l’armari) ni t’has llençat per sobre un litre de Chanel nº 5, i a sobre t’està fument el rotllo dels molts amics que té, i les moltes xicotes que ha tingut, però ara busca alguna cosa diferent... és que al·lucines. Hi ha gent que, veritablement, et deixa sense paraules.

I la mentida... quantes vegades has arribat a llegir en el Messenger:

- Jo sóc sincer, i m’agrada molt la sinceritat.

I a la primera trobada et solta que està casat, o que segueix enamorat de la seva ex. I tu li dius:

- No eres tan sincer?

I et diu:

- En aquell moment ho sentia així. Però passava per un mal moment – això acompanyat amb cara de cadellet.

Ah! D’acord, aleshores res, no passa res que hagis estat jugant amb mi, que t’hagi servit de coixí per donar cops de puny; aquí estem, per servir a tots els desequilibrats que saben molt bé les paraules a utilitzar, què s’ha de dir per quedar bé, però que no en tenen ni idea de sentiments ni de respecte. Reflexiones, i te n’adones que et fa ràbia que t’hagin enganyat, però que no et desenamorat o penses que havies trobat algú especial. En pocs dies, cara a cara, t’has anat decepcionant, tot i que el mal de l’engany sempre fa mal. Però a curt termini, ja que era pràcticament un desconegut.

També pot ser que treguis un bon amic de tot això, i t’expliqui com viuen aquestes trobades ells amb les dones. Ells també viuen les mentides, encara que les dones també tenim la paraula “sinceritat” a la boca tot el temps. Sembla que les dones acostumem a no ser sinceres en el tema del pes i de l’edat, ni del que volem trobar. M’explicava aquest amic que a ell, el que més l’espantava, era quan suposadament trobava una noia tranquil·la i amb certs valors, i que després es passava la cita insinuant-se descaradament, la qual cosa xocava una mica amb el concepte que ell tenia i, segons ell, no ho havia passat gaire bé. Aquesta mateixa persona coneixia casos de nois que també s’havien sentit decebuts o enganyats en molts altres aspectes.

Suposo que amb una pantalla pel mig, homes i dones podem ser el que vulguem, i fins i tot podem creure’ns amb el dret d’enganyar i prendre el pèl a qui sigui. Hi haurà qui entrarà en aquestes pàgines perquè ho troba un recurs més per trobar parella, per acabar amb la soledat, i entrarà amb la millor intenció del món, amb il·lusió, amb l’esperança de trobar gent que valgui la pena. Persones que prefereixen Internet a una discoteca perquè “la gent va al que va”. Hi haurà qui tingui sort i trobarà bones persones, amics, fins i tot companys. Però per d’altres serà una desil·lusió, una pèrdua de temps, un desengany més en les seves vides, perquè la soledat es viu de moltes maneres. Segons algunes dades, aquestes pàgines tenen milions d’usuaris arreu del món, i això és una realitat social: un munt de persones intentant conèixer gent a través d’Internet, cadascú amb els seus motius, encara que un d’ells sigui l’avorriment. Enrere queden aquelles famoses agències matrimonials gairebé elitistes d’abans del “boom” d’Internet i les relacions cibersocials.