Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. La vida resumida en quatre paraules, de manera senzilla, simplificada... però no ho és gens.
Centrem-nos en la fase de reproduir-se. Els nostres pares i avis tenien com un patró social: als 30, qui no s’havia casat i no havia tingut fills, ja no estava dins el patró establert, i es quedava per vestir sants, era l’ovella negra de la família, o algun problema important havia de tenir. I si, damunt, era dona... pobra! La solterona, la vella de més de 30, desterrada socialment. Aquesta pobra dona només tenia dues opcions: acatar el seu estat i portar-ho el millor possible, o enganxar un home, el primer que es posés bé, i pregar perquè tot anés el millor possible. Això tenia les seves conseqüències, perquè ja ho diuen que millor sola que mal acompanyada. Però en aquella època devia ser una dita gairebé impensable.
El perill de fer les coses per pressió, i no perquè un vulgui, pot sortir bé, però normalment surt malament. I en aquella època podria ser conviure amb aquella persona per tota vida. I, sobretot, tenir fills el més aviat possible per poder demostrar a tothom que sí, sí s’estava en la societat establerta i sí, sí podia tenir fills com qualsevol altra dona; i sí, el seu aparell reproductor no estava atrofiat, encara funcionava.
Aleshores s’aguantava tot, tant els que s’havien casat “quan tocava”, com els que ho havien fet massa tard. Bé, hi havia parelles que devien ser felices, però també dominava el “ojos que no ven, corazón que no siente”. I si ho veien, es feia veure que no.
(To be continued)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada