Repressions en temps de guerres i de no guerres, necessitats, educacions mal encaminades a les desigualtats, transmissió de pares a fills d’hàbits i comportaments mal encaminats a la igualtat, sovint recolzats per les mateixes dones. Somnis frustrats i vides frustrades.
Això, per sort, avui en dia ha canviat... o no?
Actualment, vivim en una societat on els homes es casen amb les dones, amb els homes, dones amb dones, parelles de fet... Legalment acceptat, socialment... hi ha de tot. Avui en dia s’ha de ser políticament correcte, el que abans es deia “èticament correcte”. Poques persones demostraran la seva intolerància: s’accepten els matrimonis homosexuals així com s’accepten els immigrants, tot i que hi ha qui no vol que el seu fill sigui homosexual:
- No estic preparat per a això. Jo no he educat al meu fill/filla d’aquesta manera.
- No m’agradaria que la meva filla/el meu fill es casés amb un/a immigrant; està molt bé la interculturalitat, però hi ha coses que no es poden barrejar. No es tracta de racisme, es tracta de costums diferents.
Hi ha molt discursos com aquests; l’objectiu és demostrar que “no sóc racista”. Que sembli més aviat por a l’alteritat, als qui no són com nosaltres, des dels nostres ulls, que ho fan pels seus fills. Bé, sempre hi ha qui es queda sense discurs o sap que ja la demagògia està massa escoltada, i si té alguna sospita que els que l’escolten li donaran la raó, acabarà dient:
- Sí, sóc racista. I què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada