Pel que fa al “bullying” en aquella època ja existia, tant com ara suposo, amb la diferència que els assetjaments no es gravaven amb els mòbils, perquè no existien, i que professors i alumnes feien els ulls grossos. Avui en dia se’n parla molt més d’aquestes coses, prefereixo pensar que per trobar alguna solució. De vegades em pregunto com deuen ser de grans, com a persones, aquells que a l’Institut feien la guitza, si hauran tingut fills, com els hauran educat en aquest aspecte... ho hauran transmès? Els que avui fan “bullying” són fills de persones que ho havien fet en la seva joventut? Són maneres de ser que es transmeten? Se n’hauran penedit? O potser pensaran que el que ells feien era incomparable amb el que passa avui en dia? Doncs, no, no és tan incomparable... Hi ha altres eines, però el mal cap a les persones deu ser el mateix, sobretot si es tracta de persones amb feblesa de caràcter; de fet, un adolescent, per molt o poc caràcter que pugui tenir, encara no està format, i les coses que li passen en l’adolescència el poden marcar per sempre.
També som la generació del “boom” universitari: qui anava a la Formació Professional
I ens va donar per fer una carrera, i empalmar amb una altra de segon cicle, per tenir dues llicenciatures, i després poder fer algun postgrau i algun màster, i entremig un curs d’anglès i, si pot ser, un de rus, japonès i xinès, idiomes que et poden obrir moltes portes, i així poder tenir un currículum de tres mil fulls que la majoria de vegades anava a parar a la paperera, i conformar-se amb tenir una feina de mileurista. Millor això que res, no? Ara, això sí: jove i sobradament preparat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada