També som la generació que respectàvem els nostres pares i els nostres professors, que ens feia por arribar a casa amb un suspens, i que passàvem molta vergonya a l’escola quan això ocorria. Excuses com “el profe ens té mania”, en aquella època eren això, excuses. No recordo un sol cop que un pare hagués anat a queixar-se o a trencar-li la cara a un professor per haver suspès al seu fill. No recordo que els pares s’interposessin en la tasca dels professors i direcció de l’escola, o almenys, això no passava en la meva escola ni en les escoles dels meus amics. Sí recordo alguna queixa d’algun pare en algun professor que no s’havia adonat que l’època franquista ja havia acabat feia uns anys, i que l’ús de la força ja no era permesa, i també recordo que després de la queixa, els fets no es tornaven a repetir. I, per últim, recordo la mirada o la simple presència d’alguns professors, que et feien aturar-te en sec si estaves corrent, o deixar de riure escandalosament, per exemple. Avui en dia els professors són el tal o la qual. En aquella època, la majoria eren la senyoreta tal o el senyor qual. Fins i tot més tard, a l’Institut, recordo que hi havia una professora de literatura espanyola que ens va fer escollir com l’havíem de dir: o “Doña tal” (tal: nom de pila) o “Senyora tal” (tal: cognom).
"Cuando una puerta se cierra, otra se abre", Miguel de Cervantes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada