Ara, davant tot, som tolerants amb els que són “diferents”. Ens agrada ser tolerants, fer-nos d’associacions, col·laborar amb alguna ONG, parlar dels drets humans i de l’Amnistia Internacional, apadrinar nens de països en vies de desenvolupament (tot i que alguns mai a la vida han anat ni pensen anar als països on tenen apadrinada la criatura).
Però, ens impliquem, o tot és “parlo perquè tinc boca”? Molta gent s’ha llegit algun cop els Drets dels Infants, per exemple? No ens fiquem les mans al cap quan veiem o sentim notícies terribles, però girem el cap quan veiem injustícies al carrer? Potser ens agafa massa de prop? Demagògia als mitjans de comunicació, entre polítics; aquesta demagògia arriba a tots els sectors de la societat, i això fa que tothom pugui parlar. Bla, bla, bla... Però parlar és fàcil. El difícil és parlar i creure’s el que es diu.
De vegades, en reunions, les persones semblem polítics. Tenim els recursos per posicionar-nos i intentar convèncer els altres. Sabem què dir per quedar bé, però quan se’ns presenta algú amb una posició diferent, sincera, que diu la seva veritat, que l’argumenta, i que resulta que ens fa veure que no som tan tolerants com pensem, aleshores aquesta persona és un antisistema, un intolerant, un polemista, defensor de la violència, etc. En això mateix es pot demostrar que no som tan tolerants, en general, com ens pensem.
També avui en dia, d’altra banda, es pot avortar, existeix la pastilla del dia després, els adolescents volen ser grans abans de temps, tot i que no ho són... Com és que a l’estat i als pares els preocupa l’accés a l’avortament, que els seus fills puguin tirar endavant, seguir amb els seus estudis i esborrar un “petit” episodi de les seves vides? Som més moderns així, no havent d’anar a Perpinyà a avortar, o a Londres? (Recordo que quan era una adolescent, una coneguda va anar a avortar a Londres, i el dispositiu familiar que es va muntar va ser digne d’una pel·lícula).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada