La Ramona

Pels carrers del Raval anava cada dia la Ramona amb el seu cabàs: a la carnisseria, a la peixateria, a la bodega, a la fruiteria. Algun dia s’apropava al Mercat de Sant Antoni, però normalment feia barri: carrer de Carretes, carrer de Sant Pacià, carrer de l’Aurora...

-         On vas tant de pressa, Ramona?

-         He deixat la mare i el Francisco a casa!

Sempre pendent dels altres, dels seus malalts, dels seus fills, dels seus néts...

A l’estiu, uns anys cap a Montblanc, altres cap a l’Espluga de Francolí, es repetia la mateixa escena:

-         Adéu, Ramona! On vas tant de pressa?

-         A fer el dinar per al meu Paco!

Amb els néts, els estius eren millors: donar de menjar al gat, passejos, explicar històries, cantar cançons, jugar... A l’igual que els caps de setmana... I com cuinava! Les patates embolicades, la truita de patates, la carn arrebossada... no n’haureu provat res d’igual!

I els Nadals... “Queremos turrón, turrón, turrón...”

Fins i tot el seu “mal lleig” no la feia defallir. La menjava per dins, però:

-         Vols que t’ajudi, Ramona?

-         No, no cal, gràcies!

I el seu “mal lleig” se l’endugué, per sempre més. Ja no tornaríem a sentir la seva peculiar rialla, ni veuríem el seu somriure, ni besaríem la seva amable cara... La Ramona, de pell d’oli d’oliva, ulls de xocolata negra i cabells de color de la cendra, se n’anà per sempre.

Quantes Ramones han hagut, n’hi ha i seguiran havent-hi al llarg de la història! La meva àvia en va ser una d’elles.