Així de clar. Et penses que la inseminació ha fallat. Et poses d’un mal humor increïble. Però aquell cap de setmana passa... i no et ve la regla. Segueixes, durant els dies següents, amb els pits molt sensibles, amb mal, un mal que no coneixes, però hi ha persones que et diuen que això pot ser la síndrome premenstrual. I com mai abans t’has inseminat, creus que potser la medicació t’està donant aquests símptomes.
- Bé, segons les estadístiques, tampoc és fàcil quedar-te a la primera – et consoles pensant -. Ho tornarem a intentar. Com a mínim, ja sé de què va.
Els dies segueixen passant i ja estem al dia que t’ha de venir la regla. Però no et ve. Cada vegada que vas al lavabo et baixes les calces amb temor a la temible taca. Però no hi és. I aquell dissabte, d’aquella meravellosa setmana, et despertes, vas al lavabo (que cada cop és més freqüent), tornes al llit i penses:
- Estic embarassada.
Et poses la mà la panxa i ho penses, no saps per què. Una intuïció, una sensació, el que sigui, però ho penses. Però, seguint ordres mèdiques, encara has d’esperar uns dies a fer-te la prova. I durant aquests dies és una lluita entre saber interiorment que estàs embarassada i les pors que un mateix s’imposa: a veure si serà un embaràs psicològic, a veure si em vindrà la regla quan menys m’ho esperi... Però arriba el dia de fer-se la prova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada