Recordo moments en la meva vida d’haver sentit autèntiques xorrades al voltant del tema de l’embaràs i dels fills. Recordo una persona que deia que li encantava estar embarassada perquè la deixaven seure a l’autobús. Patètic. I recordo haver fet un treball durant la carrera en una llar d’acolliment on l’assistent social m’explicava que hi havia nens que no eren escollits per alguns energúmens (suposats bon samaritans) per no ser el suficientment “monos”, amb trets per exemple d’ètnia gitana, “que no acabaven de fer el pes”, o rebutjaven emportar-se germans (tot tenint en compte que un dels objectius de l’acolliment podria ser no separar els germans), i que hi havia nens i nenes que havien estat tornats fins i tot tres vegades a la llar d’acollida perquè a les primeres de canvi d’un mal comportament eren tornats. No cal oblidar que aquestes criatures en acollida venien de llars totalment desestructurades. Alguns no van tenir ni una segona oportunitat. Una autèntica llàstima.
Una llàstima que en el món hi hagi criatures que reben maltractaments de tot tipus, que siguin abandonats, que els seus pares no se’ls estimin. I aquí no estic parlant de classes socials ni econòmiques. Hi ha persones que amb pocs recursos tiren els fills endavant. Aquí s’està parlant de voler tenir fills, de meditar què et comportarà tenir un o més fills. No s’haurien de tenir perquè toca, o per arreglar matrimonis. I qui no en vulgui, que prengui mesures. És cert que a moltes societats arreu del món la prevenció en embarassos és inexistent, les medicines, els preservatius, no arriben. Però en la nostra societat sí. Hi ha campanyes de prevenció, centres de planificació familiar, educació sexual. Però alguna cosa falla en l’educació quan una adolescent es queda embarassada perquè pensa que a ella no li passarà. Més greu em sembla que això ho pensi un adult.
Tot plegat et fa pensar i reflexionar què és tenir un fill i educar-lo. I a sobre amb la gran sort que ets dona i que estàs preparada físicament per engendrar-lo i tenir-lo dins teu. Que et pots plantejar la inseminació artificial amb semen de donant o altres tècniques de reproducció assistida perquè ets dona. De vegades em pregunto: què passaria si fos l’home qui tingués aquest sentiment, aquest desig, aquesta necessitat? Hi ha casos? Mai n’he sentit a parlar, i no ho sé. Però hi penso i, si és donés el cas, ha de ser molt dur per a un home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada