La meva inseminació (41): Ho estic o no ho estic? Aquesta és la qüestió!

Així de clar. Et penses que la inseminació ha fallat. Et poses d’un mal humor increïble. Però aquell cap de setmana passa... i no et ve la regla. Segueixes, durant els dies següents, amb els pits molt sensibles, amb mal, un mal que no coneixes, però hi ha persones que et diuen que això pot ser la síndrome premenstrual. I com mai abans t’has inseminat, creus que potser la medicació t’està donant aquests símptomes.

- Bé, segons les estadístiques, tampoc és fàcil quedar-te a la primera – et consoles pensant -. Ho tornarem a intentar. Com a mínim, ja sé de què va.

Els dies segueixen passant i ja estem al dia que t’ha de venir la regla. Però no et ve. Cada vegada que vas al lavabo et baixes les calces amb temor a la temible taca. Però no hi és. I aquell dissabte, d’aquella meravellosa setmana, et despertes, vas al lavabo (que cada cop és més freqüent), tornes al llit i penses:

- Estic embarassada.

Et poses la mà la panxa i ho penses, no saps per què. Una intuïció, una sensació, el que sigui, però ho penses. Però, seguint ordres mèdiques, encara has d’esperar uns dies a fer-te la prova. I durant aquests dies és una lluita entre saber interiorment que estàs embarassada i les pors que un mateix s’imposa: a veure si serà un embaràs psicològic, a veure si em vindrà la regla quan menys m’ho esperi... Però arriba el dia de fer-se la prova.

SEXO EN NUEVA YORK?

Me leí el libro “Sexo en Nueva York”, y no me gustó. Hicieron la serie, y no la seguí. Pero ahora que la están reponiendo en no sé qué canal, me he enganchado. Actrices buenas, me distrae… Pero, ¿esto existe?

Yo tengo amigas y conocidas, de todas las clases sociales y culturales, algunas con más dinero, otras con menos. Pero de ahí a llevar estos modelitos, y estos zapatos de Manolo Blahnik, estas cenas con langosta, joyas, bolsos… y luego que una le tenga que dejar a otra un anillo como entrada de un piso, que compre una butaca para ligar aunque no se la pueda permitir… ¿eso no suena raro?

Tengo amigas y conocidas casadas, separadas, solteras… alguna con algún amante, alguna que la amante lo tiene el marido, alguna de ir de ligue los fines de semana, otras enganchadas psicológicamente a algún que otro personaje, otras que buscan relaciones peligrosas, sexo no seguro, otras que hablan de su pareja ya inexistente porque no pueden soportar no tenerla, otras que siguen mal casadas, etc etc… Pero estos líos que se traen las de la serie que eres el hombre de mi vida pero te dejo, que estoy muy mal, pero mañana no me acuerdo, y que cojo y llevo al grupo de amigas en mi avión privado, aunque una acabe de ser madre y deje al hijo con su padre que no se lo quiere quedar porque no está preparado, ¿no suena raro?

Supongo que el trasfondo de todo es la soledad. Y a la soledad ya la puedes vestir de Gucci, de Zara o de mercadillo, que sigue estando ahí, haciendo mella y expandiéndose si no eres capaz de vivir con ella y aceptarla. Porque en el fondo, ¿estamos solos? ¿O muchos y muchas relacionan soledad con tener pareja? Yo creo que hay personas con pareja que se sienten muy solas, aunque no lo reconozcan, y eso sí es triste. Pero las personas que saben disfrutar de su familia, de sus hijos, de sus amigos, no tienen por qué sentirse solas, a no ser que le den más importancia de la necesaria al hecho de tener pareja. ¿Pareja a cualquier precio? ¿Pareja por el qué dirán o por presiones sociales?

“Sexo en Nueva York”. ¿Tendría el mismo “glamour” si se llamara “Sexo en Barcelona”? La palabra “sexo” ya llama la atención de la mayoría de la población adulta. Y Nueva York, y Manhattan, lo mismo. La vida de las chicas de la serie desde que se levantan hasta que se acuestan gira en torno al sexo y a Nueva York. Nunca hablan de sus familias (excepto la que ha tenido un hijo, pero poco, y normalmente acompañado de quejas), de sus trabajos (de esto hablan poco), de sus padres, hermanos, amigos, de lo que pasa en la sociedad, la política… todo es sexo, hombres y ciudad. ¿No suena raro?  

La meva inseminació (40): Que hi ha algú aquí dins???

Tothom et vindrà a veure cap al tard aquella tarda, però vols dinar tranquil·la i estar una estoneta sola. Acabes de dinar, i com encara queda estona perquè et vinguin a veure, doncs vas al sofà. I com un acte reflex: cames amunt! Saps que és una tonteria, però “estàs més còmoda” amb les cames amunt. Total, ningú et veu... Comencen a arribar les visites, i com les primeres són de confiança, segueixes amb les cames amunt!

- És com un acte reflex - penses.

- Estic millor així - acabes dient.

Després ja ve més gent, i ja no queda gaire bé que els convidats estiguin asseguts i tu amb les cames enlaire. I t’asseus com ells, una mica neguitosa perquè no pots aixecar les cames. Sort que no volen molestar gaire i no tarden molt a marxar. Mira, doncs a tornar al sofà i... cames amunt! Quina postura més còmoda... Mentre sopes, t’asseus com una persona normal, entre d’altres coses perquè no vols que et senti malament el sopar, però després et relaxes... amb les cames amunt. I a la nit dorms amb un parell de coixins sota les cames, perquè es mantinguin elevades. Bé, tampoc fas mal a ningú, oi?

I al dia següent et despertes amb una sensació agradable (deixant de banda el mal de cap que tens); és el primer que penses: ho he fet, potser ja s’està formant un embrió, s’ha fecundat.

Passes el dia relaxada, t’has demanat festa a la feina, tot i que ja pots fer vida normal. Però t’ho prens amb calma.

T’estires al llit, et toques la panxa, i penses:

- Hi haurà algú?

Al dia següent vas a la feina, et sents diferent. De fet, el dia abans de la inseminació, quan surts de la feina, saps que quan hi tornis al cap de dos dies, seràs diferent, t’hauran fet una inseminació i potser estaràs embarassada; vas de camí a l’autobús, et vas fixant en les botigues, vas marcant els passos, agafes l’autobús, agafes el tren, saps que el proper dia que ho facis alguna cosa haurà canviat en tu.

I tothom et pregunta com estàs, com ha estat el procés... I van passant els dies. I just deu dies més tard, perquè t’ho han fet un dimarts i saps molt bé quants dies han passat, et trobes un divendres que tens un mal de menstruació com mai l’has tingut, i penses:

- Merda.

Antropologia jurídica (II): Basadre, Kohler...

En 1861, señala Basadre, Bachofen, magistrado suizo, publicaba El matriarcado; en esta obra descubrió un tipo de organización familiar que era diferente de los sistemas romano y germánico, por el hecho de conceder una importancia preponderante a la maternidad; pero la influencia de la obra de este autor no se notó hasta después de la aparición de la obra de Spencer, Tylor, Lubbock, MacLennan y Morgan, los cuales actuaban bajo el evolucionismo de Darwin[1]. De estos autores nombrados, influyeron directamente en el derecho las obras de MacLennan y Mogan, el primero con la publicación de Studies in Ancient History, en 1876, donde hablaba de la importancia de la exogamia y la endogamia, del matrimonio por captura y compra en relación con el patriarcado, de los clanes y del totemismo; el segundo con La sociedad Primitiva (1877), donde acentuó la importancia de las relaciones humanas, no desde la perspectiva individual sino de grupos, clases y generaciones.

Por otro lado, Basadre señala dos autores más: Post i Kohler[2]. El primeo llamaba “jurisprudencia etnológica” la ciencia general del Derecho Comparado; es una rama de la etnología general y una ciencia empírica inductiva, donde sus materiales son las costumbres y las leyes de todos los pueblos y su objeto es la determinación de las causas sociales generales de la evolución del derecho. A este autor no le interesaban los fenómenos aislados o individuales de carácter jurídico, sino el conjunto de los fenómenos jurídicos, el campo social del derecho. Su sistema se hundió al comprobarse la existencia de una evolución divergente en los pueblos; además, no había sometido su material a una previa valoración crítica, y el método comparativo aislado era insuficiente, aparte de que necesitaba el apoyo de otros métodos, como el histórico. A pesar de todo, abrió un camino al enlazar las instituciones jurídicas a las de tipos de organización social, al determinar los paralelismos que el derecho de todos los pueblos presenta y al buscar las líneas generales que presiden el desarrollo del derecho. Después de mucho tiempo, el jurista Wilutzki continuó su ejemplo con Prehistoria del Derecho (1903, Berlín).

El otro autor, Kohler, se interesó en el estudio del Código de Hammurabi, de las costumbres jurídicas de la India y de las australianas, aztecas, incas y mahometanas; escribió también un trabajo sobre Shakespeare ante la jurisprudencia y una historia primitiva del matrimonio. Quiso verificar el estudio y comprobación de la filosofía jurídica con la colaboración de la historia. Al igual que F. Berolzheimer (1869-1920), estudiar el derecho considerándolo como un fenómeno de cultura y como una fuerza que actúa en la evolución cultural, reaccionando contra el positivismo y el realismo (hegeliano); derecho como fenómeno relativo a la civilización, a la época y lugar correspondientes. El derecho no sólo es un objetivo de la civilización, sino que es un producto de la civilización, verlo en el pasado como un producto de la civilización, en el presente como un medio de mantener la civilización, y en el futuro como un medio de extenderla.  

---

[1] íd, p. 18.

[2] íd. pp. 19-21.

La meva inseminació (39): Ja està... m'han inseminat!!!

I ja ha arribat el dia! Vas sola, però la teva germana i el pare del teu cunyat et vindran a buscar. Estàs analitzant, per variar, totes les persones que hi ha a la sala. Avui tot són parelles.

- Estaran per inseminar-se, també? Què deuen pensar ells de mi? – anava pensant, suposo que també per calmar una mica els nervis, que són del tot inevitables. Són aquells nervis barrejats amb certa eufòria.

Hi havia una parella que sembla francament afeixugada. Ella s’havia tret, fins i tot, les sabates, posava els peus sobre el sofà, i es recolzava en el seu company per dormir. La primera idea que et ve al cap és que una mica mal educada sí sembla, la veritat, en una clínica com aquesta estàs acostumada al bon comportament, al bon saber estar. Però reflexiones un moment i penses en què deu estar passant aquesta dona per estar tan cansada, i potser és que porta ja moltes visites, molts tractaments, potser té problemes importants. I decideixes deixar de mirar. No és tan fàcil jutjar a la gent en el tema dels tractaments de reproducció assistida; tampoc t’agradaria que et jutgessin a tu.

Segueixes a la sala d’espera, feliç i una mica nerviosa (com és ben normal)... i veus aparèixer a la teva germana i al pare del teu cunyat.

- Que no m’havíeu de venir a buscar?

- Ja no podíem esperar més.

I en pocs minuts ja et criden:

- Ja pot passar.

Vas camí de la consulta, com surant. Entres a la consulta on et faran la inseminació. Una ecografia de rigor, que tot estigui correcte... i t’ensenyen el potet, la proveta. Allí està. La llavor per engendrar. Penses en quan eres petita i t’explicaven la història de l’abella i les flors. Penses en tots els que no podran veure’t com a mare, tots els que ja no hi són: pare, avis, amics que ja no hi són. Desitges que t’ho facin tot molt bé, que el contingut del potet no es desaprofiti. I entre pensament i pensament, ja ha passat el procés. Et deixen una estona estirada a la llitera, et van preguntant si tot va bé, i al cap d’uns minuts ja et pots vestir. Unes últimes instruccions del tractament, i cap a casa!

Ja està fet! Ja estàs inseminada! És una sensació única, diferent, inexplicable. Vas a prendre alguna cosa amb la família que ha estat allí, estàs bé, et sents súper bé. I cap a caseta!

La meva inseminació (38): Al final... m'he punxat!!! Ah! Control d'ovulació!!!

I ja està, altre prova superada, i et trobes amb el primer control d’ovulació, per saber quina mesura té el fol·licle. 14 mm, ja queda poquet (t’han explicat que ha d’arribar a uns 20 mm). “Però hauràs de punxar-te alguna vegada més”. Aquest dia el recordo com una mica decepcionant, perquè creia que ja em dirien quin dia em farien la inseminació, i una mica angoixant, perquè m’havia de punxar i ja no tenia els permisos per cap centre d’atenció primària.

Així que no tens més remei que punxar-te tu. No tens cap altra alternativa. Et mires el cd un parell de vegades més i, tot seguit, ja estàs preparant el material. I no te n’has adonat que ja t’has clavat l’agulla i, damunt, ho has fet perfecte, sense que corri la sang. Visca! La gent no s’ho creurà, però ja saps punxar-te. I alguns no s’ho creuen. Bé, què hi farem, però tu te n’adones que des d’aquell moment has de començar a ser forta en algunes coses, perquè tot això ho fas per ser mare, i t’hauràs d’enfrontar a molts problemes. Quan els metges t’estan donant una medicació perquè tu te la posis és perquè estàs capacitada per fer-ho. I així va ser, ho vaig aprendre tard, però ho vaig aprendre. I ja no em fan por les agulles!

Dos dies més tard, altre control d’ovulació.

- Tot correcte, 17 mm... tal dia et farem la inseminació – et diu la doctora que t’atén després de l’ecografia de control d’ovulació.

Et donen un nou tractament, també de punxar-te, i no et fa res, perquè ja ets una experta... I surts de la clínica gairebé saltant i cridant, trucant a tothom per donar la notícia. Ja és un fet. Un dia i una hora, concrets. Tres dies més tard que el segon control d’ovulació. Com passa el temps de ràpid... Penses una mica i entre la primera visita al metge i el dia de la inseminació han passat només dos mesos.

La meva inseminació (37): Tema agulles superat!

Aquell vespre, ja més tranquil·la et mires el cd. Sembla fàcil, ho pots fer... Però al dia següent segueixes amb el rau-rau. I com no vols donar més voltes al tema, decideixes que per alguna cosa serveixen els Centres d’Atenció Primària. Quin problema tenim? Que vius en un poble i treballes a la ciutat. I, segons els teus càlculs, els dies assenyalats per punxar-te cauen en laboral i festius. Doncs res, a demanar permisos a dos centres, al de la ciutat i al del poble. I com el tema aquest de la inseminació provoca molta sensibilitat, doncs no et posen cap mena de problemes i et desitgen molta sort.

Arriba el dia que et ve la regla. Però no et ve gaire, i el metge et va dir que truquessis quan et ve del tot, quan “ja està allí”. Al dia següent et lleves desitjant que t’hagi vingut bé la regla (és el primer cop que vols que et vingui la menstruació amb quantitat!). I sí, ja sembla una regla normal. Truques a la consulta ben d’hora, et truca la infermera més tard, li dius que ja la tens, però que de fet t’ha vingut el dia anterior, però poca cosa, com marró (dónes tota mena d’informació detallada), la infermera consulta amb el metge, el metge diu que el dia anterior no compta, que compta des del dia que estàs trucant, que ja és menstruació, ells es posen en contacte amb el banc de semen, i et recorden quins dies t’has d’injectar la medicació, la quantitat de medicació que t’has de posar, i et donen hora per al primer control d’ovulació.

I així va ocorrent tot. El tercer i quart dia del cicle vas al CAP del poble on vius perquè et posin les injeccions, el cinquè i sisè vas al CAP de Barcelona, i el setè tornes al del poble (és festiu).