Una de les coses que vaig fer va ser deixar de fumar. He començat el procés un any després de deixar de fumar. És importantíssim fer-ho. Només necessites que els metges t’espantin una mica i molta força de voluntat. Això és l’important. Voler fer-ho. Quan prens una decisió així, la de tenir un fill, tu passes a un segon terme: l’important és la salut del teu fill. I per moltes excuses que posem:
- Jo fumo poquet, i controlo.
- Si tan dolent fos, estaria prohibit.
- Hi ha gent que mor de càncer de pulmó i no ha fumat en sa vida.
... són només això, excuses. Quan m’han preguntat si em va costar molt deixar-ho, la veritat és que no. Crec que ho vaig passar malament una setmana. El temps suficient per passar per una sèrie de situacions (anar a prendre cafè, la cigarreta cap a l’autobús, la cigarreta amb la teva mare o els amics, etc.), hàbits rutinaris que agafes quan fumes. Després d’aquesta setmana, he anat agafant un fàstic continu cap el tabac. Em molesta la seva olor, l’olor que deixa en la roba, els cabells, les habitacions. Em molesta la gent que no té respecte quan fuma. I sóc capaç d’apartar el fum amb la mà i ficar cara de fàstic si algú em tira el fum.
En definitiva, en cap moment he dubtat ni he pensat que em perdia altres coses. Crec que és el més clar que he tingut i tindré en la vida. Sé que hi haurà moments durs, però tinc un recolzament molt important: la família. I, sobretot, la fe en mi mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada