La meva inseminació (41): Ho estic o no ho estic? Aquesta és la qüestió!

Així de clar. Et penses que la inseminació ha fallat. Et poses d’un mal humor increïble. Però aquell cap de setmana passa... i no et ve la regla. Segueixes, durant els dies següents, amb els pits molt sensibles, amb mal, un mal que no coneixes, però hi ha persones que et diuen que això pot ser la síndrome premenstrual. I com mai abans t’has inseminat, creus que potser la medicació t’està donant aquests símptomes.

- Bé, segons les estadístiques, tampoc és fàcil quedar-te a la primera – et consoles pensant -. Ho tornarem a intentar. Com a mínim, ja sé de què va.

Els dies segueixen passant i ja estem al dia que t’ha de venir la regla. Però no et ve. Cada vegada que vas al lavabo et baixes les calces amb temor a la temible taca. Però no hi és. I aquell dissabte, d’aquella meravellosa setmana, et despertes, vas al lavabo (que cada cop és més freqüent), tornes al llit i penses:

- Estic embarassada.

Et poses la mà la panxa i ho penses, no saps per què. Una intuïció, una sensació, el que sigui, però ho penses. Però, seguint ordres mèdiques, encara has d’esperar uns dies a fer-te la prova. I durant aquests dies és una lluita entre saber interiorment que estàs embarassada i les pors que un mateix s’imposa: a veure si serà un embaràs psicològic, a veure si em vindrà la regla quan menys m’ho esperi... Però arriba el dia de fer-se la prova.

SEXO EN NUEVA YORK?

Me leí el libro “Sexo en Nueva York”, y no me gustó. Hicieron la serie, y no la seguí. Pero ahora que la están reponiendo en no sé qué canal, me he enganchado. Actrices buenas, me distrae… Pero, ¿esto existe?

Yo tengo amigas y conocidas, de todas las clases sociales y culturales, algunas con más dinero, otras con menos. Pero de ahí a llevar estos modelitos, y estos zapatos de Manolo Blahnik, estas cenas con langosta, joyas, bolsos… y luego que una le tenga que dejar a otra un anillo como entrada de un piso, que compre una butaca para ligar aunque no se la pueda permitir… ¿eso no suena raro?

Tengo amigas y conocidas casadas, separadas, solteras… alguna con algún amante, alguna que la amante lo tiene el marido, alguna de ir de ligue los fines de semana, otras enganchadas psicológicamente a algún que otro personaje, otras que buscan relaciones peligrosas, sexo no seguro, otras que hablan de su pareja ya inexistente porque no pueden soportar no tenerla, otras que siguen mal casadas, etc etc… Pero estos líos que se traen las de la serie que eres el hombre de mi vida pero te dejo, que estoy muy mal, pero mañana no me acuerdo, y que cojo y llevo al grupo de amigas en mi avión privado, aunque una acabe de ser madre y deje al hijo con su padre que no se lo quiere quedar porque no está preparado, ¿no suena raro?

Supongo que el trasfondo de todo es la soledad. Y a la soledad ya la puedes vestir de Gucci, de Zara o de mercadillo, que sigue estando ahí, haciendo mella y expandiéndose si no eres capaz de vivir con ella y aceptarla. Porque en el fondo, ¿estamos solos? ¿O muchos y muchas relacionan soledad con tener pareja? Yo creo que hay personas con pareja que se sienten muy solas, aunque no lo reconozcan, y eso sí es triste. Pero las personas que saben disfrutar de su familia, de sus hijos, de sus amigos, no tienen por qué sentirse solas, a no ser que le den más importancia de la necesaria al hecho de tener pareja. ¿Pareja a cualquier precio? ¿Pareja por el qué dirán o por presiones sociales?

“Sexo en Nueva York”. ¿Tendría el mismo “glamour” si se llamara “Sexo en Barcelona”? La palabra “sexo” ya llama la atención de la mayoría de la población adulta. Y Nueva York, y Manhattan, lo mismo. La vida de las chicas de la serie desde que se levantan hasta que se acuestan gira en torno al sexo y a Nueva York. Nunca hablan de sus familias (excepto la que ha tenido un hijo, pero poco, y normalmente acompañado de quejas), de sus trabajos (de esto hablan poco), de sus padres, hermanos, amigos, de lo que pasa en la sociedad, la política… todo es sexo, hombres y ciudad. ¿No suena raro?  

La meva inseminació (40): Que hi ha algú aquí dins???

Tothom et vindrà a veure cap al tard aquella tarda, però vols dinar tranquil·la i estar una estoneta sola. Acabes de dinar, i com encara queda estona perquè et vinguin a veure, doncs vas al sofà. I com un acte reflex: cames amunt! Saps que és una tonteria, però “estàs més còmoda” amb les cames amunt. Total, ningú et veu... Comencen a arribar les visites, i com les primeres són de confiança, segueixes amb les cames amunt!

- És com un acte reflex - penses.

- Estic millor així - acabes dient.

Després ja ve més gent, i ja no queda gaire bé que els convidats estiguin asseguts i tu amb les cames enlaire. I t’asseus com ells, una mica neguitosa perquè no pots aixecar les cames. Sort que no volen molestar gaire i no tarden molt a marxar. Mira, doncs a tornar al sofà i... cames amunt! Quina postura més còmoda... Mentre sopes, t’asseus com una persona normal, entre d’altres coses perquè no vols que et senti malament el sopar, però després et relaxes... amb les cames amunt. I a la nit dorms amb un parell de coixins sota les cames, perquè es mantinguin elevades. Bé, tampoc fas mal a ningú, oi?

I al dia següent et despertes amb una sensació agradable (deixant de banda el mal de cap que tens); és el primer que penses: ho he fet, potser ja s’està formant un embrió, s’ha fecundat.

Passes el dia relaxada, t’has demanat festa a la feina, tot i que ja pots fer vida normal. Però t’ho prens amb calma.

T’estires al llit, et toques la panxa, i penses:

- Hi haurà algú?

Al dia següent vas a la feina, et sents diferent. De fet, el dia abans de la inseminació, quan surts de la feina, saps que quan hi tornis al cap de dos dies, seràs diferent, t’hauran fet una inseminació i potser estaràs embarassada; vas de camí a l’autobús, et vas fixant en les botigues, vas marcant els passos, agafes l’autobús, agafes el tren, saps que el proper dia que ho facis alguna cosa haurà canviat en tu.

I tothom et pregunta com estàs, com ha estat el procés... I van passant els dies. I just deu dies més tard, perquè t’ho han fet un dimarts i saps molt bé quants dies han passat, et trobes un divendres que tens un mal de menstruació com mai l’has tingut, i penses:

- Merda.

Antropologia jurídica (II): Basadre, Kohler...

En 1861, señala Basadre, Bachofen, magistrado suizo, publicaba El matriarcado; en esta obra descubrió un tipo de organización familiar que era diferente de los sistemas romano y germánico, por el hecho de conceder una importancia preponderante a la maternidad; pero la influencia de la obra de este autor no se notó hasta después de la aparición de la obra de Spencer, Tylor, Lubbock, MacLennan y Morgan, los cuales actuaban bajo el evolucionismo de Darwin[1]. De estos autores nombrados, influyeron directamente en el derecho las obras de MacLennan y Mogan, el primero con la publicación de Studies in Ancient History, en 1876, donde hablaba de la importancia de la exogamia y la endogamia, del matrimonio por captura y compra en relación con el patriarcado, de los clanes y del totemismo; el segundo con La sociedad Primitiva (1877), donde acentuó la importancia de las relaciones humanas, no desde la perspectiva individual sino de grupos, clases y generaciones.

Por otro lado, Basadre señala dos autores más: Post i Kohler[2]. El primeo llamaba “jurisprudencia etnológica” la ciencia general del Derecho Comparado; es una rama de la etnología general y una ciencia empírica inductiva, donde sus materiales son las costumbres y las leyes de todos los pueblos y su objeto es la determinación de las causas sociales generales de la evolución del derecho. A este autor no le interesaban los fenómenos aislados o individuales de carácter jurídico, sino el conjunto de los fenómenos jurídicos, el campo social del derecho. Su sistema se hundió al comprobarse la existencia de una evolución divergente en los pueblos; además, no había sometido su material a una previa valoración crítica, y el método comparativo aislado era insuficiente, aparte de que necesitaba el apoyo de otros métodos, como el histórico. A pesar de todo, abrió un camino al enlazar las instituciones jurídicas a las de tipos de organización social, al determinar los paralelismos que el derecho de todos los pueblos presenta y al buscar las líneas generales que presiden el desarrollo del derecho. Después de mucho tiempo, el jurista Wilutzki continuó su ejemplo con Prehistoria del Derecho (1903, Berlín).

El otro autor, Kohler, se interesó en el estudio del Código de Hammurabi, de las costumbres jurídicas de la India y de las australianas, aztecas, incas y mahometanas; escribió también un trabajo sobre Shakespeare ante la jurisprudencia y una historia primitiva del matrimonio. Quiso verificar el estudio y comprobación de la filosofía jurídica con la colaboración de la historia. Al igual que F. Berolzheimer (1869-1920), estudiar el derecho considerándolo como un fenómeno de cultura y como una fuerza que actúa en la evolución cultural, reaccionando contra el positivismo y el realismo (hegeliano); derecho como fenómeno relativo a la civilización, a la época y lugar correspondientes. El derecho no sólo es un objetivo de la civilización, sino que es un producto de la civilización, verlo en el pasado como un producto de la civilización, en el presente como un medio de mantener la civilización, y en el futuro como un medio de extenderla.  

---

[1] íd, p. 18.

[2] íd. pp. 19-21.

La meva inseminació (39): Ja està... m'han inseminat!!!

I ja ha arribat el dia! Vas sola, però la teva germana i el pare del teu cunyat et vindran a buscar. Estàs analitzant, per variar, totes les persones que hi ha a la sala. Avui tot són parelles.

- Estaran per inseminar-se, també? Què deuen pensar ells de mi? – anava pensant, suposo que també per calmar una mica els nervis, que són del tot inevitables. Són aquells nervis barrejats amb certa eufòria.

Hi havia una parella que sembla francament afeixugada. Ella s’havia tret, fins i tot, les sabates, posava els peus sobre el sofà, i es recolzava en el seu company per dormir. La primera idea que et ve al cap és que una mica mal educada sí sembla, la veritat, en una clínica com aquesta estàs acostumada al bon comportament, al bon saber estar. Però reflexiones un moment i penses en què deu estar passant aquesta dona per estar tan cansada, i potser és que porta ja moltes visites, molts tractaments, potser té problemes importants. I decideixes deixar de mirar. No és tan fàcil jutjar a la gent en el tema dels tractaments de reproducció assistida; tampoc t’agradaria que et jutgessin a tu.

Segueixes a la sala d’espera, feliç i una mica nerviosa (com és ben normal)... i veus aparèixer a la teva germana i al pare del teu cunyat.

- Que no m’havíeu de venir a buscar?

- Ja no podíem esperar més.

I en pocs minuts ja et criden:

- Ja pot passar.

Vas camí de la consulta, com surant. Entres a la consulta on et faran la inseminació. Una ecografia de rigor, que tot estigui correcte... i t’ensenyen el potet, la proveta. Allí està. La llavor per engendrar. Penses en quan eres petita i t’explicaven la història de l’abella i les flors. Penses en tots els que no podran veure’t com a mare, tots els que ja no hi són: pare, avis, amics que ja no hi són. Desitges que t’ho facin tot molt bé, que el contingut del potet no es desaprofiti. I entre pensament i pensament, ja ha passat el procés. Et deixen una estona estirada a la llitera, et van preguntant si tot va bé, i al cap d’uns minuts ja et pots vestir. Unes últimes instruccions del tractament, i cap a casa!

Ja està fet! Ja estàs inseminada! És una sensació única, diferent, inexplicable. Vas a prendre alguna cosa amb la família que ha estat allí, estàs bé, et sents súper bé. I cap a caseta!

La meva inseminació (38): Al final... m'he punxat!!! Ah! Control d'ovulació!!!

I ja està, altre prova superada, i et trobes amb el primer control d’ovulació, per saber quina mesura té el fol·licle. 14 mm, ja queda poquet (t’han explicat que ha d’arribar a uns 20 mm). “Però hauràs de punxar-te alguna vegada més”. Aquest dia el recordo com una mica decepcionant, perquè creia que ja em dirien quin dia em farien la inseminació, i una mica angoixant, perquè m’havia de punxar i ja no tenia els permisos per cap centre d’atenció primària.

Així que no tens més remei que punxar-te tu. No tens cap altra alternativa. Et mires el cd un parell de vegades més i, tot seguit, ja estàs preparant el material. I no te n’has adonat que ja t’has clavat l’agulla i, damunt, ho has fet perfecte, sense que corri la sang. Visca! La gent no s’ho creurà, però ja saps punxar-te. I alguns no s’ho creuen. Bé, què hi farem, però tu te n’adones que des d’aquell moment has de començar a ser forta en algunes coses, perquè tot això ho fas per ser mare, i t’hauràs d’enfrontar a molts problemes. Quan els metges t’estan donant una medicació perquè tu te la posis és perquè estàs capacitada per fer-ho. I així va ser, ho vaig aprendre tard, però ho vaig aprendre. I ja no em fan por les agulles!

Dos dies més tard, altre control d’ovulació.

- Tot correcte, 17 mm... tal dia et farem la inseminació – et diu la doctora que t’atén després de l’ecografia de control d’ovulació.

Et donen un nou tractament, també de punxar-te, i no et fa res, perquè ja ets una experta... I surts de la clínica gairebé saltant i cridant, trucant a tothom per donar la notícia. Ja és un fet. Un dia i una hora, concrets. Tres dies més tard que el segon control d’ovulació. Com passa el temps de ràpid... Penses una mica i entre la primera visita al metge i el dia de la inseminació han passat només dos mesos.

La meva inseminació (37): Tema agulles superat!

Aquell vespre, ja més tranquil·la et mires el cd. Sembla fàcil, ho pots fer... Però al dia següent segueixes amb el rau-rau. I com no vols donar més voltes al tema, decideixes que per alguna cosa serveixen els Centres d’Atenció Primària. Quin problema tenim? Que vius en un poble i treballes a la ciutat. I, segons els teus càlculs, els dies assenyalats per punxar-te cauen en laboral i festius. Doncs res, a demanar permisos a dos centres, al de la ciutat i al del poble. I com el tema aquest de la inseminació provoca molta sensibilitat, doncs no et posen cap mena de problemes i et desitgen molta sort.

Arriba el dia que et ve la regla. Però no et ve gaire, i el metge et va dir que truquessis quan et ve del tot, quan “ja està allí”. Al dia següent et lleves desitjant que t’hagi vingut bé la regla (és el primer cop que vols que et vingui la menstruació amb quantitat!). I sí, ja sembla una regla normal. Truques a la consulta ben d’hora, et truca la infermera més tard, li dius que ja la tens, però que de fet t’ha vingut el dia anterior, però poca cosa, com marró (dónes tota mena d’informació detallada), la infermera consulta amb el metge, el metge diu que el dia anterior no compta, que compta des del dia que estàs trucant, que ja és menstruació, ells es posen en contacte amb el banc de semen, i et recorden quins dies t’has d’injectar la medicació, la quantitat de medicació que t’has de posar, i et donen hora per al primer control d’ovulació.

I així va ocorrent tot. El tercer i quart dia del cicle vas al CAP del poble on vius perquè et posin les injeccions, el cinquè i sisè vas al CAP de Barcelona, i el setè tornes al del poble (és festiu).

Antropología Jurídica (I): Introducción, Basadre...

La Antropología Jurídica es aquella parte de la Antropología Social donde el estudio de la variedad sociocultural se ha hecho valorando las costumbres de diversas sociedades frente a las representaciones de la justicia, el derecho y las formas históricas del orden político e ideológico.

Basadre[1] hace un recorrido introductorio. Roma creó su derecho con finalidades prácticas, concretas e inmediatas; la edad Media aportó un concepto teológico; entre los siglos XVI-XVII los juristas divulgaron la idea del Rey como fuente de Derecho; después de 1688, en Inglaterra primó la doctrina de la omnipotencia del Parlamento; la Revolución Francesa puso en primer lugar al “pueblo”; en definitiva, se fue reafirmando el predominio de la razón como elemento jurídico.

Siguiendo al autor, la aparición de los estudios histórico-científicos coincidió en Alemania con la importación de un Derecho a través del Código Civil de Napoleón; la consecuencia fue la llamada “escuela histórica” que fundó Savigny (profesor y tratadista; 1779-1881). Esta escuela desplazó la idea del derecho natural[2], revelado por la razón, y dio paso a la idea de la experiencia humana, desarrollándose a través del tiempo. En el siglo XIX hubieron dos interpretaciones: una ética, con influencia de Kant, que adoptó también un matiz religioso, y una política, con Hegel, quien decía que el derecho no era ya razón o la naturaleza sino la realización de la idea de libertad. Ambas sobrevivieron hasta finales del XIX, y tenían como punto común el idealismo. hubo una renovación del romanismo, de donde provienen las grandes obras de Mommsen y Puchtai, en cierta manera, según Basadre, la concepción histórico-religiosa de Fustel de Coulanges. Sir Henry Maine se debería de adscribir al idealismo; era hegeliano, creyó que la idea de libertad se realizó primero en el status y luego en el contrato, y su obra la dedicó a las instituciones, sobre todo con estudios de la India. Basadre dice: “El Derecho Comparado y la Etnología Jurídica tienen en Maine uno de sus precursores”[3]. El contacto con pueblos llamados “primitivos” comportó una revolución científica general y, especialmente, en el estudio del derecho. La escuela histórica alemana no había tenido especial interés en estos pueblos. Puetter, en 1767, sugirió que sería conveniente estudiar las leyes de los antiguos pueblos orientales; Gaus, en su libro sobre la herencia (1824-25), dio noticias sobre lo que se conocía entonces de leyes de sucesión entre indios, chinos, judíos y mahometanos; y K. Th. Puetter fue el primero en intentar una referencia al derecho primitivo dentro del derecho comparado, en su libro La sustancia de la jurisprudencia (1846, Berlín), comparando datos bíblicos sobre leyes tribales y la vida social de los antiguos nómadas con relatos de exploradores que en los siglos XVIII-XIX visitaron África y Oceanía. Pero nadie había seguido el camino abierto por Puetter.

---

[1] 1984, “Nociones generales”, pp. 13-24.

[2] Sobre el tema del derecho natural es interesante el artículo “El derecho natural”, de Hazard (1975; pp. 243-258), donde explica el nacimiento del derecho natural, habla de la figura del rey, la concepción de derecho, el derecho divino y la ley de Dios, y también hace un repaso, en relación con el tema, a las obras más importantes de grandes juristas como Hughes de Groot y Pufendorf, y filósofos como Spinoza y Locke, entre otros.

[3] 1984, p.16.

La meva inseminació (36): Agulles... no, gràcies! Però jo sóc molt forta!!!

I ens trobem, dies més tard, altre cop a la consulta del metge, perquè avaluï com han anat les tres proves. Dues les portes tu i saps que han anat la mar de bé. L’altra, l’analítica, la té el metge, però tens la intuïció que tot ha sortit bé. I sí, no t’equivoques, tot correcte. I veus el metge que es va mirant tots els resultats i diu:

- Això està molt bé.

I ja saps que la inseminació és imminent.

T’explica com funcionarà tot. Et dóna una carpeta amb tota mena d’explicacions i detalls, i t’explica com anirà tot. De fet, tu ja t’has mirat i remirat mil vegades la pàgina web de la clínica i les informacions que hi ha a la sala d’espera. Saps que la tècnica per a la inseminació amb semen de donant és senzilla, indolora, sense anestèsia; el dia de la inseminació, el semen es processa i es diposita a l’úter. Tan senzill com això.

El metge mateix t’omple la fitxa del banc de semen amb tots els teus trets físics i grup sanguini. L’objectiu és que el donant s’ajusti als trets propis de la mare, perquè la criatura s’assembli el més possible a la mare. M’ha sobtat molt que hi ha gent, una mica ignorant des del meu punt de vista, que m’ha dit:

- Quina llàstima! No podies escollir tu els trets físics del donant, i així poder tenir una criatura amb trets exòtics?

Són aquell tipus de comentaris que et deixen sense paraules, com si això es tractés d’un joc o de “crear” criatures. En fi...

El metge també et detalla el tractament. Quan et ve la regla has de trucar, el primer dia, per poder donar avís al banc de semen amb temps, i et dóna unes receptes i una caixa que conté un set. Són injeccions. I tu no ets gaire amiga de les agulles. Però no passa res. El set també conté un cd explicatiu, i si la resta de dones poden punxar-se, tu també. Apart, et dóna un complex multivitamínic que has de començar a prendre quan t’acabis l’àcid fòlic (jo, previsora, vaig anar un dia al centre d’atenció primària i la meva doctora de capçalera em va receptar àcid fòlic quan li vaig explicar que volia ser mare; en la meva primera visita a la clínica, el metge em va dir que havia fet molt ben fet, ja que és molt important per evitar malformacions i avortaments espontanis). S’acomiada de tu amb una encaixada de mans. El metge està content, i tu també.

Surts de la clínica més contenta que un gínjol. Però el tema de les agulles...

La Ramona

Pels carrers del Raval anava cada dia la Ramona amb el seu cabàs: a la carnisseria, a la peixateria, a la bodega, a la fruiteria. Algun dia s’apropava al Mercat de Sant Antoni, però normalment feia barri: carrer de Carretes, carrer de Sant Pacià, carrer de l’Aurora...

-         On vas tant de pressa, Ramona?

-         He deixat la mare i el Francisco a casa!

Sempre pendent dels altres, dels seus malalts, dels seus fills, dels seus néts...

A l’estiu, uns anys cap a Montblanc, altres cap a l’Espluga de Francolí, es repetia la mateixa escena:

-         Adéu, Ramona! On vas tant de pressa?

-         A fer el dinar per al meu Paco!

Amb els néts, els estius eren millors: donar de menjar al gat, passejos, explicar històries, cantar cançons, jugar... A l’igual que els caps de setmana... I com cuinava! Les patates embolicades, la truita de patates, la carn arrebossada... no n’haureu provat res d’igual!

I els Nadals... “Queremos turrón, turrón, turrón...”

Fins i tot el seu “mal lleig” no la feia defallir. La menjava per dins, però:

-         Vols que t’ajudi, Ramona?

-         No, no cal, gràcies!

I el seu “mal lleig” se l’endugué, per sempre més. Ja no tornaríem a sentir la seva peculiar rialla, ni veuríem el seu somriure, ni besaríem la seva amable cara... La Ramona, de pell d’oli d’oliva, ulls de xocolata negra i cabells de color de la cendra, se n’anà per sempre.

Quantes Ramones han hagut, n’hi ha i seguiran havent-hi al llarg de la història! La meva àvia en va ser una d’elles.

La meva inseminació (35): Tercera prova: Histerosalpingosonografia

Doncs ja tenim els resultats de la segona prova a les mans, tot correcte, i a esperar a la tercera. En aquesta també hem fet ús d’Internet per saber de què va i, pel que llegim, decidim anar acompanyats... per si de cas. Repeteixo, és un error mirar depèn de què a Internet, però vaig haver de llegir unes quantes bestieses alguns cops per deixar de fer-ho.

Tornant a la prova, al final qui t’acompanya és la teva germana, que no condueix i, damunt, està de baixa per mal d’esquena. Però és un bon recolzament moral. I allí estàs el dia de la prova, firmant un paper, el consentiment, per si passa alguna cosa. En aquesta prova t’has d’aguantar les ganes d’anar al lavabo i, és clar, com no hauria de ser, només fas que pensar en anar al lavabo. La infermera i la doctora et preparen i t’expliquen de què va la prova.

- És com quan tens el dolor de regla, però una mica més fort.

I tu penses:

- Què bé... jo no tinc dolor de regla...

Apart, el dia anterior al vespre t’has hagut de prendre un sobre d’antibiòtic que no t’ha caigut gaire bé, la veritat. Tens mal de panxa i ho comentes:

- L’antibiòtic no m’ha caigut gaire bé – dius, sense entrar en gaires detalls.

- Algunes pacients ens ho han comentat. En alguns casos ens han parlat de diarrees i vòmits.

- Jo vomitar no ho he fet.

 Crec que queda clar.

Fas l’intent de relaxar-te que et demanen, et van explicant, ho portes bé... i de sobte t’entra un mareig i unes ganes de vomitar que no pots amb elles. I la dona amb aguant i forta que portaves tota l’estona demostrant dóna pas a una dona a punt de plorar que avisa, contra la seva voluntat, que s’està marejant i té ganes de treure. Aguantes una mica més, però:

- M’estan entrant ganes de vomitar, tinc com un mareig.

La infermera i la doctora es preocupen i paren d’injectar-te el líquid, amb la tranquil·litat que t’expliquen que com les trompes no estan obstruïdes i el líquid passa perfectament sense gaire pressió la prova ja ha finalitzat. Al deixar d’injectar el líquid, et vas trobant millor. Et donen un antiinflamatori, i s’asseguren que estiguis del tot bé abans de deixar-te llevar. Els nervis ja han passat, la prova ha sortit bé (la tens a les teves mans, la darrera prova) i a descansar la resta del dia. Vas corrent (no literalment) al lavabo a fer un pipi i a canviar-te, i et vesteixes.

A més a més, un comentari de la doctora, t’anima del tot:

- Està tot molt bé. Fa molt que ho intentes?

- No, és el meu primer intent; sóc mare soltera.

- Que tinguis molta sort - et respon la doctora, amb un somriure i una encaixada de mans.

I marxes de la consulta donant les gràcies tant a la doctora com a la infermera, agraint la informació i que t’hagin tractat tan bé. I a partir d’aquest dia et solidaritzes amb totes les dones que tenen molt mal de regla i que tu sempre has pensat que són unes exagerades.

La meva inseminació (34): Proves 1 i 2: analítica i ecografia

La primera prova és senzilla. Una analítica de la qual enviaran els resultats al metge directament; entre el tercer i cinquè dia de la menstruació. Després d’aquesta prova et regales un esmorzar suculent per haver fet ja la prova número 1. I te’l mereixes, perquè tu no vius a Barcelona, sinó en un poble de les rodalies, on has hagut d’agafar un autobús, el tren i el tramvia per arribar-hi. Poca broma quan això es fa en dejú. Però ja està, primera prova superada! Res a veure amb les analítiques que et fan al Centre d’Atenció Primària del teu poble, on arribes a l’hora que t’han dit, et punxen i llestos. Aquí has d’agafar número prèviament, pagar o donar els papers de la mútua, sentir alguna discussió sobre tal mútua i el consegüent pacient enfadat, i esperar que et toqui el torn. Però ja està fet. Prova superada. 

Després ve la prova número 2, l’ecografia vaginal. Res d’especial, ja ens hem fet ecografies vaginals... la gran diferència és que ara te la faran amb la menstruació, entre el 3r i el 5è dia de la menstruació. Aquell dia et despertes desitjant que no sigui molt abundosa, però ja tenim la primera gran sorpresa; sembla les Cataractes del Niàgara. Et poses nerviosa, què diran de tu per tenir tanta menstruació... i et calmes pensant que potser hi haurà un bidet per rentar-te una mica, com el dia de la primera consulta, quan et van fer una citologia, vas veure un bidet... Però, oh, sorpresa!, en les consultes on et fan les ecografies no hi ha bidets. I li dius a la infermera:

- Però és que jo tinc molta regla - gairebé plorosa.

I ella, intentant calmar-te:

- No es preocupi, moltes senyores tenen molta menstruació, però els metges hi estan acostumats.

Però tu estàs molt preocupada, i comences a agafar un munt de paper de mans per rentar-te, i entra la doctora i et pregunta si estàs preparada. I surts, avergonyida, i li dius:

- És que tinc molta regla...

I ella et diu:

- És com ha de ser en algunes pacients, patiu més vosaltres que nosaltres.

I comença la prova, t’oblides del tema, intentes relaxar-te i escoltar el que et diu la doctora, que tu no vas acompanyada de la parella i només escolten les teves oïdes. I aquesta et diu, contenta:

- Això està molt bé. Tens 7 fol·licles a l’ovari dret i 7 a l’ovari esquerre.

I estàs contenta, perquè la doctora està contenta, però mentre t’estàs vestint, notes que et canvia la cara, perquè acabes d’adonar-te que ets una autèntica ignorant del teu cos. Sí, sabem com es fan els fills, sabem que tenim la regla i sabem que ovulem, però no tenim ni idea de què és un fol·licle, ni què passa quan ovulem, ni quan tenim la regla. Arribes després a la feina i preguntes:

- Què és un fol·licle?

I la gent no en té ni idea, i tots de cap al Google a buscar què és. En fi, coses que passen...

Què poc sabem del nostre cos; ens escoltem molt, per saber si tenim tal o qual malaltia, de vegades fins i tot ens automediquem, jugant perillosament a ser metges, i ni tan sols sabem com funciona el nostre cos. Això em va fer pensar, i molt.

La meva inseminació (33): Primera visita!

En la primera visita, em van fer un historial, on apunten l’edat, pes, alçada, malalties, antecedents familiars, etc. La infermera no va fer cap comentari al respecte. El metge després s’ho va mirar i em va dir:

- La teva edat (trenta-set) no em preocupa gens, sempre i quan tot estigui bé. Això ho determinarà les proves que et manaré fer fer. I ara, per començar, farem una citologia.

I et treus un pes de sobre, tot i que no saps si tot està bé; però, a priori, saps que no ets una iaia. Visca! Acostar-se als quaranta és perillós; no és impossible, i les tècniques ajuden, però passar dels trenta-cinc va en contra. I per moltes citologies i revisions anuals que passem i estiguin bé, no sabem fins a quin punt som fèrtils. És una mica angoixant pensar que no sabem ben bé com està el nostre sistema reproductiu. Però el metge t’ha donat esperances que els trenta-set no són preocupants si tot està bé, i tu t’aferres a aquesta esperança, perquè en tot aquest procés vols estar positiva i optimista, perquè saps que és molt important mantenir aquesta actitud. Saps que aquesta actitud et servirà ara, durant l’embaràs i després. Ja anirem saltant els obstacles que vagin apareixent però, davant de tot, optimisme.

Aquest mateix doctor i tot el que comporta la primera visita, des que entres per la porta de la clínica fins que hi surts, et confirmen una cosa: les tècniques de reproducció assistida no és un tema que estigui a l’ordre del dia de manera usual, als mitjans de comunicació, per exemple; però la gran afluència de públic i la total naturalitat amb què es tracta tot el procés per part de metges i infermeres et fa sentir una agradable sensació de no estar fora de lloc, que les teves preguntes no són estúpides i que no ets un ésser d’un altre planeta per haver pres aquesta decisió. Estàs còmoda, a gust entre especialistes en el tema de la reproducció assistida, no ets ni més ni menys especial que cap altre. Ets una persona més que necessita un cop de mà en la tasca de tenir un fills. Així de senzill. I aquesta naturalitat et dóna una sensació agradable, una empenta més per seguir endavant.

I surts amb l’encàrrec de fer-te les tres proves bàsiques per saber la fertilitat, per veure que tot va bé: analítica, ecografia vaginal i la prova de les trompes (que concretament es diu Histerosalpingosonografia, però quan t’has après el nom te n’adones que ningú t’entén i parles senzillament de la prova de les trompes). A la visita ja t’han fet una citologia, així que una cosa menys.

La meva inseminació (32): Observant en la sala d'espera...

I esperes el gran dia amb gran emoció. Estàs a la sala d’espera i mires i observes, i compares i analitzes amb els teus grans dots de psicòleg de saldo, tot pensant:

- Aquesta va sola perquè ha fet com jo? S’haurà separat del marit i estarà embarassada i no li ho dirà? Aquesta parella, no passen dels 40? Aquestes dues dones, seran lesbianes i diran al món que elles també, i a qui li molesti, ja sap què li toca? Ostres aquests dos, quina cara de funeral, deu fer molt que busquen? Jo suposo que pensar aquestes coses, de vegades bestieses, forma part dels nervis, perquè els nervis es passen. Jo els vaig passar en cadascuna de les visites, tant per consulta com per proves. Nervis barrejats amb moltes emocions, amb pors que tot surti bé, amb alegries quan tot surt bé i ja ho saps.

La gent, en aquestes consultes, és molt callada. Almenys jo ho comparo amb quan he anat a altres metges (traumatòleg, hematòleg, etc). Alguna que altra cosa comentes, temes trivials i típics, però parles. Crec que només un sol cop vaig parlar amb una noia. La resta de vegades, vaig observar que les parelles, si parlaven entre elles, era molt fluixet, i que sí ens miràvem els uns als altres, però defugint les mirades. Suposo que les mateixes observacions que jo feia dels altres, els altres les feien de mi, i com penses en aquest i en l’altre no parles. Bé, això va ser una impressió, i potser estic del tot equivocada.

Una cosa que vaig notar totes les vegades que hi vaig anar, tant per proves com per consulta, és que em volia reafirmar en el fet que la meva edat no era gaire elevada. El tema de l’edat arriba un moment que agafa molt de pes. I els mitjans de comunicació, amb els seus missatges, ens ho recorden contínuament. Sempre preocupats per sembla més joves del que som, esborrar arrugues i tenir un cutis radiant encara que hagis dormit sis hores, portis vuit hores treballant i estiguis cansadíssima.

Però és un fet que, per ser mare, l’edat, quant més avançada, et va en contra. Ho has llegit, te n’informen quan vas a les teves revisions anuals; ho saps. Quant més gran, més problemes ginecològics.

La meva inseminació (31): Explicant per aquí i per allà...

I allí et plantes una tarda, a atenció al client, servei personalitzat en una sala apart, que el mostrador és massa ple i tampoc cal que se n’assabenti tothom. T’esperes amb la teva amiga en una sala amb unes butaques comodíssimes, tot molt maco, i una gran característica: tot força silenciós. Això fa que no tinguis més remei que anar comentant les jugades amb la teva amiga amb veu molt baixa.

Et criden, deixes la teva amiga amb una revista del cor (li apassionen!), et fan entrar en una altra sala, i t’informen molt acuradament, fas les teves preguntes, ells et fan les seves i t’aconsellen en això dels metges, tenen en compte que ets una noia sense parella, i tu mateixa demanes que sigui un metge sensible, que et tracti amb afecte i comprensió, i et diuen que si aquest és així, que si l’altre és així. I surts amb una cita amb el metge del qual, damunt, tens referències. Ja està fet! Has donat el primer pas! Ara mateix saltaries d’alegria!

Perquè sembla una bestiesa, però en el moment que ja tens hora per al metge te n’adones que tot el procés comença a agafar consistència de debò, que ja no forma part d’un somni dins el teu cap. Ara és real... Surts de la clínica i ho celebres amb la teva amiga. Les dues en el mateix procés, però de manera diferent: ella amb el seu marit, tu sola. I la il·lusió és la mateixa. Perquè les dues som dones, i el portarem dins nostre, el sentirem créixer dins nostre i l’educarem tan bé com podem, com a mare soltera o casada i amb l’ajut inestimable de les nostres famílies. Sí, si tot va bé, serem mares!

Aquell cap de setmana informes els amics i la família que ja tens hora.

- Com és que no me n’havies dit res? Per què no m’ho vas dir i t’hi hauria acompanyat? – et diuen gairebé a l’uníson.

- Doncs perquè no calia anar amb tota la parentela a buscar hora, ho enteneu, veritat? – contestes tu, ben divertida.

Ho expliques fins i tot als teus nebots petits, de set i nou anys. Ells no han estat al marge del procés, els hi hem anat explicant d’una manera senzilla, i cadascú ho entén i interpreta a la seva manera. El gran ha agafat la idea que vas un dia, et punxen i et fiquen el nen. La petita ho ha entès millor i ha interpretat que vas un dia i et punxen una cosa perquè després es faci un nen. De tant en tant et pregunta:

- Quan et fan la punxada? Pot ser que t’ho facin pel meu aniversari? Seria un bon regal. Podrà néixer també el dia del meu aniversari?

Poder compartir l’experiència és veritablement enriquidor.