La meva inseminació (27): Amargades, envejoses, alienígenes...

Al matí següent et despertes amb una energia inusual. T’has tret de sobre un gran pes, una gran llosa, una espina clavada que no et feia ser tu mateixa. Vols ser tu, i et trobes molt valenta per fer el que sempre has volgut. Vols ser mare, fa temps que ho saps i fa massa temps que t’imagines com seria el moment d’anar a una clínica de reproducció humana.

Ho comentes amb un parell de persones, tot i que ho tens clar, però vols reaccions, opinions, veure la resposta de la gent; persones escollides deliberadament: la que ja no està a temps de ser mare i se’n penedeix, i et diu:

- Endavant, no acabis com jo - no sense cert ressentiment, li notes als ulls, en la mirada.

I la que està a temps de fer-ho però que es creu per sobre teu i et diu que ella vol un mètode natural (que potser no és natural una inseminació? que potser creu que es tracta de coses d’alienígenes?) i que ella encara espera un home guapo, amb diners (sobretot, això que no falti) i que li doni un fill.

- Jo mai adoptaria - et solta la pocasolta -. Perquè, és clar, un fill adoptat no portar la teva sang, ni els teus gens. (Aquí te la mires, tot pensant que seria un bé que no portés els seus gens).

On queda l’educar aquest fill, estimar-lo, veure’l créixer, fer-lo feliç, totalment al marge de la biologia? Com és que hi ha gent que és tan summament ignorant?). Tu te la quedes mirant i penses:

- Faig bé. Veig en els teus ulls certa gelosia, certa enveja, certa falta de valentia de mirar per tu.

I afegeixes en el teu pensament:

- Si l’home guapíssim i perfectíssim que esperes trobar busca el mateix que tu, la perfecció, ho tens clar... – de fet, no recordes exactament si ho vas pensar o ho vas dir i et vas quedar tan ampla...

Com és que les persones més imperfectes en tots els aspectes són les que més exigències tenen cap als altres, i les persones més humils i intel·ligents són molt menys exigents i superficials? Suposo que deu ser per això, per la seva intel·ligència. La intel·ligència et fa pensar, et fa anar més enllà, tenir perspectiva de futur.

Tenir un fill va més enllà de pensar en quan és un bebè moníssim que dorm i menja. Tenir un fill és educar una persona que està en les teves mans, fer-lo anar pel camí que un considera l’adequat, donar-li afecte i intentar fer-lo el més feliç del món, fins que sigui gran, prengui les seves decisions i faci el mateix que has fet amb ell però amb els seus propis fills. Això és la vida. Potser és l’essència de la vida.

Retorn a Gràcia

Disset anys feia que no venia a Barcelona... Disset anys... L’edat que tenia el Tomàs...

Quan vaig arribar a l’estació de Sants em tremolaven les cames. Quin canvi! No la reconeixia gens! Vaig tornar a entrar a l’estació, per agafar el metro, la línia verda, destí: Fontana. Em faltava l’aire?

- Tranquil·la -m’anava dient-, només falta que tinguis un atac d’angoixa i facis un merder; tants anys de teràpia t’han d’haver servit d’alguna cosa.

Aquest tipus d’esbronc últimament tenien força efecte en mi. Així que vaig continuar el camí, intentant no pensar-hi gaire.

I vaig arribar a Fontana. I les cames em tornaven a tremolar. Quan vaig sortir de l’estació, va haver-hi un esclat de sensacions: tot havia canviat, però era el meu barri. El notava, el sentia. El cor em bategava tan ràpid que creia que no ho suportaria. Caminava decidida fins a la plaça del Diamant, i vaig començar a plorar: plorava per la vida i per la mort, i per tot el que sentia en aquells moments. La meva infància em venia com en una pel·lícula, els meus pares, els meus avis, els oncles, els cosins... què feliç havia estat! La meva joventut, el meu primer petó, el casament, l’incendi...

- Maria, ets tu? –digué una coneguda veu-. No pot ser... Déu meu...

Ens vam abraçar. Era la Ramona, la meva amiga de tota la vida, fins al maleït incendi, l’incendi que s’endugué el meu marit... i el meu fill, el meu estimat fill Tomàs. Aquell mateix dia vaig decidir abandonar el barri. Uns familiars es van encarregar de tot.

Vam estar parlant tota la tarda en una cafeteria. Després vam anar a veure a veïns i amics de sempre, que encara vivien al barri, passejant pels bonics carrers... Ni una llàgrima em va tornar a caure.

I així com feia disset anys me n’havia anat cames ajudeu-me del meu barri de sempre cap a un poble on mai m’havia adaptat ni mai m’adaptaria, aquella tarda vaig decidir que tornaria a Gràcia, al meu barri de tota la vida, del qual vaig notar que encara en formava part, i que passaria entre els seus carrers i la seva gent la resta de la meva vida... feliç.

La meva inseminació (26): Sí, vull ser mare! Visca!!!

Doncs ja ha arribat el moment! Ja fa temps que ho saps, de fet ho saps de tota la vida. Vols ser mare i no ho vols seguir negant. Que ho neguin les altres! Estàs farta de buscar en dones que cada cop et resulten més amargades i desesperades, que no saben ni per on tirar, l’afirmació que no vols tenir fills i que no ets un bitxo rar per no voler-ho (perquè sí ets sents un bitxo rar). Estàs farta d’intentar fer l’ “Associació de les que no volem ser mares”. Estàs farta de sentir en amigues i conegudes que elles no volen ser mares, per un bon dia assabentar-te que estan més contentes que un gínjol perquè estan embarassades de bessons; que resulta que feia temps que ho buscaven i els feia vergonya dir que no es quedaven... Doncs moltes gràcies per la confiança! Per què no s’expliquen aquestes coses? Que potser és una vergonya que et costi tenir descendència? Com és que hi ha encara, avui en dia, aquest tipus de tabús? Veritablement un amic de debò t’ha d’amagar que porten anys intentant tenir una criatura?

Cada cop amb més intensitat, penses:

- Jo volia formar la lliga de les que no volen ser mares? Prou de mentides i de negacions! Jo no vull ser una dona amargada, o obsessionada amb la feina, ni deixar-me la dignitat buscant El Príncep Blau Que No Existeix, o esperant que el nostre company - si en tenim - es decideixi a tenir fills. Vull mirar per mi, vull realitzar els meus somnis i fer de la meva vida privada un oasi. Que li donin pel sac a la feina! Bé que menjo, no? Doncs més que suficient!

Total, un dia estàs meravellosament bé, sentint-te “realitzada”, i de sobte, ve una crisi, i tot se’n va en orris. Les feines, malauradament, no són per sempre, mai són segures. És important lluitar per una estabilitat, perquè l’estabilitat econòmica és important, però no val en absolut la pena deixar-s’hi la pell, i molt menys somnis pel camí, ni desitjos que estan allí i no deixaran d’estar-hi per molt que t’hi esforcis en ignorar-los.

Olívia

Érem a classe de català. La professora ens va donar un exercici: un paràgraf inicial i un de final de Jaume Fuster (del seu llibre “Les claus de vidre”), i nosaltres havíem de fer un cos central, de no més d’un full. Va quedar així (en cursiva, el text de Jaume Fuster):

“No es refiava de la policia, per això em trucava. Que si hi podia anar immediatament. No discutiríem pels diners.

Quan vaig penjar, estava en estat de xoc. Aquella veu, el seu nom: el senyor Nicolau... Se’m regirava tot. ¿Quants anys devien haver passat? ¿25? No m’ho podia creure... El primer que em va venir és anar a buscar l’ampolla. Mare meva! Feia 10 anys que no bevia i aquest personatge me n’havia fet tornar les ganes! Que feble que sóc... No vaig aclucar l’ull en tota la nit. La Rebeca... em va venir al cap: feia temps que no hi pensava conscientment. De fet, sempre la tenia present: tenim una filla en comú, l’Olívia, el millor que m’ha passat a la vida, el meravellós fruit d’un gran error. Però en aquells moments em va venir la part fosca, la del pou negre, l’abisme...

Era l’any 75. La Rebeca, filla del senyor Nicolau, era la noia més bonica que mai vaig conèixer. Bonica i diferent. Era aquesta diferència la que la feia tan atractiva. Però també feia por. Quan parlaves amb ella t’adonaves que alguna cosa no anava bé, intuïes un gran patiment. Poc vaig trigar a saber que prenia drogues. ¿Era feble, també? Bé, el que es pot dir és que els abusos de tota mena que havia patit per part del seu pare l’havien marcat, des dels sis anys... i per sempre més. Això no obstant, m’hi vaig embolicar. Jo ja tenia un greu problema amb l’alcohol; i em trobava bé amb ella. L’entenia. M’entenia. Però va ser una relació molt tempestuosa. De vegades ens discutíem i arribàvem a les mans. No coneixíem altre idioma. A mi ja de petit em feien callar a cop de cinturó. Però després de cada episodi violent acabàvem fent l’amor, i ens adormíem, un en braços de l’altre. Quan es va quedar embarassada, la tristesa i l’alegria ens van embargar. I vam decidir tirar endavant, tot i que ella ja patia alguna malaltia derivada del consum d’estupefaents. Va morir el dia que l’Olívia feia dos mesos. Sobredosi d’heroïna. Una mort anunciada...

El senyor Nicolau no en sabia res, de la seva filla, d’abans que es quedés embarassada; l’havia repudiat. I jo em vaig encarregar que no sabés mai res de la seva néta; em vaig arribar a canviar el nom.

Per això, quan vaig sentir la seva veu... Com que va fer servir un pseudònim, no me’n vaig adonar quan el meu cap em va passar la feina. Però, i tant que el vaig reconèixer! I no podia rebutjar la feina, gràcies a la qual la meva filla podia estudiar a l’estranger. Vaig remoure cel i terra per trobar algú que em substituís, per inventar-me alguna cosa. Avançaven els dies i no tenia la solució. Aleshores, em va trucar el meu cap, el qual havia començat a fer-me massa preguntes, i em va notificar el que per a mi era una gran notícia: el senyor Nicolau havia mort d’un atac de cor. Jo ho havia desitjat tant, que es morís!

Aquell vespre, vaig dormir a casa amb la consciència tranquil·la. Havia perdut un client i cinc dies de feina, però el món em semblava millor i jo també.”

Així va quedar l’exercici. El que ningú sap és que en mi van despertar vells records que, de fet, mai m’han abandonat, a mesura que anava escrivint de manera gairebé automàtica. Es podria dir que aquest fragment està basat en fets reals: jo vaig conèixer l’Olívia.

Feia uns quinze anys. Vam coincidir uns estudiants de diferents parts del món a la Seu d’Urgell, on es feien unes jornades multidisciplinars al voltant de l’Antropologia Social i Cultural. L’Olívia venia d’una universitat francesa i estava estudiant Medicina.

De vegades, la gent que més desapercebuda vol passar és la que més crida l’atenció, sobretot per a una observadora nata com sempre he estat jo. Em vaig fixar en ella perquè, malgrat els seus gairebé 180 cm, semblava que volgués viure en una closca. Almenys va ser la meva primera opinió... perquè amb els fets dels següents dies em vaig adonar que, quan volia, desplegava quelcom al seu voltant, com un àngel desplegant les ales; i, aleshores, ja no semblava que fes gairebé 180 cm, sinó que semblava que passés dels 2 m. Com un àngel... o un dimoni...

Aquesta trobada a la Seu d’Urgell va ser com moltes altres trobades d’estudiants: ganes d’aprendre, però també de divertir-se. Vint dies d’estudiar i de molta gresca. Des del primer dia, la majoria de nosaltres semblàvem vells amics. Ja en el primer àpat plegats s’havien fet les primeres colles, i ja m’havia fixat en la solitud de l’Olívia: dinava sola. Alguns van fer un intent d’apropament, sobretot nois, perquè era guapíssima: alta, prima i amb uns cabells foscos que ressaltaven els seus enormes ulls blaus. Però la seva mirada era gèlida i el seu rictus molt sec, sobretot amb els nois, la qual cosa feia que, sovint, es quedessin amb un pam de nas i, consegüentment, passessin de les ganes de lligar a la burla. Ai, aquests nois que se senten tractats a despit... això de vegades porta conseqüències...

A les classes no podia deixar d’observar-la; fins al punt que em va enxampar! En un dels descansos se’m va apropar i em va preguntar si tenia alguna mena de fixació amb ella. Al principi, em vaig sentir una mica acorralada; fins i tot, amb la meva imaginació pel·liculera, em vaig pensar que em portaria als lavabos i em clavaria una pallissa. Res més lluny de la realitat... Li vaig dir el que em passava de veritat: que em cridava l’atenció que sempre estigués sola, que hagués anat a un curs d’aquestes característiques, un curs voluntari, i que semblava que no tingués ganes d’estar allí. Que només volia parlar-hi i que em sabia greu que semblés avorrida i fora de lloc, i que l’única cosa que volia era conversar-hi, i comentar les jornades amb ella, perquè les poques vegades que obria la boca i feia alguna pregunta o raonament amb el professorat, jo em quedava totalment meravellada de la seva intel·ligència i raonament. I sembla que tot el meu rotllo la va fer... somriure! No va ser un gran somriure, ni una gran riallada, només un esbós molt agradable d’un càlid somriure. Des d’aquell moment ens vam fer “amigues” i vaig passar a ser “l’amiga de la rara”.

 Això no obstant, no em va portar problemes de relació amb els altres. Jo anava amb tothom, tot i que sí intentaven indagar sobre l’Olívia. Però jo ja havia fet amb mi mateixa un pacte, com era el meu costum, d’extrema fidelitat amb la meva nova amiga. Així, es va crear una amistat una mica peculiar. Jo sabia internament que no la podia atacar amb les típiques preguntes: “¿Què tens company?” “¿De què treballen els teus pares?” “¿Tens germans?” Etc. Només em va explicar que era ciutadana del món, ja que havia viscut aquí i allà. Sincerament, em feia por fer-li moltes preguntes, perquè no volia que s’enfadés amb mi. Jo notava que a ella li agradava anar al seu ritme.

Un dels fets que més recordo és quan vam anar a Organyà d’excursió per fer la coneguda i preciosa “Ruta de Santa Fe”. Part del grup estava fet un nyap a causa de la gran gresca de la nit anterior. Havia aconseguit convèncer l’Olívia de sortir; va accedir a canvi que al cap de dos dies l’acompanyés a dinar a un conegut restaurant de la Seu. Hi vaig accedir sense cap inconvenient; em va semblar un “xantatge” fàcil ja que el dia que em proposava era el dia establert per fer la “Ruta dels Dòlmens” amb pares i companys i companyes que venien per estar amb els alumnes. El meu company estava als Estats Units i els meus pares de viatge, i l’Olívia em va dir que no esperava ningú, així que cap problema.

Gairebé semblàvem amigues “típiques” el dia de la nit de gresca. Se’m va presentar a l’habitació amb un vestit negre i elegant... i em va deixar que li pintés els ulls! Si en aquell moment haguéssim parlat de sexe ja hauria estat el típic tòpic de conversa abans d’una nit de disbauxa. Però no. El sexe era un dels temes que sabia que no es podia tocar. Sexe i drogues eren temes prohibits; no tabús, sinó prohibits. Jo no notava que ella sentís vergonya, sinó incomoditat, com si hagués patit. Així que jo canviava d’assumpte de seguida quan se m’escapava alguna pregunta fora de lloc, o quan sortia el tema amb altres companyes.

Vam anar a trobar-nos amb la resta de companys i vaig notar que algun ja anava una mica trompa i vaig tenir un pressentiment dolent. Però ens vam ajuntar amb el grupet de nois i noies més tranquils. En el primer bar de copes ens ho vam passar genial. L’Olívia no estava molt oberta, però almenys no contestava amb monosíl·labs, com era el seu costum. Somreia, jo notava que forçadament, però somreia. Tenia molt clar que estava allí per mi, i això l’honrava. De tant en tant em mirava com per saber que estava allí. I jo cada cop estava més contenta d’haver-la conegut, perquè em donava una altra perspectiva sobre les persones. Sincerament, per molta teoria antropològica, per moltes societats estudiades i molta gent que havia conegut, mai havia conegut algú tan singular. Era una persona que em feia pensar. Em feia pensar sobre els prejudicis, sobre els “a priori” que tots utilitzem envers les altres persones quan se surten d’una norma, d’un estereotip. I tot i així, malgrat els raonaments que em feia a mi mateixa, tenia ficat dins meu una manera de jutjar aquesta noia, perquè una part d’ella no la coneixia, l’Olívia no m’ho permetia. I suposo que en el fons això em feia enfadar, perquè estem acostumats a voler saber-ho tot. ¿Que no ens tenen acostumats els mitjans de comunicació i d’altres vies que ho hem de saber tot dels altres, fins i tot les intimitats?

Va sonar un telèfon mòbil; l’altre grup ens esperava en un bar musical, i tenien moltes ganes que hi anéssim. Així que, com a ovelles, els més tranquils vam anar a ajuntar-nos amb els populars, els divertits, els que arribaven al límit. Molt típic, però així ho vam fer.

Jo sincerament, no sé què s’havien pres, però de seguida vaig notar que no només era alcohol. I no vaig ser l’única. L’Olívia estava en alerta. Ja li havia canviat la cara. La seva part “fosca” estava emergint. En aquell moment li hauria hagut de dir de marxar, però no ho vaig fer, no sé per què. Potser la volia posar al límit, potser volia saber més d’ella... I dins aquella mena de discoteca, un d’ells, de qui no recordo el nom però sí la seva cara, la va magrejar. Mai sabré d’on va treure la força, si era una experta en alguna mena d’art marcial, si era boxejadora... però d’un sol cop li va trencar el nas i li va fer un ull de vellut. I li va dir: “Si em denuncies, et denunciaré jo per assetjament sexual. Ja fa dies que t’aviso”. Evidentment no la va denunciar.

Aquella nit vaig demanar-li si us plau que dormís a la meva habitació, i va accedir-hi. No va deixar caure una sola llàgrima, però em va dir que la dona que va donar-la a llum havia mort d’una sobredosi. No vaig voler sentir res més. La vaig abraçar, li vaig donar un pijama i es va quedar dormida de seguida. Vaig anar a l’ampit de la finestra a fumar-me una cigarreta; tenia moltes ganes de parlar amb el meu company, però alguna cosa em deia que així traïa l’Olívia. Així que vaig passar la nit fumant i bevent cafè de la màquina del passadís. De tant en tant em mirava l’Olívia. Dormia, però la seva cara ara no era en aquests moments angelical. A mi em creava el sentiment de llàstima, sentiment que sempre evitava tenir perquè em creia que la llàstima era sentir-se superior a algú. Però en aquests moments era el que sentia. I vaig plorar i plorar, tapant-me la boca per no despertar-la.

Vaig aconseguir dormir unes tres hores i va ser l’Olívia qui em va despertar... m’estava mirant fixament! ¿Què deu haver de veritat en allò que diuen que si et miren fixament et despertes? El cas és que devia fer cara d’espantada, o alguna cara molt peculiar... això l’havia fet riure. Li vaig preguntar com estava i em va dir que estupendament. Sabia que era mentida, i sabia que no en volia parlar. Em va dir que anava a la seva habitació a canviar-se i que si volia que ens retrobéssim en mitja hora, per baixar a esmorzar juntes. I així ho vam fer. A l’entrar al menjador vam notar una mica de tensió, però només per part d’alguns: el “seguici” del que dins el meu cap ja l’havia batejat com el “Nas Trencat”. L’Olívia va passar per davant d’ell totalment erta, havia desplegat les seves ales. I el Nas Trencat se la va mirar amb una cara d’odi com jo mai havia vist. Però, malgrat les circumstàncies, l’esmorzar va transcórrer tranquil.

Després ja vam anar cap els autocars que ens havien de portar a Organyà. L’Olívia i jo vam seure juntes i vam estar parlant amb dues noies angleses tot el viatge. El Nas Trencat va seure amb el seu seguici al final de l’autocar i se sentia una mica de merder, tot i que no arribava a sentir de què parlaven. Però coneixent la mena de persona que era, no m’estranyava el seu comportament. Estava dolgut. A ell no se li resistia cap noia. Qui era l’Olívia per haver-lo rebutjat i, encara més, per haver-lo agredit i ridiculitzat? Ell era popular. Ell era un noi amb fortuna: guapo, amb diners... les noies es barallaven per ell. Excepte l’Olívia. I això era la pitjor de les ofenses per a una persona com ell. Una persona típica, que la trobes a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat... persones que estan acostumades a ser el centre d’atenció i que, quan això falla, la seva poca intel·ligència no agafa el camí adequat.

I això va passar. Poc després de començar la ruta, Nas Trencat i alguns estúpids més van començar a empipar-nos: “mira les raretes”, “mira les lesbianes”, “qui deu fer d’home”, “és una estreta”, “és una reprimida”... Jo, dins meu, pensava: “he tornat a la infància”. I em vaig mirar l’Olívia. Els seus ulls estaven diferents, clavats en algun lloc, els punys els tenia tancats amb força, el seu cos desplegat, però no com un àngel, sinó ben al contrari. Havíem arribat a una mena de turonet, i aquí vaig tenir una sensació que mai oblidaré: vaig creure de veritat que l’Olívia anava a empentar a en Nas Trencat. Crec que tot va passar en segons. Com una pel·lícula. Fotograma a fotograma. Me la vaig mirar i vaig pensar: “No ho facis”. Ella ni em mirava; jo en aquell moment no existia per a ella. En aquell moment era com si s’hagués fet fosc i una llum molt blanca abracés l’Olívia i en Nas Trencat. El primer en reaccionar va ser ell: no li va poder aguantar la mirada, va fer un pas enrere i es va allunyar. I l’Olívia es va relaxar, va guardar tot allò que havia desplegat i la foscor va desaparèixer. I no va haver cap mena d’incident semblant durant els dies que duraven les jornades. El dia va acabar bé, la gent no se n’havia adonat del que acabava de passar, i l’incident del dia anterior començava a ser llunyà.

Aquella nit vaig dormir a gust. Estava cansada i el dia següent se’m presentava relaxat. Anava amb l’Olívia a dinar plegades i seria un dia tranquil.

Quan ens vam trobar al matí, alguns pares ja havien començat a arribar, d’arreu del món. Era curiós sentir aquella barreja d’idiomes al vestíbul i més curiós era veure aquelles abraçades: em recordava el dia que, a les colònies, els pares podien venir a veure’ns. L’Olívia no es trobava gaire còmoda, així que vam marxar sense saludar a ningú. Vam estar caminant per la Seu i vam anar a dinar. Era impressionant el bagatge d’aquesta noia, la seva cultura, totes les parts del món on havia estudiat i viscut. No em feia preguntes, però jo li anava explicant anècdotes amb la família, de quan era petita, de quan ens reuníem els Nadals, dels viatges de l’estiu, amb els meus germans... De sobte, va empal·lidir, li havia tornat a canviar la cara, la foscor l’envoltava altre vegada. Em vaig quedar astorada. Vaig pensar que havia dit alguna inconveniència i anava repassant mentalment amb rapidesa les meves darreres paraules... Però no m’estava mirant a mi. Tenia els ulls clavats en algun punt del carrer. Vaig mirar cap allà. Hi havia un home amb un barret, cabells llargs i foscos, ulleres de sol i un bigoti. Semblava que anés disfressat. Va arrencar el cotxe i va marxar ràpidament. El rostre de l’Olívia tornava a estar relaxat. No vaig dir res, però ella sí. “És el meu pare, m’ha vingut a veure i s’ha trobat amb la sorpresa de no trobar-me; deu portar tot el matí buscant-me”. No sabia què dir. Per primer cop parlava ella tota l’estona. “¿T’has preguntat algun cop què és ser pare i mare? ¿Dues persones es converteixen en pares només per haver fet l’acte sexual, potser sense amor? Jo t’estic dient que és el meu pare i no el sento com a pare. Pel que fa a mi, no tinc pares. La dona que em va donar a llum va morir poc després perquè va decidir que jo no era més important que les seves punyeteres drogues. No vaig ser prou important perquè fes l’esforç de desenganxar-se. Conclusió: no m’estimava. El meu pare es dedica a investigar els altres perquè no pot sofrir la seva pròpia vida. Ha pogut deixar l’alcohol, però no ha tingut prou voluntat per dedicar-se a mi a temps complet. Guanya molts diners, em paga els estudis i he pogut a estar arreu. Amb això neteja la seva consciència. Però la meva conclusió és que no m’estima. ¿Què és ser pare? Hi he pensat molts cops. A qualsevol cosa se li diu pare i mare. Però jo no crec en la seva dimensió biològica. Ni en la social. Per a mi va més enllà de les dues dimensions juntes. Jo tinc molt clar que vull ser mare. Necessito tenir una família, saber que tot el que tinc a dins ho puc donar. Si no trobo la persona adequada, ho faré jo sola. Seré pare i mare a la vegada, tot i que vagi en contra de les maleïdes convencions socials que contínuament ens marquen i que està més que comprovat que en molts casos fallen. Tindré fills i els donaré el que a mi mai m’han donat: amor i calor familiar. I ho viuré a través d’ells”.

Quan va acabar de parlar em vaig adonar que estàvem plorant. Em vaig aixecar i la vaig abraçar. I em va correspondre. Ara sabia tot el que hi havia dins seu, i em maleïa per haver malpensat d’ella, com quan vaig pensar que empentaria en Nas Trencat. En aquells instants comprenia que les nostres pròpies pors ens fan creure i veure coses en els altres; són els prejudicis. El nostre interior ens pot fer jugar males passades. Ens pot fer arribar a creure que hi ha una foscor o una llum que envolta les persones. Ens pot arribar a fer creure que som tan superiors que podem veure com a les persones les canvia la cara, que desplega ales. Tot perquè hi ha persones diferents, que se’n surten dels motlles socials i ens costa admetre-ho i tolerar-ho.

Van seguir uns dies genials. Per primer cop em sentia relaxada al costat de l’Olívia. El dia del comiat va ser molt trist. Sabia que costaria tornar a coincidir. Em va dedicar paraules molt maques i jo em sentia molt afortunada de rebre-les d’una persona com ella.

Ja han passat quinze anys de tot això. Vam tenir molt contacte uns mesos i vam coincidir a Londres un cop. Després se’n va anar a l’Àfrica amb una ONG i, el darrer que sé per un amic d’un conegut d’un altre conegut és que treballa en un hospital de Nova York i que és mare soltera de tres criatures, dos d’ells bessons.

Hi ha persones que passen per les nostres vides d’una manera discreta i sense deixar petjada. D’altres ens deixen una marca que preferiríem no haver-les conegut mai. I d’altres, i a mi per sort m’ha passat, passen d’una manera discreta però perduren per sempre més, perquè t’ensenyen alguna cosa que no està en els llibres. He passat per situacions bones i dolentes al llarg de la meva vida que m’han fet pensar en ella i necessitar-la. I d’alguna manera ha estat amb mi. Em sento molt afortunada d’haver conegut l’Olívia.

Pequeños grandes obstáculos cotidianos: moscas cojoneras y guarros/as

Hoy hablaré de obstáculos diarios, y estoy segura que mucha gente se sentirá identificada. Hace unos años vivía en un famoso barrio de Barcelona llamado Gracia, y nunca me hubiera planteado este tema. Pero ahora vivo en Castellbisbal, un pueblo formado por dos tipos de organismos: las personas y las moscas cojoneras. Por suerte, yo formo parte de las personas. Los que forman parte de las moscas cojoneras son los ruidosos y los que se quejan. A veces estos dos tipos se concentran en la misma mosca cojonera. como unos vecinos de mi madre, que se han quejado de todo y por todo, a ella, a los anteriores propietarios, a los demás vecinos, al mundo en general... lo que resulta curioso es que esta gente se han peleado en su casa entre ellos hasta el punto de tener que venir la policía! Mi madre y yo escuchamos como se rompia una nariz o algo aprecido... hacen ruido de motos, coches, puertas, se gritan, se insultan... Pero tu ni respires, que se enfadan!!! Una persona de este pueblo me explicaba que se le habían quejado de su perro (resulta que no es un perro que ladre mucho), otra me decía que su vecina subió un día... atención, muy fuerte: porque su hijo hacía ruido con los juguetes y le molestaba! Otra me explicaba que conocía unos que se pasaban el día denunciándose: que si tu me has hecho, que si yo te hago... Como diríamos en catalán: "poca feina".
Ahora me ha tocado a mi. En el anterior piso tenía una vecina, una señora mayor, que los domingos por la mañana barría a las 7 de la mañana... y se escuhaba la escoba! Nunca me quejé, primero porque la señora es medio sorda, segundo porque seguro que no tiene la culpa que los pisos estén tan mal hechos como para que se escuche una escoba. En el que estoy ahora sí tengo una o varias moscas cojoneras. Además, son moscas cojoneras que deben tener las patitas muy débiles, porque no saben levantar las sillas: las tienen que arrastrar, sean las 5 o las 6 de la mañana. Pobres, podrían ir al gimnasio a fortalecer los músculos de las extremidades superiores. Luego también se le tendría que explicar que, por mucho que levanten las persianas a las 6 de la mañana, el sol no va a salir antes, y la luz no entrará... no entrará!!!
No tengo muy claro qué debe llevar a que un bebé, que todos hemos sido, a convertirse en una mosca cojonera: supongo que la educación (la mala educación), el egoísmo, el estar amargado y llevar una vida que no te gusta... no lo sé...
Luego tenemos otro tipo de obstáculo cotidiano: el obstáculo-peste. Llegas a la estación del pueblo y, para coger el tren a Barcelona, tienes que pasar por debajo de las vías, por el subterráneo, que resulta que hace un hedor absolutamente asqueroso y vomitivo, lleno de excrementos humanos y otros desperdicios. Cuando estaba embarazada, los primeros meses no podía pasar por el subterráneo, tenía que ir por un paso en las vías, con el riesgo que esto suponía, aunque, por suerte, hay mucha visibilidad. Pero de verdad que el hedor y la visión a veces es muy asqueroso.
Pero no se acaba aquí la cosa. Hay que entrar en un vagón! Y esto, día sí día también supone una mezcla de olores, no precisamente de flores: pies, axilas, perfumes baratos... ahora bien, la nariz humana, o lo que haya dentro, o el cerebro, es muy inteligente, y cuando llevas un rato, por suerte tuya, ya no lo hueles, te has acostumbrado.
Pero no acaba aquí la odisea. Hay que salir de la estación de Sants. Y para esto, tenemos el último obstáculo: el obstáculo-humo. Porque está prohibido fumar de puertas automáticas para dentro, pero a la que se abren las puertas, ahí ya no hay prohibición, no... ahí lo que hay es una barrera de humo impresionante: olor de tabaco, de porro, de pipa... gente con la cara desencajada aspirando el humo a toda pastilla... lamentable...
En este punto es cuando cojo mi periódico gratuito, y me dirijo hacia al trabajo podría decir que hasta contenta, aunque no del todo, porque en el trabajo también tenemos un algo que recoge todo lo dicho en uno, pero de esto ya hablaré otro día... o no.
Conclusión: de moscas cojoneras y de guarros/as hay por todos los lados, en algún sitio más concentrados que en otros.

La meva inseminació (25): Cangurs, relacions... el sentiment està allí!!!

Tornant al tema dels nens, durant una època de la teva vida et guanyaves les garrofes fent cangurs i donant classes particulars, uns diners que anaven la mar de bé i que no et costaven gens de guanyar. Et sortia sola la feina, només havies de tenir paciència i transmetre uns valors que et semblaven els correctes, els que normalment són correctes: ser educats, portar-se bé, mesures d’higiene, hàbits a la taula, ajudar-los a fer els deures de l’escola. Els pares d’aquests nens confiaven en tu, i a tu no et costava la feina perquè eren els valors que veies a casa. Te’ls arribaves a estimar, aquestes criatures; quan els deixaves perquè et sortien altres coses o no podies amb tants cangurs, durant un temps els trobaves a faltar. Més d’un cop et preguntaves si alguna persona que et veia pel carrer amb aquells nens i nenes es pensarien si eres una mare jove. I era una feina agraïda. T’agradava, moltíssimes noies (més que nois, pel que jo vivia aleshores) hem fet de cangur en algun moment de les nostres vides; érem responsables durant una estona de nens petits, i no ens calia un manual. Seguir unes instruccions dels pares, però la resta ho feia el nostre mateix instint i la nostra pròpia educació; almenys, la meva experiència és de no haver tingut mai cap problema. Fins i tot hi havia uns pares que em deixaven portar una amiga perquè no m’avorrís quan feia de cangur de nit.

I no cal haver passat per un periple de tenir cent relacions i acabar en una pàgina de contactes per adonar-te que aquest sentiment és allí. Un rau-rau a dins, que et fa pensar sovint, quan veus nens pel carrer, quan estàs amb els teus nebots o tan sols el rau-rau dels teus propis records, sentiments i sensacions. Pots tenir una parella que no vulgui tenir fills, o una parella que no t’ompli. Pots negar-ho i intentar convèncer-te. Però el sentiment seguirà estant allí, esgarrapant. I pots cometre l’error de negar-lo llarg temps, però només serà això, una negació. O l’error de seguir esperant que la teva parella es decideixi a tenir fills. Per a un home no és important el factor temps; per a una dona, sí. I la gran equivocació és tenir un fill amb algú que no en vol tenir.

Al Valent

Avui fa una setmana que ens vas deixar. Què tristos estem! Has estat el millor amic de la família des de feia molt de temps. Has protegit els nostres nens, has jugat amb tots, has escoltat sense dir res, fins i tot ens has mossegat el cul a tots quan eres un cadell!... Però ara ja no hi ets, ara estàs en els nostres cors, com d'altres animals i persones que hem estimat. Hi haurà moment durs, com quan veiem la teva caseta, quan arribem i t'anem a saludar... com sempre, però no hi ets, quan passem per l'ermita... L'ermita! Quan jugàvem a fet i amagar, que m'amagava darrere de les plantes... i sempre em trobaves! O quan anàvem pel poble, com despertaves mirades alienes... un dia un nen et va dir: "Qué perro! Parece un caballo o un pijo". Em va entrar en riure. Suposo que ho deia perquè eres molt gran i caminaves súper recte, amb planta.En fi, Valent, esperem que allà on siguis estiguis corrent com a tu t'agradava! Adéu Valent!

Mi inseminación (24): Tic, tac...

Volviendo al tema de las relaciones por Internet y de tu decepción, te reencuentras con tus amigos de toda la vida, casados y no casados, enfermos y no enfermos, con los de éxito y los que no han tenido tanta suerte. Quedas con ellos y recuerdas los sueños de juventud. Contraste de sueños, y contraste de tiempo, los cambios se han producido demasiado deprisa. En sólo veinte años te has dado cuenta que lo que deseabas a los quince no lo tienes a los treinta y cinco. Hablas de la vida, del trabajo, del amor, de la soledad. Y hay un gran tema, sobre todo entre amigas, de las que han sido madres y las que no lo han sido: ¿por qué las chicas han acabado, algunas, negando la maternidad, a pesar de que el reloj biológico más que “tic tac” hace “ding dong” y el instinto maternal no flotaba sino que golpeaba las entrañas diciendo “que no me oyes”?

Negar este instinto puede resultar caro. Puede llegar a hacer que te arrepientas... cuando ya es demasiado tarde. Coincides con conocidas que te dicen:

- Mírame. Tengo 45 años y, esperando un Príncipe Azul, me he quedado sin Príncipe y sin lo más importante en la vida: la posibilitat de tener hijos. No seas tan burra como yo. - Tú, previamente, ya te lo has hecho venir bien para sacar el tema de la inseminación artificial.

Porque siempre has querido tener hijos. Ya de pequeña te compraban el típico muñeco bebé, y tú eras su madre. Y tenías la cuna, el cochecito, el biberón y un montón de ropita. Era tu bebé. Lo despertabas por la mañana y le decías:

- Me voy al cole, no llores y pórtate bien, cuando llegue al mediodía te daré la papilla.

Le decías esto y que no tuviera miedo, que la yaya estaba en la casa, sólo tenía que salir un momento a comprar, pero volvería rápido. Y al mediodía, cuando llegabas, le dabas la papilla y dejabas durmiendo la muñeca mientras ibas a la escuela por la tarde. I cuando regresabas por la tarde, la bañabas y jugabas un rato, y después la acostabas, que tenías que hacer los deberes de clase. Bien, de aquella época siempre queda algún trauma, como cuando pedí el muñeco que hacía pipí y caca y sacaba mocos, y lo primero que hizo mi abuelo es coger el sobre que hacía que tu bebé hiciese caca y tirarlo a la basura. En fin...

Pero tu familia te hace un regalo mucho mejor que una muñeca: ¡te regala una hermanita! Y encima te dicen que necesitarán tu ayuda. No te lo puedes creer, una muñeca de verdad, de carne y huesos, con aquellas manitas y aquellos pequeños pies. Te dejan que los ayudes a bañarla, a vestirla, a darle de comer... Te olvidas de las muñecas. Tu ilusión al levantarte y al volver de la escuela es ver a tu hermanita, sacarla de paseo, acunarla, cuidarla... Es uno de los momentos más bonitos que recuerdas de tu infancia. Esperar los fines de semana, que tendrás mucho más tiempo; verla despertar y cambiarle el pañal. Bueno, de hecho esta era la parte que más malos recuerdos te traen, porque los pipís y las cacas eran de verdad pero, como te lo encomendaban tus padres, lo tenías que hacer. Más tarde ya vendría la época de pelearte con ella, de tirarse de los pelos y de hacer morros porque no querías ir vestida igual que tu hermanita. Y años más tarde será tu mejor amiga, a quien se lo explicarás todo.

La meva inseminació (23): El món "single" no està fet per a mi!

Reflexiones. Penses en els teus últims esdeveniments. Ordenes les idees. Arribes a conclusions. Últimament només sents parlar dels “singles”. Tot està encarat als solters. Viatges, pàgines de contacte, reunions, grups d’amics. Hi ha un món apart i específic només per a singles. Però sempre amb el maleït Internet pel mig. És com un món fantasma, que a potser a molta gent li funciona, però que a tu no t’atrau gens, perquè tu encara creus en el poder de la mirada, en les casualitats i el destí. Si et titllen d’idealista que ho facin, però és així. Tu no vols el món d’Internet, ni dels viatges a països exòtics per lligar. Tu vols el “tu a tu” en un món on predomina l’individualisme, on la majoria de gent de trenta i pico ja està de volta de tot, cansada de tot, on només es preocupa per la satisfacció momentània, sense tenir en compte les conseqüències. Complicat.

No saps ni per on has tirat. Tu només volies una vida normal, tranquil·la: estudiar, treballar, casar-te i tenir un parell de fills; un resum en poques paraules que s’ha anat desdibuixant al llarg del temps. És això el que ens havien dit de petits, no? A mi em van parlar del Príncep Blau. El que no m’imaginava és que el príncep havia desaparegut amb la granota, havia fugit per no tornar mai més. Potser a aquest príncep no li agradava aquest món, ni aquestes noies.

Però, no era jo de la generació que podíem amb tot, que ho podíem tenir tot sense grans esforços? Què ens ha passat a mi, als meus amics que ho teníem tot, o ho podíem haver tingut tot, i hem acabat sentint soledat tot i estar acompanyats? Perquè no hi ha res pitjor que estar amb algú i sentir-te sol, això és la soledat elevada al màxim exponent. I és l’exigència al màxim exponent ser dona de trenta i tants. Se’ns exigeix que siguem dones actuals, però amb el pes de valors del passat. Hem de ser mares, hem de treballar quaranta hores setmanals i, normalment el pes de la casa, més del 50% en cas de parelles, cau sobre nosaltres. Hem de ser gairebé perfectes. La “Superdona”, perfecta, sense un quilo de més, perquè hem de tenir un cos perfecte, i un cutis perfecte, i vestir de manera perfecta. Perquè això és el que contínuament ens està matxacant la publicitat i els mitjans de comunicació. Hem de poder amb tot, fins i tot amb la cel·lulitis, com si tinguéssim poca feina.

De vegades, em pregunto com milions de persones surten al carrer per celebrar la victòria del Barça, tot i estar en temps de crisi, i som incapaços de sortir al carrer per reivindicar o fer saber la nostra opinió sobre determinats assumptes. No he vist mai una convocatòria de dones dient prou a la publicitat i a tota mena de missatges que ens arriben pels mitjans de comunicació, que calen en la societat i al llarg del temps es donen per fet. Quan veig anuncis de mares amb bebès gairebé recent nascuts joveníssimes i primíssimes, em revoluciono. La realitat no és aquesta; la realitat és que les dones després de parir els costa recuperar la figura i, a part, van cansades. Estar perfectes forma part d’algunes famoses privilegiades que a cop de molts diners per a massatges i cirurgia recuperen les seves figures.

Tampoc ens queixem amb contundència dels missatges sexistes, tant en dones com en homes. No entro en discutir que no ens queixem d’altres coses, de vegades molt més greus.

La meva inseminació (22): ... doncs ens anem d'excursió!!!

Poques persones escullen la soledat, però hi ha persones que saben conviure amb la soledat, perquè no volen qualsevol al seu costat, a qualsevol preu. D’altres no ho porten tan bé. Voldran qualsevol, de vegades a qualsevol preu. Són persones dependents, addictes emocionals, que viuen molt de cara a la societat. Poder lluir una parella, tot i que sàpiguen que no va gens bé, els és suficient, no necessiten, aparentment, res més, tot i que el que passa a les llars de les persones, mai s’acaba de saber. I aquest tipus de persones, si no reben l’ajut psicològic que necessiten, i acaben en mans d’individus sense escrúpols, tenen tots els números per acabar sols, i trastornats. O donant massa per les seves parelles no correspostes, deixant de banda família i amics, i molts anys de la seva vida, perquè l’única cosa per la qual viuen és per la seva parella, per aconseguir que les estimin; persones que estimen massa, i malament.

Doncs com el tema cites no ha acabat de sortir bé, es pot provar amb el tema dels viatges amb desconeguts, dels sopars amb desconeguts, o de fer-se d’alguna colla. Vols fer amics, conèixer gent, sortir del teu cercle habitual.

Fas un primer contacte... i ja estàs en una colla! Ostres, quina gent més sana, quants sopars i quantes excursions. Què bé, el que jo volia, gent sana, amb ganes de divertir-se de manera sana, amb gustos sans, i hàbits sans. Tot molt “sa”.

El que passa és que ser “sa” no sempre vol dir que la resta de qualitats de les persones siguin bones. I quan portes un parell de sortides i un parell de sopars, i veus un gran moviment de gent, te n’adones de dues coses importants. Primer, que a alguns dels membres del grup els encanta portar gent que ha conegut en pàgines de contactes per Internet, i que potser els seus gustos no són tan sans. Segon, que a alguns dels membres del grup no els agrada la idea que hi hagi gent nova al grup, i que farà el que pugui perquè desaparegui. Ah! És que en aquest grup tan sa i tan obert, resulta que molts dels seus membres el que volen és emparellar-se, i tu ets una rival. I no els agrades. I t’ho demostren.

El que no acabo d’entendre és que si la gent el que vol és trobar una parella, per què no ho diuen? Per què han d’amagar-se en mil excuses i en mil històries? Que potser és una cosa dolenta voler trobar un bon company o companya? Per què de vegades sembla que hagi de formar part d’una maquinació, d’un pla? 

Al principi, intentes treure la teva millor cara, tot i que a les teves edats aquests tipus de xorrades no et van gaire, i fer entendre als membres molestos amb tu que no portes cap intenció de “ligoteo”, que en la infància havies estat una “scout” i que l’única cosa que vols és contacte amb la natura i bons sopars, i sentir emocions ja oblidades, com l’emoció de preparar la motxilla i les xiruques, els entrepans i el cafè amb llet en un termos. L’emoció de matinar i arribar ben d’hora al punt de trobada. L’emoció de muntar la tenda de campanya i plantar-li una patata a dalt de tot, rescatar la vella guitarra i el cançoner i anar practicant sota la dutxa. L’emoció d’estar davant un foc, en germanor. Però sembla que en determinades ments, aquestes explicacions no fan el pes. I comences a veure massa escissions, massa merders entre uns i altres, i acabes cansat, enyorant els teus amics de tota la vida. Has conegut alguna persona que val la pena, però es poden comptar amb els dits de la mà. I t’ha quedat ben clar que les velles emocions de la infància no tornaran, i si ho fan, seran molt diferents, en contextos molt diferents. Ets un adult, i els fets els vius com adult, no com infant.

El món d’Internet no està fet per a tu. Les amistats forçades, tampoc. Segueixes creient en el destí, i en què les coses tenen un ordre natural d’ocórrer. És possible que fins i tot siguis tu la que falla. Ho assumeixes. En el fons va en contra de tu, dels teus principis, els que tens tan arrelats des de petita. Has intentat canviar, obrir-te a nous móns, però no va amb tu. I no hi vols fer res, ni seguir forçant la màquina. No vols conèixer més desconeguts. No tothom té cabuda en la teva vida. Quan més gran ets, el passat és més ampli. I, per a algunes persones, el passat és una autèntica motxilla, que pesa molt, plena de relacions mal acabades, de relacions amb fills complicades, de situacions no finalitzades. De traïcions i de vivències no cicatritzades que fan que les persones canviïn, siguin desconfiades o tiguin alguns traumes. Tu no portes aquesta motxilla i no vols la dels altres. És així de clar. I en aquestes alçades de la vida, entre tant individualisme, mires molt per tu, pel teu benestar, sobretot psicològic. Tu no portes a sobre coses pendents, pots haver passat per millors o pitjors situacions però, si en el seu moment els has posat remei, l’única que t’ha quedat és una vivència que forma part del passat, que estan allí com un record i ja està.

I amb tanta tonteria, tanta mentida i tant fantasma, te n’adones que t’hi has passat un any. I has arribat als 35.

La meva inseminació (21): Ciberrelacions, calvícies i fantasmes

Però comences a donar voltes. Tal i qual ho han fet, i els ha anat molt bé. I s’entra a la fase d’autoconvenciment: és una manera com qualsevol altra de conèixer algú, qui està Internet està al carrer, es tracta de la mateixa gent que hi ha a l’autobús, a les biblioteques, a les botigues, als restaurants... Doncs endavant! Però, posem-hi una mica de “glamour”. Res d’un xat qualsevol on hi entra tothom i la gent fa un munt de faltes d’ortografia i diu un munt de bestieses i van massa passat de voltes. No, no... pàgines de pagament! Que una té estil i classe, i en una pàgina de pagament no entrarà qualsevol, sinó gent que tingui les coses clares, les idees ordenades, classe, principis...

Passem els requisits previs de comptes corrents, sol·licituds de tot tipus de dades... i un món s’obre davant nostre! Un món d’homes molt guapos, la majoria, en tot cas atractius (si no posen la foto, és el que diuen que són), amb un nivell alt d’estudis, i amb unes feines interessantíssimes.

Mare meva, un no sap ni per on començar... Però millor anar tafanejant... Poc a poc... Ostres, quin nervis, de veritat, no sé per on començar... Què és això? Un correu electrònic en la meva bústia d’entrada? Hmm... aha... vaja, un que em diu que li semblo molt interessant, però que hauria de posar una foto. Però, i si poso una foto i em trobo que algú em reconeix? Déu meu, quina vergonya! Millor passar, aquest lloc és ple d’homes, n’hi haurà d’altres que no em voldran conèixer per la foto, sinó que els agradarà com sóc per dins. I això em fa pensar... potser jo també hauria de deixar de passar dels que no tenen fotos, i no ignorar-los, perquè potser els passa com a mi. Sí, donem-nos tots una oportunitat!

I així entres en una roda d’homes que, amb uns intercanvis de paraules a través del correu electrònic t’acabes donant l’adreça Hotmail, perquè és molt més còmoda, i acabes tenint unes llargues xerrades interessantíssimes en el Messenger, d’aquelles que ni tan sols has tingut amb el teu millor amic, d’aquelles que feia temps que trobaves a faltar, xerrades profundes. Xerres fins ben entrada la matinada, encara que això impliqui que arribis tard a la feina pel matí, perquè estàs millorant la teva qualitat de vida: t’estàs obrint socialment, encara que una pantalla de res et separi, estàs coneixent persones que són de tot menys superficials, els expliques els teus grans secrets, les teves penes i les teves alegries, i ells t’expliquen les seves, unes històries de vegades increïbles, plenes de “sinceritat”... Pel matí estàs a la feina i de sobte et recordes que no fa gaires hores parlaves amb aquella persona tan especial, i se’t dibuixa un gran somriure a la cara. La gent et veu diferent, pensa:

- Ui, s’està enamorant, està diferent, i sembla que tingui secrets... - Ho veus en els seus ulls, saben que alguna cosa et passa.

I arriba un dia, un gran dia: l’intercanvi de mòbils. I per primer cop li sents la veu! Quina emoció! Quina veu més viril! Quina sort he tingut! D’entre totes les dones de la pàgina de contactes, m’ha escollit a mi! I ja està el terreny preparat pel proper pas: quedar.

- Et passaré a buscar per casa.

Aquesta frase no t’acaba de fer el pes, perquè aleshores recordes que t’han aconsellat no donar el telèfon mòbil (cosa que ja has trencat), no donar la teva adreça i no menjar espinacs si quedes per dinar o sopar (perquè queda horrorós veure aquelles cosetes verdes entre les dents); sempre és millor quedar en un lloc cèntric i amb molta gent. Així que, intentant no ofendre sensibilitats, dius que has de fer un encàrrec pel centre i que ens veiem millor per allí. I dit i fet. A les sis de la tarda en el cafè tal. I aquell dia ja et despertes amb les famoses papallones a l’estómac (o potser cucs perquè en el fons no t’acabes de sentir tant a gust? Com és que tinc aquest regust amarg?) i intentes estar sensual, però sense provocar, elegant, però amb naturalitat; i has anat a la perruqueria, però demanant al perruquer que et faci un pentinat que no es noti que hagis passat per la perruqueria. No pots ni menjar aquell dia pels nervis... i ja ha arribat l’hora! Estàs en el lloc en punt, et dóna la sensació que tothom et mira i, de sobte, un autèntic estrany et diu:

- X?

I tu:

- Y?

I resulta que tens davant teu, fixant-se molt i posant gran interès, algú que s’assembla al de la foto del Messenger, però amb vint anys més. I tu no vols ser mal educada, però tens moltes ganes de preguntar:

- On estan els teus cabells? Se t’han caigut de sobte al veurem?

I, inconscientment, mires al terra per si, per miracle, els cabells estan pel terra. Però no. Fa molt de temps que aquells cabells han deixat d’existir. La mala llet es va apoderant de tu. Et sents estafada per aquell home que et mira dient:

- He lligat amb una de trenta, jo que gairebé tinc un peu a la jubilació – amb els ulls gairebé desorbitats.

Però com som de la generació que tenim respecte per la gent gran, ens deixem convidar a un cafè i sentim les collonades més grans que mai hem sentit:

- Que si em trobo que les dones mentiu molt, que dieu que peseu cinquanta quilos i en peseu cent, que si poseu fotos i després resulta que teniu vint anys més a la foto, bla, bla, bla...

I tu et vas imaginant insultant-lo, dient-li de tot, llençant-li el refresc a sobre... Pensaments d’aquells que et fan anar aguantant la conversa. On són les grans converses de fins aleshores? On queden les converses profundes que teníem al Messenger?

Arriba el moment d’acomiadar-se i insisteix que anem a sopar, que et convida a un sopar prop del mar. Durant un segon estàs a punt de cedir, al menys un soparet de franc. Però no, de la teva boca surt la teva mala baba:

- Mira, sento dir-te que a mi m’està esperant a casa la meva parella, que és una dona... és que sóc lesbiana, saps? I psicòloga, i estic fent un treball sobre parelles que es coneixen per Internet.

Dónes mitja volta i te’n vas deixant al mentider amb cara d’animaló abandonat i pensant:

- Aquesta nit no suco.

I això és l’inici d’una pila de situacions similars o molt pitjors. La realitat supera la ficció. Per dues o tres persones “normals” que trobes (no entrarem a discutir què és o no normal; senzillament, persones que s’assemblen a un mateix, que comparteixen gustos, que intenten mentir el menys possible, i que estan tan sols com tu i volen conèixer amics, encara que només sigui per amistat), quinze o vint que no tens més remei que anomenat “frikis”. Coneixes suposats metges, advocats, jutges, investigadors, que al cap d’un temps s’han tornat a donar d’alta i ni tan sols recorden que han parlat amb tu, i el metge ara és escriptor, o fins i tot és a l’atur, perquè està fent proves perquè les dones som tan superficials (ho som?) que si estàs a l’atur o ets un trist cambrer, no contacten amb ells. Pobres mentiders... I alguns... pobres garrepes! És que és ben bé la diversitat en forma d’exemplars masculins. Tant et trobes el que treu la cartera i se’t presenta amb l’últim model de BMW descapotable, com el que se’t presenta amb les sabates de l’avi, de quan era jove, i no fot la mà a la cartera ni que el matin. Al final acabes pagant, tot i que ha pres tres consumicions i tu només una (però no passa res, som la generació de la igualtat entre homes i dones), i aleshores et diu, una vegada t’han donat el canvi:

- El proper dia pago jo – amb una cara de babau que no s’aguanta.

I amb aquest ja no li dius que ets lesbiana, amb aquest li dius directament que t’has avorrit tant que no hi haurà segona vegada, i que ell i el seu jo garrepa se’n poden anar a pastar fang, juntets, agafadets de la mà.

I els fantasmes? Sempre recordaré un conegut que deia que els únics fantasmes que coneixia ell eren vius. Jo vaig arribar a la conclusió que sí, que això era veritat i que un tant per cent molt elevat estava en les pàgines de contacte. Perquè acabes pensant: a veure, jo sóc humil, admeto la meva soledat, per això estic aquí. Però quan t’arriba un fantasma amb un Mercedes, camisa de marca amb jerseiet posat a sobre la camisa com revivint el vídeo de “Amo a Laura però t’esperaré hasta el matrimonio”, que et mira amb cara de decepció perquè no t’has posat l’últim model de Christian Lacroix (sí, home, aquell dissenyador que tothom, qualsevol butxaca, té a l’armari) ni t’has llençat per sobre un litre de Chanel nº 5, i a sobre t’està fument el rotllo dels molts amics que té, i les moltes xicotes que ha tingut, però ara busca alguna cosa diferent... és que al·lucines. Hi ha gent que, veritablement, et deixa sense paraules.

I la mentida... quantes vegades has arribat a llegir en el Messenger:

- Jo sóc sincer, i m’agrada molt la sinceritat.

I a la primera trobada et solta que està casat, o que segueix enamorat de la seva ex. I tu li dius:

- No eres tan sincer?

I et diu:

- En aquell moment ho sentia així. Però passava per un mal moment – això acompanyat amb cara de cadellet.

Ah! D’acord, aleshores res, no passa res que hagis estat jugant amb mi, que t’hagi servit de coixí per donar cops de puny; aquí estem, per servir a tots els desequilibrats que saben molt bé les paraules a utilitzar, què s’ha de dir per quedar bé, però que no en tenen ni idea de sentiments ni de respecte. Reflexiones, i te n’adones que et fa ràbia que t’hagin enganyat, però que no et desenamorat o penses que havies trobat algú especial. En pocs dies, cara a cara, t’has anat decepcionant, tot i que el mal de l’engany sempre fa mal. Però a curt termini, ja que era pràcticament un desconegut.

També pot ser que treguis un bon amic de tot això, i t’expliqui com viuen aquestes trobades ells amb les dones. Ells també viuen les mentides, encara que les dones també tenim la paraula “sinceritat” a la boca tot el temps. Sembla que les dones acostumem a no ser sinceres en el tema del pes i de l’edat, ni del que volem trobar. M’explicava aquest amic que a ell, el que més l’espantava, era quan suposadament trobava una noia tranquil·la i amb certs valors, i que després es passava la cita insinuant-se descaradament, la qual cosa xocava una mica amb el concepte que ell tenia i, segons ell, no ho havia passat gaire bé. Aquesta mateixa persona coneixia casos de nois que també s’havien sentit decebuts o enganyats en molts altres aspectes.

Suposo que amb una pantalla pel mig, homes i dones podem ser el que vulguem, i fins i tot podem creure’ns amb el dret d’enganyar i prendre el pèl a qui sigui. Hi haurà qui entrarà en aquestes pàgines perquè ho troba un recurs més per trobar parella, per acabar amb la soledat, i entrarà amb la millor intenció del món, amb il·lusió, amb l’esperança de trobar gent que valgui la pena. Persones que prefereixen Internet a una discoteca perquè “la gent va al que va”. Hi haurà qui tingui sort i trobarà bones persones, amics, fins i tot companys. Però per d’altres serà una desil·lusió, una pèrdua de temps, un desengany més en les seves vides, perquè la soledat es viu de moltes maneres. Segons algunes dades, aquestes pàgines tenen milions d’usuaris arreu del món, i això és una realitat social: un munt de persones intentant conèixer gent a través d’Internet, cadascú amb els seus motius, encara que un d’ells sigui l’avorriment. Enrere queden aquelles famoses agències matrimonials gairebé elitistes d’abans del “boom” d’Internet i les relacions cibersocials.

La meva inseminació (20): Divorcis, separacions i vòmits

Una qüestió important va ser quan va sortir el divorci exprés: va haver un “boom” de separacions. I la custòdia compartida també ha ajudat, tot i que, desgraciadament, o no sempre es demana o no sempre es dóna. Tots aquells que anaven aguantant, per por a quedar-se sense res, o a sotmetre’s a processos llargs, es van llençar a la piscina, van veure llum a uns anys de foscor.

Estar al costat d’algú pel qual has sentit molt i ja no sents res, és difícil, en tots els aspectes: en el de la comunicació, la confiança i la sexualitat. La convivència dia a dia va minvant, cada cop es porta pitjor. Petits odis es poden convertir en grans odis. En alguns casos pot acabar amb problemes psicològics. La desconfiança augmenta. I la llar, que en algun moment de la vida havia estat un lloc de pau i felicitat es pot convertir en un veritable infern. Això és multiplica quan hi ha fills, els innocents en totes aquestes històries i, en alguns casos, víctimes de les manipulacions dels seus pares.

Continuant amb els amics, aleshores, quan se separen, es recorden de tu. Et truquen, volen explicar-te els seus problemes perquè, és clar, tu tens molta experiència en relacions i els pots ajudar. Però tu acabes de començar, per enèsima vegada, una relació, i et fa pal, però com ets bon amic, tot i que han passat de tu durant molt de temps, doncs cedeixes i quedes. Quedes amb cadascuna de les parts, que t’explica una història que no quadra ni de lluny. Gairebé desconeixes a qui tens davant. I mentre estàs sopant i sentint el rotllo, et recordes de la teva darrera conquesta, que t’agrada molt, però de la qual no et refies, i estàs tota la nit sent el mocador del teu amic o amiga, i patint que la teva última adquisició s’ho estigui passant la mar de bé amb algú que no ets tu. 

I al cap d’un temps, veus que aquests amics que tenien un matrimoni envejable, que han patit tant el divorci i que t’han volgut fer partícip del seu dolor, entren en una mena d’etapa de desfasament, de la qual també et volen fer partícip, i penses:

- D’acord, una manera com una altra de sortir. – Perquè tu ets una persona sociable, no et vols tancar, vols conèixer gent, recuperar una amistat d’abans que, en el fons, és gairebé irrecuperable.

I et trobes amb el teu vell amic o amiga, que fins ara portava una vida exemplar i familiar, anant a una discoteca i volent lligar amb tot el que es bellugui i volent prendre tot el que sigui menys aigua. I tu fent de pare o mare i l’altre dient:

- Jo només vull gaudir de la vida – normalment en estat ebri.

I tu penses:

- Això és gaudir?!

I l’altre et contesta:

- Sí, perquè m’han robat uns anys de la meva vida, i els vull recuperar.

I li acabes dient, gairebé cridant, a un dels teus millors amics.

- Però si ho tenies tot! Una vida tranquil·la, familiar, la que TU havies triat amb la teva llibertat de finals segle XX, principis del XXI! Tu vas poder escollir, i ara dius que t’han robat els anys!

I com veus que la cosa va a pitjor, que la discussió pot anar a més, que aquest no és l’amic o l'amiga que havies tingut, que entens que potser ha de passar per aquesta època de desfasament perquè així ho vol, i que, damunt, acabes deixant de tenir la teva pròpia vida privada, tot i que no era gran cosa, que totes les nits acabes amb el teu amic o amiga amb vòmits o en mans de qualsevol desconegut i que, potser, t’està començant a proposar tota mena de relacions sexuals que impliquen a més de dues persones (de veritat, aquesta obsessió per provar-ho tot, en els llocs més estranys, no l’acabaré d’entendre mai), et vas allunyant i segueixes amb la teva recerca.

Què ens trobem? Que s’han perdut uns quants mesos més de la teva vida. La teva última “parella” ja no saps ni on para. I tu has estat uns mesos “fora de servei”. No saps per on tirar. Penses, comentes, et comenten... i una parella per Internet? Ostres, una mica “cutre”, no?

La meva inseminació (19): "No ets tu, sóc jo"

Seguint amb el tema de ser la convidada en un casament, no saps molt bé què està passant. Has aconseguit lligar amb el que penses que serà l’home de la teva vida i, de sobte, al cap de tres setmanes, sents una frase que et perseguirà durant molts anys:

- No ets tu, sóc jo.

Frase que, en un començament, t’enganxa per sorpresa, et quedes amb la boca oberta, la cara desencaixada i els ulls vidriosos. Però un bon dia... la dius tu! Et trobes dient les fatídiques paraules i veient la cara desencaixada de l’altre, i et sents bé, molt bé, perquè aquest cop ho has dit tu, i t’ho creus de debò, perquè és una frase que quan la dius et treus molta culpa de sobre. I et sents important al dir-ho. I saps que en bona part tens raó: no és l’altre, és culpa teva, des d’un primer moment sabies que la cosa no aniria bé; veus coses rares, detalls que no t’agraden; ell t’agrada, però només és això, atracció física. Conèixer una persona és molt complicat, però si, damunt, no hi ha la meravellosa química, allò que fa que t’arrisquis dia rere dia perquè alguna cosa et diu que val la pena... Sense això, tu, i els altres, seguireu deixant anar:

- No ets tu, sóc jo.

I entre que te la diuen, la dius i anar fent, te n’adones que cada cop estàs més centrat en el tema, el teu cercle d’amics es va restringint perquè tothom fa la seva i no t’acaba d’agradar el paper d’espelma... passen els mesos i... altra fase!

Els teus amics comencen a separar-se (“ens hem donat un temps”), divorciar-se (“era el millor pels dos”), i et comences a assabentar de terceres persones, que el prozac córrer com l’aigua... En el fons, sempre has sabut que alguns d’ells s’han ajuntat perquè un o altre tenia un pis, per fugir de casa, perquè eren els únics solters que quedaven i la pressió és molt forta... Bé, algun que altre es casava enamorat, però de vegades semblava ben bé una plaga, com si s’encomanés:

- Aquests dos s’han casat? – comentaven fins i tot les persones més properes.

I t’estranyaves d’un casament que no s’aguantava per enlloc i que, fins i tot, la gent feia apostes de quan durarien. I, sobretot, t’adonaves que molts matrimonis havien anat sostenint-se perquè hi havia fills pel mig, però que això no podia durar molt de temps.

La meva inseminació (18): Ja en tenim 30!

I així anaven passant els anys, i entre carrera, màster i postgrau la llista d’amants i amics nacionals i internacionals anava en augment i, sense saber com, estaves als 30 i més o menys t’havies col·locat professionalment. I de sobte, tombes els 30 i te n’adones que se t’acumulen els comiats de soltera, la qual cosa vol dir que se’t comencen a acumular els casaments i que part del sou l’has de destinar a vestits, sabates i regals de casament. I que, en el fons, comences a envejar aquest estat, perquè ja ho comences a tenir tot a la vida, excepte això. I penses:

- Què romàntic si en algun d’aquests casaments conegués l’home de la meva vida! – ho penses gairebé mirant la lluna i les estrelles...

I, vés, ja vas al casament d’una altra manera, més alegre, amb un objectiu: lligar, però el que serà el teu futur marit, perquè els casaments no és com anar a la discoteca; tenen allò especials que fan que els “ligues” siguin especials. Aparentment...

Perquè una també vol passar per l’església, tot i que no cregui en Déu, i portar un vestit preciós de princesa, encara que ni tan sols hagis fet la comunió, i ser el centre d’atenció, i reunir cinc-cents convidats, tot i que alguns ni els coneguis, i preparar la boda, i tenir molts mals de cap, i només tenir el casament com a tema, i tenir una lluna de mel, i viatjar a un país exòtic.

Perquè algunes de les teves amigues ho han fet, i tu no vols ser menys, perquè encara que estiguin divorciades, elles et diuen que aquest dia és el millor de la teva vida, perquè ets el centre d’atenció i tothom està per tu. Que si ha de passar, per nassos. Tothom et mira el dia de la boda, i una, la protagonista, surt a les fotos amb els ulls brillants i el cutis radiant. Sembla que sigui perquè està enamoradíssima del seu marit, però no, no és això... apart del maquillatge, que sempre ajuda, és perquè et sents la dona més important del món, almenys per un dia, com una d’aquelles de les revistes del cor, sempre envoltada de paparazzis, revistes que sempre diem que no llegim però que llegim d’amagat.

La meva inseminació (17)

Aquesta situació es multiplica per deu quan després de la boda ens assabentem que estan embarassats, perquè si ens tornem a trobar a la tieta soltera i sense fills tenim molts punts perquè, apart de la seva cara de pena, ens miri com dient:

- Els teus espermatozous o els teus òvuls van perdent amb els anys, deus començar a està mig sec – això acompanyat d’una cara amb el nas arrufat.

Exemple en el tema relacions: ens enamorem perdudament del nostre company a la Universitat. Fem de tot perquè es fixi en nosaltres, perquè som de la generació d’anar directe al gra, però amb “glamour”: quan teníem 20 anys encara no ens agradava el “aquí te pillo aquí te mato”. Intentem seure al seu costat a la biblioteca de la facultat, per poder fer una lleugera fregada de genolls, i si hi ha hagut sort, quedar per anar a la manifestació del dia següent (la “Mani”), que no tenim ni idea què coi s’està reivindicant, perquè amb tanta reivindicació tenim una mica d’embolic, però com nosaltres ens ho creiem tot i lluitem per tot, anem amb els ulls tancats allí on s’hagi d’anar, perquè els nostres companys també hi van i nosaltres som (bé, érem als 20 anys) solidaris i amb “companyonia” escrit al front.

I així arribava el gran dia, i corríem pels carrers del casc antic, fugint de la policia que ni tan sols ens perseguia, per acabar a un dels famosos bars amb reminiscències comunistes pintades a les parets, i poder fer-nos el primer petó. Perquè això sí ho teníem: érem romàntics, però no com els nostres pares o avis, sinó romàntics de debò, reals. I aquella mateixa nit ens anàvem al llit, perquè havíem fet una gran labor lluitant pel que crèiem i s’havia de celebrar, i utilitzàvem el preservatiu, perquè no ens feia por l’embaràs sinó la SIDA, i no utilitzar el preservatiu només formava part dels que no havien rebut educació sexual. Ah! I això passava després d’haver-nos saltat una gran màxima:

- Jo no sóc de les que se’n van al llit en la primera cita.

I amb aquest company o companya de la universitat érem capaços d’estar-hi com a mínim un any (un any!). I passejàvem pel barri, i trobàvem algun company de l’escola de quan érem petits que estava casat i amb dos fills, que treballava descarregant camions i la seva dona de caixera del súper i, encara que hagués estat un dels millors amics en la infància, ara saludàvem amb certa superioritat, perquè nosaltres anàvem cap al sopar del pas de l’Equador per organitzar la gran gresca de fi de carrera.

I després d’aquesta gresca ho deixaríem estar perquè és millor conèixer altres persones, som massa joves i amb massa ganes de viure i de coses per fer. I s’estava una setmaneta fet una mica pols, però a la setmana ja t’estava trucant aquell o aquella amb qui t’has estat mirant i somrient en silenci durant tot el curs i que el dia de la gran gresca t’havia preguntat:

- Encara estàs amb aquell o aquella?

I segurament, quedaries un dia i te n’aniries al llit amb ell, i sortiries un temps i després ho deixaríeu estar.

La meva inseminació (16)

Altre exemple, d’una vessant diferent: també avui en dia, siguis home o dona, en això no hi ha distincions, encara s’ha de sentir, en la boda d’algun germà, cosí o amic:

- I tu quan? - acompanyat d’una bona enganxada de galtes per part de la tieta que només veus per Nadal, que a sobre és soltera i no ha tingut fills.

Però com formem part de la generació que som respectuosos amb la gent gran, callem, forcem un somriure i fem veure que ens truquen al mòbil o que hem vist un conegut que feia anys i panys que no vèiem. I aleshores ens quedem pensatius, reflexionant, i comencem el famós discurs que fa temps anem preparant:

- Però si jo estic bé així. Tinc llibertat, una bona feina, i la mama encara em fa el llit. El papa m’ajuda si no arribo a finals de mes i sóc la mar de feliç – malament quan algú diu que és feliç. Hi ha moments de felicitat, però quan les persones tenen la paraula “felicitat” a la boca, de vegades vol dir que no s’hi és gaire.

I un bon dia ho arribes a dir de manera molt contínua:

- Sóc feliç així, estic la mar de bé.

I la tieta de torn se’t queda mirant com dient:

- He, he, he, no t’ho creus ni tu.

I en la següent boda on està la tieta, has pogut convèncer un amic, bé, de fet, li has hagut de comprar el vestit, que t’acompanyi, i la tieta et diu, sense solta ni volta:

- No estaves tan bé d’aquella manera?

I t’entren unes ganes de dir-li de tot, però recordes que som la generació dels respectuosos amb la gent gran...